Governança metropolitana i planificació. L’assignatura pendent a València

Jo no volia escriure aquest post però després d’assistir al workshop que ha organitzat la Càtedra Transport i Societat de la UPV sobre itineraris ciclistes metropolitans, no m’ha quedat més remei, i em veig obligat a deixar per escrit com estem de verds en aquest assumpte a l’àrea metropolitana de València.

Després de les presentacions de Bordeaux (Sebastien Guichard, Bordeaux Métropole), Utrecht (Herbert Tiemens, City of Utrecht), Milà (Stefano d'Arment, Città metropolitana di Milano ) i Barcelona (Silvia Casorrán, projecte Biciviade l’AMB) em queda clar, no només que a l'àrea metropolitana de València estem molt verds sinó que, a més a més, no hi ha ningú planificant la mobilitat metropolitana. I no ho dic jo, s’ha posat de manifest en el torn de debat del workshop.

Anem per parts, perquè la situació actual no és fruit del descuit d’una legislatura, és fruit d’una manca històrica de voluntat política per governar l’àrea metropolitana de València. Des de la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta l’any 1.999 (fa ja 26 anys) hem estat incapaços de crear les estructures necessàries per planificar la mobilitat de l’àrea metropolitana, una àrea funcional cada vegada més gran, més complexa i més habitada (pràcticament 2 milions de persones). Be, de fet, tampoc sabem ben be que és l’àrea metropolitana de València. L’ETCV inclou un grup de municipis, el malaguanyat PMOME n’indicava uns altres i si ens fixem en els municipis adherits a l’actual ATMV, en trobem uns altres. Així, sense tenir clar quins municipis formen part de l’àrea metropolitana i, sobretot, sense estructures de governança, és difícil poder planificar res.

Aquesta situació ens porta a que la Conselleria intenta planificar en una àrea metropolitana on té competències limitades, doncs aquestes segueixen recaient, majoritàriament, en els municipis que la conformen, però també sobre altres ens administratius titulars de vies i camins, com la Diputació o el propi Ministeri (MITMA). Un batibull que complica, i molt, la planificació de les necessitats de mobilitat, en aquest cas una infraestructura ciclista d’àmbit metropolità. I si a això li afegim la històrica al·lèrgia que tenen les diferents administracions a parlar entre si, tenim la tempesta perfecta per a que res es faci bé. La Generalitat ha posat un exemple claríssim d’aquest “caos”: Les tres tipologies diferents de senyalització orientativa que te la via Churra al seu pas per Meliana. Ajuntament, Conselleria i Diputació han posat les seves senyals sense coordinar-se entre si.

I tot això no és nou. La Conselleria no a aconseguit tirar endavant i aprovar el Pla de Mobilitat Metropolità de l’Àrea de València (PMOME), tampoc el Pla d'Acció Territorial de l’Àrea Metropolitana de València (PAT València). Evidentment, tampoc altres documents de planificació sectorial, com podria ser un Pla Director de la Bicicleta. Les comparacions son odioses, però també mostren tot allò que podríem fer i no estem fent per manca de voluntat (o capacitat) política. Ens estem quedant enrere, molt enrere. Per això, mentre Bordeux ens explicava la seva xarxa metropolitana al workshop, la conselleria parlava de la via Churra i altres itineraris ciclistes d'oci executats fa més de 25 anys. Res de planificació a futur. 

L’any 2020, la Conselleria va encarregar al catedràtic de Geografia Joan Romero la redacció de l'esborrany de la Llei d'Àrees Metropolitanes, però com ja és habitual, no ha tingut recorregut i ha mort silenciosament després d’alguna reunió de marcat caràcter polític. La pregunta que cal fer-se és: Com podem tirar endavant sense estructures de governança metropolitanes? La ciutat ha superat els seus propis límits. Cada dia, 1 milió de persones entren i ixen de València. Les necessitats de mobilitat transcendeixen els límits administratius pretèrits. Així, si no hi ha govern, l’únic que ens queda és la paraula. Cal que les diferents administracions s’asseguin en una mateixa taula i donin resposta a les necessitats de la població, que es mou per un àrea metropolitana sense conèixer ni límits administratius ni competencials i el que reclama és un servei a l’alçada de la tercera ciutat d’Espanya.

