Xesco Arechavala

Justícia

2012-01-30T11:55:00.000+01:00

Imagineu-vos un escenari on part de la classe política ha tingut barra lliure durant anys, fent i desfent a plaer, gastant sense miraments i incomplint les normes més bàsiques del sentit comú, del deure amb la societat i fins i tot les lleis.

Imagineu-vos un escenari on el tercer poder de l’Estat, el judicial, encobreix les accions il•legals del poder polític. Els encobreix perquè ells també formen part del joc, del sistema i de la classe alta i dirigent del país que ens governa amb una falsa democràcia.

Imagineu-vos un escenari on la societat, cansada d’aquest joc brut, comença a impartir justícia pel seu propi compte.

Imagineu-vos el caos i la revolta.

Tenerife

2012-01-15T21:09:00.002+01:00

Aquestes vacances de Nadal hem marxat a Tenerife, a gaudir de les “afortunades”.

Els pobles no són res de l’altre món. Quatre carrers ben conservats a cada poble i un urbanisme desaforat que al nord s’enfila sense cap ordre cap al Teide, sempre present i majúscul, i al sud es menja les platges amb hotels alts i ressorts de vull i no puc.

Però més enllà de l’urbanisme, la màgia de Tenerife resideix en els seus espais naturals, ja siguin de costa o l’espectacular paisatge lunar del Teide. El cap de Teno, els penya-segats de Masca, el paisatge del Mal País de la Rasa, les passejades per Arenas Negras, els boscos de pi canari o els paisatges d’un altre món per sobre de la quota de 2.000 metres, amb el Teide vigilant, són fotografies que es queden gravades en la ment del turista atent. Desconnexió absoluta!

Només per veure aquests paisatges tant diferents dels que tenim a la mediterrània, paga la pena visitar les afortunades i en concret Tenerife.

Cabo de Teno

Arenas Negras

Pico Mostaza, amb el Teide al fons

Al cim del Teide. 3.718 msnm

El pressupost desglossat de la família reial

2012-01-10T13:45:00.004+01:00

Comencem un any 2012 que serà “canyero” des del punt de vista polític i social. El govern del PP anuncia retallades importants en àmbits socials de primera magnitud i es de suposar que la societat no restarà agenollada mentre la maquinaria liberal li trepitja els seus drets.

I com aquest passat 2011 la Casa Reial li ha vist les orelles al llop i a més a més té la patata calenta del cas Urdangarin, ha decidit fer un acte de maquillatge i mostrar-se a la societat com una entitat transparent, per tal de intentar quedar-se al marge de les més que possibles manifestacions contra les retallades i classes dirigents

Per això, ha publicat per primera vegada el pressupost de les seves despeses. Doncs bé, li he fet una ullada a aquest desglossament de la despesa i fa riure. Algú se’l creu? Realment es creuen que som tant estúpids? Anem per parts:

Primer que res el que han presentat és el pressupost de les despeses, no la liquidació de comptes. És a dir que ens han ensenyat el que tenien previst gastar i no el que realment s’han gastat. La diferència és notable i sabent que els comptes de la Casa Reial no estan sotmesos al tribunal de comptes i que l’auditoria interna la fa el propi tresorer de la casa reial, no hi ha manera de saber si el que han fet públic és cert o no o si aquest pressupost s’assembla a la despesa real.

Dels 8.400.000 euros que percep el rei dels pressupostos generals, 292.700 corresponen al sou del rei i 146.300 al príncep. Amb aquestes dades, el rei cobra tres vegades més que el President del Govern. Quan cobraria un president de la República?

El pressupost mostrat per la casa del rei diu que la reina, la Leticia i les infantes no tenen sou assignat, sino que cobren en funció dels actes de representació i que la despesa per aquest concepte no pot superar els 375.000 euros. Quanta informació! Per què no diuen l’assignació que han tingut al llarg del 2011?

