divendres, 30 de març del 2007

El poble

Hi havia una vegada, un petit municipi situat a la vora d’un mar càlid, on tranquil·lament vivien del camp i de la mar els seus poc més de 1.500 habitants. El municipi, a poc a poc anava creixent, al ritme natural d’una població petita, sense ensurts ni rebomboris. Creixia perquè la cooperativa es feia gran i les collites anaven bé, perquè s’instal·lava una fàbrica i es creaven llocs de treball, perquè és millorava una carretera i algú de ciutat volia apropar-se a viure a un ambient més rural. Tots aquests creixements tenien lloc dins del nucli urbà, es mantenia el model i l’estructura de poble dens i es preservava l’entorn natural, a l’est el camp i a l’oest la falda de la muntanya. Tots els creixements, petits i controlats, es feien al voltant de la carretera, punt d’entrada i sortida del poble. Va arribar un dia que el batlle, per vell, va plegar i les eleccions les va guanyar l’home fosc del poble. Aquest home mai havia ajudat al pare en les dures feines del camp, no s’havia llevat mai a les 5 del matí per evitar el sol del migdia mentre es treballava la terra i es bevia la cassalla els diumenges abans d’entrar a missa de 12. Era un desertor de la falç i tenia en ment un projecte per acabar amb un poble que li semblava avorrit, lleig, vell i ple de gent de camp sense cap mena de modals. Ell volia convertir el seu poble en una ciutat moderna. Va viatjar a ciutat, on va conèixer homes més foscos que ràpidament li juraren amistat, el convidaren a dinar a restaurants luxosos i li regalaren rellotges i cotxe, tot dient-li que si confiava en ells, el seu petit poble aviat seria la capital d’un territori modern. El batlle estava enlluernat i confiava en aquests nous amics que tant bé l’estaven tractant. Deixà que redactaren el nou Pla General d’Ordenació Urbana, doncs deien que era l’eina essencial per a modernitzar el poble. L’horta i la muntanya serien ben aviat zones residencials de luxe, els anglesos vindrien enlluernats per la proximitat de la mar i la verdor d’un camp de golf al peu d’una bonica muntanya i els habitants del poble s’enriquirien sense haver d’embrutar-se mai més les mans de terra. El poble, ignorant el que succeïa, veia com de sobte uns homes amb corbata els hi donaven bastants diners pel camp. El llaurador, d’una mitjana de 60 anys i amb els fills a ciutat estudiant, veia com la jubilació se li feia una mica més dolça. Fa mal, pensava, vendre els camps de la família però el fill no sé si voldrà seguir treballant el camp, la competència exterior cada vegada és més forta, cada vegada em compren els productes a un preu molt més baix... Jo ja estic cansat! Amb el cor en un puny i els ulls plorosos, acabava venent els camps. Als pocs mesos s’aprovava el PGOU i els camps passaven a ser urbanitzables i el seu valor es multiplicava per tots aquells zeros que vulgueu posar-hi al darrera. El poble que abans tenia 1.500 habitants i poc més de 800 cases, aviat tindria 6.500 habitatges més, tots dispersos per aquells camps on anys enrera es va llaurar la història d’un poble que l’especulació i la maldat dels polítics ha destrossat. Això tant sols és un conte d’un poble imaginari, tot i que seria capaç de posar més d’un nom real al poble i al batlle. Ens han venut els nostres pobles amb l’excusa del progrés i què ens ha quedat? Ràbia i impotència!

