Els aeroports són
llocs estranys i solitaris. Tot i que estan plens de gent i d’històries, els
ciutadans que per ell transiten ho fa tancats en les seves cabòries, consultant
compulsivament el seu smartphone o buscant, com si tinguessin el síndrome
d’abstinència, un local amb wi-fi gratuït. S’asseuen on poden i esperen
impacientment que s’obri la porta que els permetrà entrar a l’avió que els durà
allà on tenen posada la ment: A casa, a un destí turístic paradisíac, a una
nova ciutat, a una reunió de feina...
Aquests moments
d’espera a l’aeroport (als bars i restaurants franquiciats, a les cadires que
fredament estan repartides pels diferents vestíbuls, a les sales VIP’s...) són
els que posen de manifest aquesta fredor que caracteritza els espais de
trànsit. La ciutat està construïda d’espais que en si mateixos culminen un
viatge i que són els que al cap i a la fi, caracteritzen un carrer, un barri o
la pròpia ciutat. Un mercat, un museu, una plaça, un cinema, un bar, el lloc de
treball... tots aquest elements que conformen l’espai urbà estan pensats (cada
vegada menys) per a que la ciutadania hi vagi i en gaudeixi. Són, en si
mateixos, destinacions (pols atractors de viatges).
Els aeroports, tot i
atreure grans quantitats de persones, no són espais urbans. Són llocs neutres,
de pas, on per moltes botigues i restaurants que hi posin, mai sentirem que hem
arribat a “algun lloc”, doncs tindrem la ment posada en el nostre destí final. Són
“no llocs”. Estem asseguts al bar de l’aeroport perquè no tenim cap altre
alternativa. Els aeroports són com els espais que hi ha a les voreres davant
d’un semàfor de vianants en vermell. I que fem mentre esperem davant del
semàfor? Llegim les enganxines de propaganda que hi ha al pal del semàfor:
pintors, electricistes, senyores que cuiden gent gran o llicenciats que
s’ofereixen per a donar classes de repàs.
Són espais de pas, no
llocs. Com les parades de l’autobús urbà, les estacions d’autobusos, de trens o
de metro. I quina diferència hi ha entre aquest “no llocs”? El temps que allà
perdem. Al semàfor solem estar parats menys d’un minut, al metro poc més de
tres o quatre i a les estacions de tren i autobusos poc més de trenta minuts (a
vegades ni això). Als aeroports podem passar-hi hores. Així que en funció del
temps que perdem en cada un d’aquests “no llocs” se’ns ofereix un entreteniment
o altre. El problema és que l’oferta està sempre vinculada al consum i el
consum sol ser un acte individual.
És cert que les
persones que per allà transiten no han anat a l’aeroport amb la intenció d’aprendre
o d’interactuar (estan allà de pas). El seu objectiu és estar allà el menor
temps possible i arribar quan abans millor a la seva destinació, al seu lloc.
Però per què no aprofitem aquests no llocs per a quelcom més que el consum? Per
què no hi ha museus als aeroports que ens expliquin la cultura de la ciutat?
Petits tastets del que podrem veure a la ciutat o país on anem. Per què només
hi ha freds punts d’informació turística amb mapes avorrits i mal fets? Per que
no hi ha músics? Al metro n’hi ha i és tot un èxit. Per que no hi ha pistes de
mini Basket o espais on poder fer una mica d’esport... on puguis interactuar
amb gent que com tu, ha de passar-se dos o tres hores per allà tirat. Amb una
mica d’imaginació podríem fer dels aeroports uns espais molt més amables... de
fet, gairebé podríem convertir-los en llocs.