Els sous del personal de la casa del rei pugen a 4.000.000 milions d’euros. Que ben pagat que està el silenci! I 3.200.000 euros van destinats a despesa corrent, sense més detalls! Es a dir, per a invertir en negocis privats, doncs el manteniment de les propietats les paga el ministeri d’interior.

Si ho analitzem fredament, el que han publicat és una pantomima. No podrien detallar més? I el que és més important, seguim sense conèixer el patrimoni acumulat per la família reial en aquest 35 anys de monarquia així com el cost real de mantenir aquesta institució, doncs es desconeix el pressupost que els ministeris de Defensa, Exteriors i Interior dediquen a la casa reial.

Per cert, la revista Forbes estima la fortuna del rei en 1.790 milions d’euros. Volem l’aigua clara i la xocolata espessa. Que no ens prenguin per idiotes! III República ja!

Pressupost casa del rei

Leviatán, de Paul Auster

2011-12-19T17:11:00.004+01:00

L’any 2002 em vaig llegir per primera vegada una novel•la de Paul Auster (Trilogia a Nova York) i no vaig acabar d’entrar-hi, possiblement perquè la vaig llegir en unes condicions que no eren les adequades. Aquesta setmana, i aprofitant les 24 hores d’avió que he fet pel viatge llampec al DF, m’he llegit Leviatán. I m’ha agradat.

Ell llibre comença amb un home que mor manipulant un explosiu. El cos gairebé queda desintegrat i el FBI comença una investigació per identificar el cadàver. En Peter Aaron, que llegeix la noticia al diari, identifica ràpidament al mort, el seu amic Benjamin Sachs, i decideix escriure un llibre per explicar el per què d’aquest final tant tràgic.

Aquest relat li serveix a Auster per diseccionar una sèrie de personatges que viuen a Nova York durant la dècada dels 80 i creuar les seves històries a partir de fets aparentment fortuïts, però que condicionaran i molt les seves vides. Els personatges del llibre, tant els principals com els secundaris, són personatges complexos però alhora propers i reals. Auster escriu una novel•la coral que li serveix per parlar de la psicologia de les persones, de les pors, de les frustracions, dels somnis, de com assimilem el pas dels anys i com ens adaptem a aquest procés. Parlar també, i molt, de l’amistat, del valor que donem als amics i de la importància que aquests tenen en la construcció de les nostres vides.

M’he retrobat amb Paul Auster i m’ha agradat.

Leviatán, de Paul Auster. Ed.Anagrama

Música i lletra. Feliu Ventura

2011-12-14T05:31:00.000+01:00

Bob Dylan va comentar a algun periodista que no havia sentit cap disc decent en els darrers vint anys. Potser és exagerat, però també he sentit a dir que els discs ja es produeixen per ser sentits en centres comercials o supermercats... com a fils musicals mentre consumim i que principalment s’escolten en aparells digitals que no estan fabricats per a escoltar música (ordinadors, telèfons...). I això es nota en la producció i en el so del disc. I hi estic d’acord. Tots els grups moderns que venen milions de discos sonen igual. Jo confonc a Lady Gaga amb la Britney o la Shakira. Fins i tot el Bruce Springsteen comença a sonar malament (que em perdoni el Boss).

La música ja no es consumeix a casa, amb un bon equip de música. S’està perdent la cultura de posar-se un CD i assentar-se al sofà de casa, relaxar-se i deixar-se endur per la música i la lletra de les diferents cançons del disc. Si, perquè un disc està format per cançons, històries que ens expliquen alguna cosa. I fins i tot s’està acabant amb això. El consum actual (internet, I-Tunes, Spotify...) potencia el consum de cançons individuals oblidant el conjunt, el disc. Vivim tant ràpid, que ja no podem consumir discos i sols ens queda temps per assaborir alguna cançó solta, aïllada. Quan fa que no escolteu un CD sencer, de dalt a baix?