dijous, 29 de març del 2007

La presència de Batasuna a les eleccions del 27 de Maig

Estem a dos mesos de les eleccions municipals i encara no sabem si Batasuna podrà participar, com a tal i de forma legal, als comicis del mes de Maig. Sóc del parer que s’ha de donar veu a tota formació política, sigui del nostre gust o no. D’això se’n diu pluralitat i agradi o no, vivim en un món plural, amb idees plurals i maneres d’entendre la vida plurals, encara que certs sectors no ho vulguin entendre i potenciïn aquest pensament únic d’encefalograma pla. El govern Espanyol ha de permetre que Batasuna participi a les eleccions. Per què? A les eleccions al parlament basc del 1998, Batasuna va obtenir el 18% del vots, el 2001 va baixar fins al 10% (7 diputats) i a les darreres, les del 2005 i sota les sigles del Partit Comunista de les Terres Basques, va obtenir un 12% i 9 diputats (150.000 vots). Aquestes xifres deixen clar que el suport del poble basc a Batasuna no és minoritari ni residual. I aquest votants han de poder tenir una opció política per a votar. No els podem negar el vot. Que et queda si et neguen el vot i la paraula? Com es pot entendre un procés de Pau si no permetem que la branca política del grup terrorista es presenti a les eleccions? Si el govern espanyol actués intel·ligentment, hauria de permetre la participació de Batasuna a les eleccions. Si no ho permet, Batasuna s’acabarà presentant sota qualsevol altre nom i al final, el govern central no haurà fet bé ni una cosa ni l’altra. Més val ser valent i coherent amb les idees que deixar que les escletxes legals facin la feina que tu no vols fer.

diumenge, 25 de març del 2007

"Estos rojos del PP"

Els del PP es manifesten gairebé cada cap de setmana, el cap de l’oposició al govern li fa boicot a PRISA, (fins al maig, doncs segur que no té collons de no emetre publicitat durant la campanya de les eleccions municipals), els del PP de València aturen les obres d’una desaladora per impacte ambiental (i Benidorm, Marina d’or....), Aznar segueix dient que perilla la unitat de Espanya i el Losantos fa anys que diu que Espanya corre perill de Balcanització. En Piqué no sé que diu, però vist des de Catalunya deu flipar i segur que quan se’n va a dormir pensa en afiliar-se a Ciutadans o trucar a l’amic Gallardon i fundar un partit de centre. Però en Gallardon ja en té prou amb l’Esperanza, aquella listilla que quan era ministra de Cultura es pensava que el nobel de Literatura Saramago era una dona (Sara Mago) i que tots pensàvem que Tonino (CQC) havia aconseguit enfonsar-la políticament. Doncs no, hay que joderse tot i que la prefereixo de presidenta de la comunitat de Madrid que de ministra, així a mi no em toca els ous (paciencia compañeros madrileños, a lo mejor os abandona para hacerse cargo del partido cuando Rajoy se vuelva loco un rato). La resta del PP segueixen pensant tant sols en el complot – cop d’Estat que els va treure del poder el 14M. La conspiració ETA – AL Qaeda – Zapatero. Segur que l’Acebes i el Zaplana acaben dient que Bin Laden és basc i ZP afgà i que per tant la dinamita la va portar a Atocha Ali Babà via Bilbao i calle Ferraz. I es clar, amb aquest panorama els del PSOE flipen. Que han de dir? No havíem quedat que era l’esquerra la que sempre estava putejada, a l’oposició quan no a la clandestinitat i que l’enemic era la dreta governant (primer dictatorialment i més tard democraticament però amb el mateix “talante dialogante”?). No era l’esquerra la que es manifestava i la dreta la que deia que eran cuatro rojos con pancartas? Ens hem tornat tots bojos i si encara queda algú amb un dit de seny al cap, deu ser que ni mira la tele, ni llegeix diaris, ni escolta la ràdio i fins i tot no es deu fer ni cafès ni canyes als bars. Deu viure amagat en una cova del pirineu. Quina sort!

