dimecres, 14 de febrer del 2007

Helicòpters a l'Everest

He llegit un article on es diu que s’ha inventat un helicòpter no tripulat que pot realitzar rescats de muntanya fins a 9.000 metres d’alçada. Es a dir, a tot arreu, fins i tot al cim de l’Everest. Si avui en dia ens queixem de que l’Everest s’ha comercialitzat, que qualsevol ric pagant 60.000 euros pot intentar pujar al cim més alt del món sense haver-se posat uns grampons abans, tot i saber que per sobre dels 6.000 metres no el podran rescatar, no empitjorarà la situació el fet de que et puguin rescatar a qualsevol alçada? Jo crec que tècnicament és un bon avanç, però que la seva existència no ha d’anar lligada al fet de pensar que ara, a l’Everest, pot pujar tothom. Si l’Himalaya ja està massificat, l’helicòpter no ha d’empitjorar la situació actual. Cal restringir l’accés a les grans muntanyes per seguretat i per preservar el medi i cal que la barrera no sigui estrictament econòmica, sinó també per coneixements. Simplement tenint el respecte que una muntanya com l’Everest és mereix, la situació milloraria i l’existència d’un helicòpter com el inventat, no causaria el debat que ha generat.

divendres, 9 de febrer del 2007

El trasllat

Com ja sabreu la majoria, marxo a viure a València. Després de tres anys treballant a Barcelona i viatjant els caps de setmana amunt i avall per raons d’amor, m’ha sortit l’oportunitat laboral de marxa a treballar a València i així poder, definitivament, “casar-me”. Canviar de ciutat implica moltes coses. En el meu cas allunyar-me de la família, els amics, el meu poble... i dic allunyar-me perque no vull dir deixar, paraula que utilitza molta gent per referir-se a aquest procés. Els amics són amics perque ho són, no perque viuen al mateix poble, així que faré l’esforç necessari per a que sentin que encara hi sóc. En Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo procuraré no perdré els meus orígens, alhora que intentaré clavar arrels allà on vaig. Curiosament, la comarca de València és l’Horta. Bon lloc per clavar arrels, no penseu? I per últim queda la part purament física d’aquest procés, que és el trasllat. Posar en caixes la teva vida. Dos motxilles de roba, dos caixes de música i moltes més de llibres, dos quadres i els àlbums de fotos. I ja està. Així escrit sembla poca cosa, però buidar una habitació no és fàcil. Surten coses de tota arreu. Intentes fer neteja, però et surt la vena nostàlgica i acabes tirant-ho tot dins d’una caixa. Al cap i a la fi un és un per allò que és i per allò que fa que sigui (amics, família, fotos, llibres, música...).

dijous, 8 de febrer del 2007

El llibre i el disc de Febrer

Aquest mes de Gener he anat especialment de bòlit i he tingut poc temps per llegir i descobrir nous grups de música. Tot i això m’atreveixo a fer dos recomanacions. La recomanació literària és una aposta segura. M’estic llegint El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez. Què dir d’aquest escriptor colombià? Ningú com ell descriu millor les històries d’amor impossibles, les casualitats de la vida, les decisions que es prenen en un minut i et repercuteixen durant la resta de la teva vida. El amor en los tiempos del cólera és la història d’amor impossible entre Florentino Ariza i Fermina Daza, que està feliçment casada amb el metge Juvenal Urbino, però a la vegada és la història d’un poble del carib, d’un temps passat, d’unes relacions humanes... és el món exquisit d’en García Márquez. Pel que fa a la música, he descobert una cantant de l’Alguer que pinta molt bé. No he tingut molt temps d’escoltar-la amb tranquil·litat, que és el que requereix el seu últim CD, Aquamare, però segur que quan trobi un moment de repòs, la Franca Masu em sorprendrà. http://www.francamasu.com/

dimecres, 7 de febrer del 2007

La Serra de Tramuntana

Les passades vacances de Nadal (que lluny que es veuen ja!) vaig estar sis dies a Sóller (Mallorca) amb un grup d’amics del País Valencià. Feia quinze anys que no viatjava a l’illa de Mallorca i la imatge que en tenia estava distorsionada per la propaganda del turisme de massa. Per mi, l’illa de Mallorca eren grans hotels, pobles petits que s’han tornat grans a base d’apartaments, grans discoteques i platges grans i abarrotades. Doncs bé, jo que no sóc home de mar, he descobert un indret a voramar preciós: Està a l’illa de Mallorca i es diu Serra de Tramuntana. El fet de viatjar durant el mes de Desembre ha fet que el territori estigui menys massificat i que per tant tingui un encant que a l’estiu, potser no té. El poble de Sóller és petit i encantador i sembla que per ell els anys no passin. I el Port de Sóller semblava un poble fantasma, ple d’hotels buits i restaurants tancats, però tot i això, el paisatge que l’envoltava tenia un encant. Aquest paisatge és diu serra de Tramuntana. Del mar al Puig de l’Ofre, 1.096 metres de desnivell, que es poden salvar per senders costeruts i camins empedrats. Dels tarongers a les oliveres i de les alzines als pins. Un paisatge mediterrani en un ambient pirenaic. Quan estàs al coll de l’Ofre i veus el Puig Major la sensació és d’estar al Pirineu, tot i que les alzines enganyen. Quan arribes al cim del Puig de l’Ofre i veus la mediterrània que envolta l’illa....increïble. M’he reconciliat amb l’illa de Mallorca, he descobert la Serra de Tramuntana i he conegut un grup de gent ben maco (Víctor, gràcies per la casa). Ja ho sabeu, si aneu a Mallorca a remullar el cul, no deixeu d’estirar les cames per la Serra de Tramuntana. Ho agraireu!

divendres, 2 de febrer del 2007

Espanya inacabada

Ahir a la tarda es va presentar al Museu d’Història de Catalunya el nou llibre del Catedràtic de Geografia humana Joan Romero, que porta per títol Espanya inacabada. Quan vaig estudiar a València vaig tenir l’ocasió de tenir de professor de Geografia política a en Joan Romero i va ser un plaer. Discutíem molt sobre el model d’estat espanyol (federalisme, nacionalismes perifèrics i centrals), sobre l’estat del benestar, sobre les competències autonòmiques, sobre l’estructura de les administracions públiques, etc. A mi tots aquests temes m’agraden molt i durant aquell curs m’ho vaig passar molt bé perquè a classe debatíem i a casa s’havia de llegir i escriure molt. Ara, en Joan Romero ha escrit un llibre on parla de totes aquestes coses. Ell és un federalista declarat, que no nacionalista, i amb aquest llibre intenta posar una mica d’ordre intel·lectual en aquest país on parlar de Federalisme i de model d’estat, a vegades implica ser acusat de separatista - nacionalista per un sector polític i per algun mitjà de comunicació.