Dins d’aquest panorama desolador, és d’agrair que hi hagi músics que decideixin anar a contracorrent. I un bon exemple de resistència és en Feliu Ventura, que no sols pública un disc amb un so més auster que el seu darrer treball, sinó que vol que ens fixem en les lletres, titulant el disc Música i Lletra. Podríem dir que en Feliu és un transgressor, potser un romàntic, però alguna cosa no funciona en el món de la música quan un bon músic ens ha de recordar que un disc es compon de música i lletres. Això em recorda una conversa amb un company d’Universitat que em deia que el seu avi, productor de vi, abans de morir li va dir: Recorda que el vi prové del raïm. Potser de tant en tant cal que ens recordin d’on vénen les coses, quines són les arrels per a no perdre el nord.

I en Feliu Ventura, en el seu darrer treball, ens regala simplement això, bona música i bones lletres. Música i lletra és un disc més despullat que Alfabets de Futur amb la intenció clara de donar protagonisme a les lletres. I amb això no vull dir que la música perdi pes. L’equip Ventura – Penalba torna a funcionar perfectament, en un equilibri que permet donar protagonisme a la música a la vegada que es pot seguir perfectament les històries de cada una de les 11 cançons que componen aquest nou treball.

Enhorabona Feliu, l'espera ha pagat la pena!

Música i lletra

La llei electoral

2011-11-29T02:29:00.001+01:00

Comença a cansar-me la cançoneta de que cal canviar la llei electoral. I em comença a cansar perquè a aquestes alçades és un fet que demana tothom per raons i objectius ben diferents i crec que la qüestió és tant complicada que no es pot banalitzar.

L’actual llei electoral es basa en circumscripcions, que corresponen amb les províncies i a cada una d’elles li pertoca un número determinat de Diputats. L’article 68 de la constitució espanyola diu que la llei electoral distribuirà el número total de Diputats (un màxim de 400) assignant una representació mínima inicial a cada circumscripció i distribuint els demés en proporció a la població.

Aquest principi és el que garanteix que cada província tingui representació parlamentaria. Si dividíssim els 350 diputats entre els 35 milions d’electors, fent d’Espanya una circumscripció única, obtindré un diputat costaria 100.000 vots. Ceuta, Melilla, Terol o Soria no tindrien representació parlamentaria i províncies com Lleida, Girona o Castelló en veurien disminuïda la seva. En canvi, les quatre províncies més poblades (Barcelona, Madrid, València i Sevilla) coparien el 33% dels diputats del congrés.

Si fem d’Espanya una circumscripció única centrarem l’atenció política en les zones urbanes més poblades i desatendrem les zones rurals i de muntanya. Compte amb la cohesió territorial i la igualtat d’oportunitats. En el cas de Catalunya, el pes de l’àrea metropolitana de Barcelona seria aclaparador. Actualment el 65% dels diputats de Catalunya són escollits a la circumscripció de Barcelona (que ja és). Si féssim d’Espanya una circumscripció única, a Barcelona s’escollirien el 77% dels Diputats que per població li pertocarien a Catalunya. Qui faria campanya a Sort? I a la Seu d’Urgell? I a Tortosa?.

Al País Valencià la situació no seria tant desigual al existir dos àrees metropolitanes importants (València i Alacant), però Castelló perdria un Diputat i l’escletxa entre províncies s’aixamplaria.

Un altre tema important de la llei electoral (i que molesta a UPyD) és que la fórmula existent permet accedir al Parlament amb grup propi a partits polítics nacionalistes, que només tenen representació parlamentaria en algunes províncies. En aquest cas la llei també és clara. Tindrà grup parlamentari propi aquell partit que obtingui un 5% dels vots o un 5% dels vots en totes les circumscripcions on es presenti. Es a dir, que CiU té grup propi perquè té més d’un 5% dels vots a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i UPyD no el té perquè no ha arribat al 5% dels vots.