Jo volia parlar del potencial que té la bicicleta com a mode de transport metropolità. Volia dir que podríem crear la nostra pròpia xarxa de  “cycle superhighway” o “Bicivies”, que amb 8 o 9 corredors de menys de 10 Km. tindríem a més del 50% de la població metropolitana a menys de 30 minuts en bici del centre de València. I al revés. Els que vivim a Valencia podríem anar a Paterna, Torrent, Burjassot... Que això que sembla un somni, que ara per ara ens cau molt lluny, altres ciutats més petites com Bordeaux ho estan fent realitat.

El futur de la mobilitat a les grans àrees urbanes es jugarà en l’àmbit metropolità, d’això no en tinc cap dubte. I de moment, l’Àrea metropolitana de València està fora de joc.

 

La inflació silenciada: La cistella de la compra disparada

Fa mesos que cada vegada que vaig al supermercat surto emprenyat. Porto mig carro ple i m’he gastat gairebé 100 euros. Avui llegeixo un article del Banc Central Europeu on, per primera vegada, percebo certa preocupació en la qüestió.

Després de la pandèmia i una vegada començada la guerra d’Ucraïna, es va parlar molt de l’alça dels preus de l’energia i com això afectava a la inflació de la UE. A l’octubre del 2022 la inflació era del 10,6%, però a poc a poc s’ha anat moderant fins arribar al 2% actual. Ara bé, el que no ha deixat de pujar és la cistella de la compra. Anar a comprar menjar i begudes (no alcohòliques) és cada vegada més car i, per primera vegada, s’ha desacoblat d’una manera important dels altres elements que descriuen l’evolució dels preus a la UE, com son l’energia, els transports, béns de consum i serveis.

Aquesta pujada continuada del preus dels aliments ha estat relativament silenciada, tot i que comença a preocupar a Brussel·les. En aquest sentit, el Banc Central Europeu ha publicat un breu article titulat “When groceries bite: the role of food prices for inflation in the euro area”, on posa de manifest el drama que estan patint la gran majoria de les famílies. A tots els països de la zona euro, l'augment dels nivells de preus dels aliments des de finals del 2019 oscil·la entre el 20% a Xipre i el 57% a Estònia. I atenció, a Espanya arribem al 34%.

Increment dels preus dels aliments (2019-2025). Font: Eurostat

L’article enumera alguns possibles motius d’aquest increment dels preus, entre els que cal mencionar el cost de l’energia, la crisi de preus de les matèries primes, les dinàmiques dels costos laborals o l’impacte del canvi climàtic en l’agricultura. Sigui quina sigui la causa, a mi el que em preocupa es com, les famílies, poden fer front a aquest increment dels preus dels aliments.

Per fer front a un augment dels preus d’un producte essencial com es el menjar, és important que les famílies tinguin marge de maniobra i si, com és el cas d’Espanya, estem en la part baixa de la taula d’ingressos per família (19.300 euros, llunys dels 27.600 dels alemanys), doncs la situació es complica. En aquest sentit, al 2025, l'SMI a Espanya és de 16.576 euros a l'any, mentre que el salari més comú se situa en 15.575 euros anuals. Això ens mostra que una part significativa de la població treballadora té ingressos propers, o per sota, del SMI. Un drama.

Ingressos per família. Font: Eurostat

Si has de pagar un habitatge (lloguer o hipoteca) i has de fer front a una pujada desmesurada dels preus dels aliments (34% a Espanya en 6 anys), com pots fer-ho si els ingressos familiars no arriben a 20.000 euros?

A casa nostra, vam gastar l’any 2024 un 64% més en aliments que l’any 2019. I si, es veritat que els nens es fan grans i mengen més, però els meus patrons de consum no han canviat, vaig als mateixos llocs (Consum i carnisseria i fruiteria del barri) i no te cap sentit aquest augment de la despesa. L’any 2019 vam gastar 4.800 euros a l’any en aliments. L’any passat la factura va pujar a  7.834 euros.

Evolució de la despesa familiar: Agua, llum i gas vs aliments

Hem de moderar els preus dels aliments i pujar els salaris perquè, si no, hi haurà una generació que no podrà ni viure ni menjar dignament. I com encertadament diu en Laureano Turienzo, si la classe mitja no te per a pagar allò bàsic (habitatge, aliments, energia, transport...) el país, que sobreviu del que gasta la classe mitjana, s'enfonsarà. 

Està en joc l'economia, però també la dignitat d'un país i, sobretot, la salut d'una generació, ja que alimentació i salut van estretament lligades.