El 16 de juliol de 1825, els tinents geodèsics de l’exèrcit francès Pierre-Eugène-Félicien Peytier i Paul-Michel Hossard comencen l’ascensió al
Balaitús per fer els treballs de triangulació necessaris per poder mesurar els
cims del Pirineu. Surten del llac d’Artouste i després d’un dia dur de caminada,
grimpades i flanquejos aeris, arriben al cim. Allà, immediatament, s’adonen que
no han fet el Balaitús. S’han equivocat de cim, però certifiquen la primera ascensió
al Palas per l’avui coneguda, en rècord seu, com l’aresta dels Geodèsics. La
primera al Balaitús la van signar 23 dies després, el 8 d’agost del 1825. (Historia
completa, per Alberto Martínez, aquí).
El cap de setmana del 16 al 18 de juliol, just 196 anys després de la proesa
dels geodèsics francesos, vam fer la ja tradicional sortida amb els amics al
Pirineu. Aquesta vegada, i després de l’èxit de l’any passat al Midi d’Ossau,
vam decidir tornar a la mateixa zona i encaminar-nos cap al Palas, un cim per a
nosaltres desconegut però del qual teníem bones referències. Amagat darrere del
Balaitús i molt a prop del pic Arriel, el Palas és una magnífica piràmide de
roca que no és més coneguda perquè, per poc menys de 25 metres, no arriba a la
icònica xifra dels 3.000 metres. Es queda als 2.974, però quins 2.974!! És un
cim d’aquests que podríem classificar de no apte per a tots els públics. La
seva via normal, la xemeneia Ledormeur (per on vam baixar) i l’exposada aresta
dels Geodèsics (per on vam pujar) requereixen de certa pràctica en entorns d’alta
muntanya. Tècnicament no són difícils, però hi ha molt ambient. Així que
ascensió circular memorable al cim del Palas en un entorn magnífic d’alta
muntanya.
El divendres ens trobem a Sallent de Gállego per a dinar. Ens fem una
cervesa, un plat combinat i a dos quarts de cinc ens posem en marxa des de
l’aparcament del Cailllou de Soques, uns quilòmetres després de passar el coll
del Portalet, ja a França (cap control COVID a la frontera). Tenim un desnivell
de gairebé 1.000 metres fins al refugi d’Arremoulit. El sender, a l’inici,
transcorre zigzaguejant per una agradable fageda però al cap de pocs minuts
surt de l’ombra protectora dels arbres per enfilar-se directament vall amunt.
La vall d’Arrious és llarga però xino xano i agafant el ritme és puja bé. Fem
una primera parada al refugi tancat d’Arrious, aprofitant l’ombra que projecta
la roca que hi ha allà al mig. Seguim pujant per un sender que s’enfila una
mica més i al cap d’una estona arribem al coll d’Arrious, on deuríem veure ja
el Palas, l’Arriel, etc, però les nuvolades de tarda del Pirineu ens amaguen el
que imaginem deu ser un espectacle. Ens encaminem cap al sud-est, cap al pas
d’Orteig, un itinerari aeri que ens permet arribar al refugi sense haver de
baixar fins, pràcticament, l’embassament d’Arrémoulit, per després haver de
remuntar de nou fins al refugi. Així, el pas d’Orteig és una drecera que
transcorre per una lleixa penjada al buit (la vam passar amb boira i no em vam
ser gaire conscients), on un cable d’acer en bon estat et facilita el pas. Després,
un sender en suau descens ens porta fins al llac d’Arrémoulit i el refugi
homònim (2.305 m., 2 hores 30 de caminada). El refugi d'Arrémoulit és petit, antic, però
encantador. L’entorn és idíl·lic, amb el llac banyant el refugi i les crestes
de l’Arriel reflectint-s’hi nítidament. Per moments la boira escampa i veiem,
per primera vegada, la piràmide del Palas. Demà promet ser un gran dia.
Sopem sense exageracions (una sopa de llenties, una botifarra amb verdures
i un tros de formatge) en una taula de fusta davant del llac i marxem a dormir
a la carpa que hi ha instal·lada al costat del refugi. El refugi té tant sols 29
places, i per augmentar-ne una mica la capacitat, hi ha la carpa per a 16
persones més. Dormim bé, i a les 7:00 ens posem en marxa. Fem un cafè amb unes
torrades amb melmelada i a quarts de vuit estem de camí a l’aresta dels
Geodèsics!
El camí cap al Palas s’agafa direcció est, cap al llac de Palas. Un cop en aquest petit llac, seguim les fites que ens porten cap al nord, deixant a la dreta les fites que ens durien al coll de Palas, per on baixarem més tard. Des del llac a la bretxa dels Geodèsics, on comença l’aresta que ens durà al cim, el camí és de blocs de pedra i s’avança sense complicacions. A poc a poc es va guanyant alçada mentre voregem el pic del Palas per la seva vessant oest. Després d’una hora de caminada aproximadament (o una mica més, tant se val), arribem a la bretxa dels Geodèsics, un petit coll des d’on començarem la nostra grimpada cap al cim. Des d’aquests bretxa veiem, per primer cop, el Balaitús, immens, mostrant-nos la seva cara nord. Suposo que els geodèsics de l’exèrcit francès van encarar l’aresta del Palas sense arribar a treure el cap a la vessant sud sinó, haguessin sigut conscients del seu error molt abans d’arribar al cim. O potser, ja que hi eren, van decidir continuar. No ho sabrem mai.
Inici de l'aresta dels Geodèsics
L’aresta comença fàcil i entretinguda. Grans blocs de pedra ens permeten avançar amb seguretat i rapidesa. Aquí l’ambient no és gaire exposat, ja que la pendent cap a la vessant d’Artouste (nord) no és molt pronunciada. A mesura que ens apropem a la base d’un gran gendarme negre, les fites ens porten cap a la dreta (nord). Arribem a un petit coll i la cosa comença a posar-se interessant. Recorrem un tram d’aresta curt a través de grans blocs de pedra i amb un pati ja interessant cap a la dreta. Pocs metres després, les fites comencen a marcar-nos un flanqueig d’allò més aeri. Tècnicament és fàcil (II), però no badis. El flanqueig travessa un parell de canals que baixen de l’aresta cimera del Palas, i a la tercera, les fites ens indiquen que cap amunt. S’acaba el flanqueig i ens protegim dins d’una canal que ràpidament, i sempre amb bones pedres, ens durà a l’aresta cimera. Un cop a dalt, tant sols ens queda gaudir del paisatge immens i recórrer els darrers metres de cresta fins al cim del Palas (2.974 m, 2 hores 30 minuts).
Flanqueig per l'aresta dels Geodèsics
Cim del Palas, 2.974m.
L’endemà, per divertir-nos una mica i completar el cap de setmana, vam anar
a fer el descens del barranc d’Os Lucars, amb els companys de Guara Norte.
Curt, variat i divertit.
Amics, l’any vinent més!! (o a l’octubre)
El trio d'aventures (Ferran, te'm trobat a faltar!!)