La senyora Rosa Diez es queixa de que amb 1 milió de vots no té grup parlamentari propi i que tant sols obté 5 diputats quant li pertocarien, amb circumscripció única, 10 o 11. Bé, d’això se’n diu demagògia, doncs allà on s’ha presentat i li ha anat be, sempre ha estat la quarta força. En altres llocs ni això (8ª força a Catalunya amb només 30.000 vots). I jo em pregunto: Un partit polític que en algunes circumscripcions és la vuitena força, ha de tenir grup parlamentari propi? O es preferible que tingui grup parlamentari propi un partit nacionalista que ha guanyat les eleccions en les seves circumscripcions (CiU, AMAIUR, PNV, CC....) i que representa la voluntat d’aquell territori? Canviar la llei electoral per convertir Espanya en circumscripció única implica canviar el model d’Estat. Passar d’un model plurinacional (on es dona representació als diferents territoris) a un model centralista i unitari. Jo ho tinc clar, però per resoldre això caldria un debat sobre el model d’Estat, que tal i com estan les coses, en Rajoy no encetarà.

A part de la circumscripció única, segurament hi ha altres variants per canviar la llei electoral. Seria òptim que la llei mantingués la representació actual dels partits nacionalistes (AMAIUR, CiU, ERC, Compromís, PNV, CC...) a la vegada que donés més pes als partits minoritaris d’àmbit espanyol (IU, UpYD, EQUO, PACMA). Així aconseguiríem tenir un congrés més plural (que no fragmentat), i més difícil de gestionar per als dos partits majoritaris, raó per la qual seguirem molts anys amb el model electoral que tenim.

Be companys, tant sols pretenia escriure unes reflexions per a que quan sentim que es vol canviar la llei electoral, tinguem clar que la qüestió no és senzilla ni banal, com pretén fer-nos veure algú.

President Rajoy. Llobarro o llop amb pell d'ovella?

2011-11-22T15:40:00.001+01:00

Ja està. El que semblava inevitable s’ha fet realitat i el llobarro (o el llop amb pell d’ovella, el temps dirà) d’en Mariano Rajoy ja és el President del Govern espanyol.

El PP ha arrasat en les eleccions del passat dia 20 de novembre i governarà amb una majoria absoluta demolidora. 186 diputats front als 110 del PSOE. La tercera força serà CiU amb 16 diputats i la quarta IU amb 11. El PP ha obtingut 10,83 milions de vots mentre que el PSOE n’ha obtingut 6,97. I amb aquestes dades es poden començar a fer les primeres reflexions.

El PP ha obtingut tant sols 552.000 vots més que en les eleccions del 2008. Aquest mig milió de vots li ha permès passar de l’oposició a governar el país amb majoria absoluta. Per què? Principalment perquè el PSOE ha perdut 4.300.000 vots. En Mariano Rajoy és President per demèrits del PSOE i no pas per mèrits propis.

I un tema important. La participació ha estat del 71%, tres punts inferior a la registrada en les eleccions del 2008. Amb aquesta abstenció tenim que el PP governarà amb majoria absoluta (farà i desfarà a plaer) amb tant sols el 31% del suport de la població amb edat de votar. De cada 10 espanyols, tant sols 3 han votat al PP. Compte amb aquesta dada.

Però bé, deixant de banda la guerra dels dos grans, anem a per temes més interessants. Hem trec el barrat davant la lliçó del poble Basc. ETA ha deixat les armes (falta la dissolució de la banda i l’entrega de les armes) i AMAIUR ha tret 7 Diputats (un més que el PNV) aconseguint un suport de més de 330.000 persones (24% de l’electorat d’Euskadi). Simplement espectacular. S’haurà de veure com gestionen el nou mapa polític d’Euskadi tant en Patxi López com en Rajoy. El primer té els dies comptats i al segon li demanem responsabilitat política, perquè ves a saber si li tocarà gestionar la fi d’ETA amb un Lendakari de Batasuna (AMAIUR o BILDU).