dimarts, 20 de març del 2007

Les Falles

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Falles i com a nouvingut a València però sense pertànyer a cap casal faller, em permeto la llicència d’opinar. Les falles originàriament estàven pensades per a queixar-se, irònicament, del que succeïa al món en general i al poble en particular. Es creaven uns ninots que representaven els personatges més populars del poble i mitjançant imatges i textos es feia critica. Avui les falles, sobretot les de més pressupost, s’han “Disneylanitzat”. Es creen falles immenses sense cap tipus de crítica o una amb una crítica tant passada per aigua que no fa ni gràcia. Ara, el més important es veure qui la fa més gran i qui es gasta més diners. La guanyadora d’enguany s’ha gastat la friolera i fins i tot immoral quantitat de 700.000 euros per a fer una falla gran, molt gran i d’estil Disney. Gairebé totes iguals, amb els mateixos traços, les mateixes formes i els mateixos colors. Però com a la ciutat de València hi han 700 falles i és una ciutat plural i diversa, encara hi ha algun barri que guarda l’escència de la festa i aixeca falles originals, innovadores i crítiques. Aquest any, i ja va sent habitual, la falla del carrer Corona (davant del museu de la Beneficencia) ha estat la que més m’ha agradat. La falla representava, sencillament, un pit. Però era original perque estava feta de fusta, com antigament les feien totes abans de que el porexpan jubilés la fusta de pi i el fum blanc del arbre mediterrani fos substituït pel negre i toxic del derivat del petroli. La nit de la cremada incompleix el protocol de Kioto d’una manera alarmant, però a veure qui s’atreveix a denunciar-ho. Bé, tornant a la falla del carrer Corona, el pit en qüestió feia referència a un pit dissenyat pel cineasta Luis Berlanga durant el Franquisme. Evidentment la censura de l’època va prohibir aixecar la falla, però ara, més de 40 anys després, han recuperat la idea i l’han aixecat. Homenatge al cinema? Denúncia a la censura actual? Sigui el que sigui, ha estat la falla més interessant de les que he vist. I s’ha de dir que han estat poques les que he vist, doncs el cap de setmana de més moguda m’he refugiat a Ports de Beseït, a la muntanya, a celebrar que entrava a la trentena.

dijous, 15 de març del 2007

Les televisions autonòmiques en un país de bojos

Llegeixo perplex que la Generalitat Valenciana vol demanar judicialment el tancament de les emissions de TV3 i C33 al país Valencià. Estem en un país de bojos! En qualsevol altre indret de món on dos territoris comparteixen un idioma, estic segur que poden veure les televisions respectives sense problemes ni interferències polítiques. Si Espanya fos un país normal, al País Valencià s’hauria de veure TV3 i C33 sense problemes i a Catalunya s’hauria de poder veure Canal 9 i Punt 2 (cosa que ningú demana). I encara podem anar més enllà. Per què des de casa meva no puc veure Euskal Televista, la televisió Gallega, Canal Sur, o qualsevol altre canal autonòmic, i en canvi puc accedir a mil canals internacionals? Per què és més fàcil veure la BBC o la RAI 1 que Canal 9 a Catalunya? Si volem que les diferencies territorials siguin potencialitats que enriqueixin el conjunt de la societat i no barreres que potenciïn l’odi (com pretén la dreta espanyolista més rància), no seria bo que des de qualsevol punt d’Espanya es poguessin veure tots els canals autonòmics? I seguint la mateixa línia, si la Constitució espanyola reconeix el Gallec, l’Euskera i el Català com a llengües oficials de l’Estat, per què no se’n pot fer ús al Congrés de Diputats? No és un problema tècnic ni pressupostari. Igual que en el cas de les televisions autonòmiques, és un problema polític fruit de la situació anòmala en la que viu sumida el país.
Falta, simplement, sentit comú.

dilluns, 12 de març del 2007

L’excursió de Març 2007. Talaixà. Alta Garrotxa

Amb les ganes de caminar que tinc i amb l’horitzó posat al dia 16 de juny (Marxa de resistència de Cap de Rec), inauguro una secció de ressenyes excursionistes. I per començar, que millor que una caminada per l’Alta Garrotxa? Els dies 3 i 4 de març vam marxar amb la família a Montagut, a passar el cap de setmana a una casa rural (Mas l’Era, molt recomanable). El dissabte al matí vam alçar-nos tranquil·lament i vam anar cap a Sadernes. Allà les 11 vam començar a caminar, riu amunt, contemplant les gorges d’aigua fresca i els tallats alts i verticals. A l’alçada del pont de Sant Valentí vam creuar el riu a l’esquerra i vam començar a pujar direcció a Talaixà. En un parell d’hores llargues vam arribar al poble abandonat de Talaixà. Està situat en un coll des d‘on es pot observar la Vall d’Oix per un costat i la vall de Sadernes per l’altre. El solet acompanyava, així que vam dinar sota d’uns pins i vam fer la bacaineta. A les tres de la tarda vam agafar el GR-11 que ens duria fins a Sant Aniol d’Aguja. Aquest tram de GR és molt espectacular. És un senderol estret que circula per l’única feixa de verd que hi ha en una paret vertical. De sobte el senderol perd alçada i arribem a Sant Aniol, un pla amb una font i una església abandonada. Vam omplir les cantimplores, vam fer un mos de xocolata i reprenguerem el camí de tornada a Sadernes, tot seguint el curs del riu. Aquest tram és agradable, vas creuant el riu de costat a costat i el camí es fa molt entretingut. A les 7 de la tarda, i després de caminar 6 hores, arribem de nou a Sadernes.
I per la nit i per a celebrar-ho, concert de Chocadelia a Olot, amb la sempre espectacular i engrescadora companyia de l’autòcton Toni. Gràcies company!