A Catalunya CiU ha guanyat unes eleccions generals per primera vegada, aprofitant el daltabaix socialista. El que passa és que les aspiracions sobiranistes surten, al meu entendre, malferides. El PP ha guanyat tres diputats (n’aconsegueix 11) i es consolida com a tercera força. Només un 23% de la població (vots més abstenció) ha votat CiU o ERC. Lluny del panorama basc, on més del 47% ha votat AMAIUR + PNV. A més a més CiU perd la possibilitat de condicionar el govern de Rajoy, així que la feina d’en Duran a Madrid serà del tot inútil. Ara en Mas es farà amic d’ERC i es dedicarà a demanar totes les coses que no hagués demanat si en Rajoy hagués necessitat el suport dels convergents. Catalunya té per davant 4 anys difícils.

Al País Valencià el PP ha obtingut un diputat més tot i perdre 30.000 vots. De nou el daltabaix socialista, que ha perdut 430.000 vots, ha fet bo i guanyador al PP. El més interessant de tot però, és que tant Compromís-Q com Esquerra Unida del País Valencià aconsegueixen representació parlamentaria.

És una llàstima que aquesta legislatura, amb un parlament més plural des del punt de vista dels partits representats (i no fragmentat com diuen els mitjans de comunicació) estigui governat per una majoria absoluta del PP. Compte que venen maldades!

http://www.generales2011.mir.es/99CG/DCG99999TO_L1.htm

L'Urdangarin i la Fundación Nóos. Fent camí cap a la República.

2011-11-14T22:24:00.001+01:00

Que content que estic. Dos post en contra de la Monarquia en menys d’un mes! I es que cada vegada són més sapastres aquest de sang blava. Si segueixen així, en breu albirarem la III República.

Dins de les investigacions del cas Palma Arena, la fiscalia ha demanat investigar la Fundación Nóos, presidida pel gendre del rei, l’Iñaki Urdangarin. Es veu que aquesta fundació ha rebut 4 milions d’euros per organitzar esdeveniments ficticis. El govern balear li va pagar 2,3 milions d’euros per organitzar dos congressos esportius que no es van fer mai (any 2005 i 2006) i la Generalitat Valenciana li va pagar 1,7 milions d’euros per organitzar, entre el 2004 i el 2006, el Valencia Summit, que tampoc es va fer mai (i si s’hagués arribat a fer, el preu estava completament fora de mercat).

La meva pregunta és: Per que un tipo que té la vida assegurada, suca la pota d’aquesta manera? L’Urdangarin i la seva dona, la filla del rei, tenen la vida assegurada, però porten un tren de vida (i han de mantenir unes aparences) que els obliga a treballar, i com no en saben, viuen de les influències que els aporta ser familiars directe del rei. La solució fàcil és muntar una fundació per assessorar a qui vulgui pagar una quantitat fora de mercat per tal de tenir accés al rei. I qui ha picat? El govern Balear i Valencià del PP, que han regalat 4 milions d’euros nostres a l’entorn del rei.

Doncs bé, estic molt content de que la fiscalia hagi obert una investigació a la Fundación Nóos i de que casos com aquests es facin públics. I espero i desitjo que si finalment es demostra que el senyor Urdangarin ha comès un delicte, caigui sobre ell tot el pes de la llei. I m’agradaria també que aquesta llei caigués sobre els familiars directes del rei (l’Elena, per exemple), que també tenen negocis de dubtosa legalitat i la premsa els encobreix per por i per manca de llibertat d’expressió.

I també hem de demanar responsabilitat política i penal als polítics que han acceptat i pagat aquests contractes sabent que la feina no s’ha fet. No és de rebut que la Generalitat pagui a l'Urdangarin 1,7 milions per no fer res i milers de persones i empreses del País Valencià es quedin sense cobrar la feina feta.

Potser amb casos com aquest i si la premsa finalment perd la por a denunciar les irregularitats comeses per una família reial que ens costa una barbaritat de milions d’euros a l’any, aviat la població es preguntarà si no viuríem millor sent una república.

Les eleccions del 20N 2011

2011-11-09T00:56:00.001+01:00

Feia temps que unes eleccions no es presentaven tant descafeïnades com les del proper 20 de novembre. Mariano Rajoy y el PP arrasaran i guanyaran les eleccions al parlament espanyol probablement amb majoria absoluta. De fet, l’única sorpresa que hi pot haver la nit electoral es que el PP no tingui majoria absoluta. Això, per al PSOE i sobretot per a CiU seria una gran victòria.

El PSOE ha presentat un candidat vàlid, més preparat i amb més recursos que en Zapatero, però no té res a fer i ell (i el PSOE) ho sap. En Rubalcaba ha acceptat fer de màrtir i dirigir al socialisme espanyol a través del desert que li tocarà viure els propers anys. És un home que porta més anys que Matussalem ficat en la cúpula dirigent socialista i sap que el seu tren ja ha passat. A més a més té una campanya electoral complicada, doncs està proposant iniciatives interessants però se li retreu dia si dia també que no les hagi aplicat durant aquesta legislatura.

CiU segueix instal·lada en aquesta dualitat extrema, a cavall entre la dreta espanyolista del PP i l’independentisme d’ERC. No és de rebut que CiU esperi a tancar un acord de govern al parlament de Catalunya al resultat que es doni el 20N a Madrid. Si Rajoy no obté majoria absoluta, en Mas farà president a en Rajoy i aquest li facilitarà la feina a Catalunya (parlant català en la intimitat). I ja veureu com ningú parlarà de pacte fiscal. Ara bé, si en Rajoy arrasa el 20N i no necessita de CiU, en Mas adoptarà el discurs més nacionalista i es farà acompanyar per ERC al Parlament català. Ja tenim una edat i ja ho hem vist anteriorment. És a dir, que a CiU tant se li’n fot els ideals polítics i la independència de Catalunya. Governa mitjançant el xantatge polític al govern espanyol que el necessita. I si no el necessiten es transforma en independentista. No entenc als independentistes que voten a CiU.

A València tampoc passaran grans coses. El PP arrasarà com ja va sent costum i tant sols ens queda la il·lusió per veure si Compromís (que afegeix a Equo a la coalició), manté els bons resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. És a dir, que esperem que com a mínim al País Valencià li surti un granet al cul del PP. I que piqui!

Per cert, on s’han amagat els del 15M? Els estan silenciant mediàticament o no s’han posat d’acord per a fer-se forts durant la campanya? Sigui com sigui, la campanya és avorrida com sempre i encara no he sentit cap proposta relacionada amb la millora de la qualitat democràtica del país. Es veu que això no va ni amb el PSOE ni amb el PP.

I ja està. Rajoy President. Un home que després de perdre dos eleccions es convertirà en president no per mèrits seus sino per demèrits dels altres i sobretot, per una crisis econòmica que ha tombat a tots els governs europeus que han celebrat eleccions del 2009 ençà. Rajoy serà president per avorriment. En les darreres eleccions al parlament espanyol, una de les frases que utilitzava l’equip d’en Rajoy en campanya era “lo bueno està por llegar”. Doncs això, agafeu-vos fort que venen maldades!

Grècia, de l'objecció fiscal al referèndum

2011-11-04T14:18:00.002+01:00

Fa aproximadament 10 dies vaig llegir que els grecs han decidit no pagar impostos. Després de veure com el govern els ha retallat drets, sous i augmentat la jornada laboral per poder pagar el rescat demanat a Europa per fer front a la crisis financera (originada per una mala gestió dels bancs que segueixen guanyant molts diners), la ciutadania ha dit prou i ha decidit fer objecció fiscal total (no pagar impostos).