El llibre i el disc de Març 07

Aquesta vegada us vull recomanar un llibre clàssic que potser molts de vosaltres ja haureu llegit, però que jo he descobert al llindar dels 30. És “El viejo y el mard’Ernest Hemingway. És un llibre d’una senzillesa alarmant, escrit com si ho haguera fet el mateix vell pescador mentre lluita contra el peix. El vell, el peix, els taurons i la mar. No fa falta res més per a descriure aquesta lluita a vida o mort entre un vell i un peix. Però alhora és una lluita de respecte, respecte a unes actituds, a un peix i a una forma de viure la vida. Jo ho he comparat a l’esforç que fa l’alpinista quan es troba en condicions extremes i lluita ell sol amb la muntanya, respectant-la alhora que intenta vèncer-la. Descobrir Hemingway ha estat una gran troballa. A la tauleta del menjador ja m’espera “Por quién doblan las campanas”.
Pel que al disc del mes vull recomanar-vos “Clavell Morenet” del grup La Troba Kung – fu. En aquest nou projecte d’en Joan, ex Dusminguet, la música que surt de l’acordió destil·la rumba amb un toc de música tradicional, unes pinzellades de reagge i molt molt de sabor a festa! Evidentment el so de Dusminguet està present, però no és un Postrof, ni un Vafalungo ni molt menys un Go. És un nou projecte, amb reminiscències dusmingueteres però amb aires nous i músics nous. Només repeteix les ganes de festa. I menció especial per al llibret que acompanya al CD Original. Amb llibrets com aquest (gairebé 100 pàgines), paga la pena comprar-se el disc!

dilluns, 5 de març del 2007

Des de València

Després d’uns dies d’absència per motius de trasllat, retorno al bloc per explicar-vos com em va la vida a la capital del Túria. M’he posat a viure amb l’Espe al pis que té al barri de Patraix, a 20 minuts a peu del centre de València. Pels matins vaig a la feina amb Bus, però per les tardes, quan plego de treballar i vull que em toqui l’aire, me’n torno a peu. El pis on vivim deu ser dels anys 50 o 60 però el van reformar gairebé tot l’any passat. Ara estem demanant pressupostos per reformar la cuina, però veient els preus que ens demanen, em sembla que seguirem una temporada més amb la cuina vella. Jo, després de rebre dos pressupostos, cada dia la trobo més maca i fins i tot moderna. El pis és lluminòs (un sisé), amb una terrassa gran, un menjador ampli, un bany generòs i dos habitacions petites però acollidores. Quan vingueu de visita a València ja veureu! Pel que fa a la ciutat, no ha canviat gaire des de l’any 2003, quan hi vaig viure gaudint d’una beca Sèneca. Fa el mateix bon temps (22 graus al febrer), té el mateix caos d’aparcament i ara, per falles, tornar a estar tot genialment potes enlaire i amb un tuf a polvora constant. Durant Falles la ciutat es transforma en una ciutat per a vianants, doncs cada quatre cantonades hi ha una Falla i per tant el carrer tallat. No sé si hi ha un pla de mobilitat especial per Falles o deixen que el trànsit s’autorreguli, però sigui com sigui, tothom va a peu, be perque li ve de gust o bé perque no li queda més remei. Però ningú protesta. Pel que fa a la feina, m’he incorporat a treballar a IDOM, una empresa molt gran, d’orígen basc, però amb seus a València, Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa.... i no sé encara on més! A València som 150 persones, així que a hores d’ara no conec encara ni al 90% dels companys i companyes de feina. Aixó si, conec als quatre que formen l’equip de consultoria i transport i de moment, amb aixó faig.
Bé gent, una abraçada a totes i a tots