Jo sempre he estat favorable als impostos. Jo pago uns impostos per a que l’Estat em doni uns serveis bàsics de qualitat: Sanitat, educació, transport... i el fet de pagar-los em dona el dret a reclamar aquests serveis, que han de ser universals (tant per a rics com per a pobres). Però fa temps que existeixen moviments que defensen l’objecció fiscal com un dret per mostrar-se en contra de les decisions d’un govern. Al S XIX, Thoreau escrivia “Del deure de la desobediència civil” on explicava que es negava a pagar els impostos a un govern esclavista i que promovia la guerra contra Mèxic. Actualment existeix el moviment d’objecció fiscal consistent en no pagar, en la declaració de la Renda, la part proporcional al pressupost destinat al Ministeri de Defensa. Però ara els grecs van un pas més enllà i es neguen a pagar cap tipus d’impost.

Què passa quan l’estat augmenta els impostos per fer front a un rescat? Ha de pagar la societat més impostos per culpa de la mala gestió privada d’un banc o pública d’una caixa? Encara que soni a tòpic és així: No podem privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I per no socialitzar les pèrdues, els grecs han decidit no pagar impostos, el que col•loca al govern grec en una delicada situació.

Què pot fer un govern si 1.000.000 de persones no paguen impostos? Multar-los a tots? Tancar-los a la presó? Crec que és una molt bona mesura (i moralment legitima) per pressionar als governs i que entenguin que la ciutadania no vol carregar amb la responsabilitat d’una mala gestió privada i pública. Si la mesura es perllonga en el temps i la massa social que deixa de pagar impostos augmenta, l’estat col•lapsarà. Què podrà fer l’estat per evitar aquesta deriva? Deixar caure els bancs, no salvar-los i dedicar els diners del rescat en coses més productives. O potser és necessari fer caure un estat per a que aquest pugui reinventar-se políticament i sortir de la crisis per un camí completament nou i innovador.

És en aquest punt quan el Primer Ministre Papandreu ha decidit realitzar un referèndum per preguntar als Grecs si accepten o no el rescat. Un resultat afirmatiu deixaria les coses com estan i garantitzaria que els funcionaris grecs i els pensionistes podrien cobrar els pròxims mesos, doncs arribarien el 8.000 milions de la UE. Un no deixaria als bancs francesos i alemanys sense cobrar, Grècia possiblement hauria de sortir de l’euro i tornar al dracma i s’obriria una nova via (incerta però licita) per a la sortida de Grècia de la crisis. I veient la reacció airada de Sarkozy i Merkel contra la proposta de referèndum, crec que aquesta segona opció guanya partidaris. “Els bancs pagarien la seva imprudència; la imprudència d'haver deixat diners a algú que ja sabien que no es comportava bé. Però com que a curt termini els donava uns interessos molt alts, pensaven: ara els els deixem i del que passi demà ja ens en preocuparem demà passat” (Muriel Casals, Economista UAB).

Podrà Grècia gestionar la crsisi de forma sobirana, o claudicarà a les presions franceses i alemanes? Realitzarà el referèndum o no?

Web Objecció fiscal: http://www.objecciofiscal.org/

http://www.vilaweb.cat/noticia/3945210/20111103/passaria-grecia-sortis-leuro.html

La monqruia perd la confiança dels ciutadans

2011-10-27T03:35:00.004+02:00

L’any 1997 la confiança que els espanyols tenien per la monarquia mereixia una nota del 6,67, gairebé un notable. Avui, després de fer-se públic l’últim baròmetre del CIS, aquesta nota ha baixat gairebé dos punts, fins al 4,89 (un suspès). Per primera vegada des de que en Juan Carlos es rei, la monarquia no té la confiança dels espanyols. Avui per sopar em faré una cervesa i celebraré que no totes les notícies són dolentes!

Cada vegada la població s’adona que un rei, a part de per a gastar, no serveix per a res. Ha fet alguna declaració o acte per intentar treure’ns de la crisis? Li han retallat el pressupost de 6 milions d’euros que té per gastar sense justificar? Fa alguna cosa de profit per al país? No! No fot ni brot i a poc a poc la gent se'n cansa i més en èpoques magres com les actuals, on tothom s’estreny el cinturó menys la casa reial.

Si la confiança dels espanyols amb el rei segueix baixant cada any (fet que demostraria una maduresa social digna d’un país amb tradició democràtica), d’aquí a ben poc serà molt difícil justificar la despesa anual que suposa mantenir una monarquia. Als 6 milions d’assignació directa cal sumar el manteniment de les propietats públiques on viu, el cost de seguretat (d’ell i de tota la família quan la constitució només parla del rei), els viatges.... Potser aleshores caldrà preguntar-se si volem seguir sent una monarquia o enterrar l’últim reducte franquista que ens queda i esdevenir, finalment, una República.

L'estratègia del govern global per ofegar Wikileaks

2011-10-25T06:11:00.000+02:00

Quan fa aproximadament un any es van filtrar a la premsa els documents de Wikileaks, el món polític, financer, judicial i diplomàtic trontollà. Semblava que les coses havien de canviar, que per fi es feia la llum. Ens pensàvem que aquestes filtracions serien el catalitzador per donar un pas endavant i fer més transparent i creïble la democràcia existent a occident.

Però no. Tant sols ens ha servit per ser conscients (o per fer visible una realitat imaginada) de que hi ha un supermón diplomàtic, financer i polític que funciona al marge de la llei, que no és democràtic i que té molt de poder. És el govern global, aquell que no és votat per cap ciutadà i viu de les interrelacions de poder entre empreses, governs nacionals i jutges. I ens dirigeix a tots sense cap mena de control democràtic.

Quan es van filtrar els documents de Wikileaks, els poders amenaçats van actuar en calent i van acusar a en Julian Assange d’assetjament sexual. Sembla que l’acusació no era molt consistent, però va servir per començar a erosionar la imatge del fundador de Wikileaks. Finalment i ja en fred, per acabar amb wikileaks han utilitzat dos elements que sempre acaben donant la victòria als governs o entitats privades: La gestió del temps i les interelacions de poder. Cada un d’aquests elements, per si sol, és demolidor per a la societat civil, però si a sobre actuen conjuntament, l’atac és converteix en un tsunami.

La gestió del temps sempre afavoreix als poderosos. Els “tempos” els marquen ells, i per tant la societat civil va a remolc. Què provoca això? Que la societat es cansa, es desgasta i acaba abandonant. Passa amb les reclamacions telefòniques, passarà amb el 15M i ha passat amb Wikileaks. El fervor inicial desapareix. La societat civil ha de treballar, pagar una hipoteca, veure el futbol i per tant, el temps que queda per a l’activisme social és redueix a una miserable fracció de temps (i això si encara tenim una mica de consciència social). Als que encara tenen certa consciència social, els queda temps per prestar atenció a un tema, que al desembre va ser Wikileaks i ara és el 15M. Qui se’n recordava de Wikileaks la setmana passada? Deixar passar el temps per a que les coses es refredin, és la millor arma dels governs per destruir un moviment molest. Ells tenen temps. Nosaltres no.

La segona arma letal dels governs per acabar amb moviments socials molestos és aprofitar les interrelacions de poder. En el cas de Wikileaks, l’atac a l’estructura financera de l’associació ha necessitat d'aquestes interrelacions de poder i del "deure de favors" dels elements que formen el govern global. Qui li ha demanat a VISA, MASTERCARD i PAYPAL que no acceptin pagaments a comptes de Wikileaks? Ho han fet per iniciativa pròpia? Que rebran a canvi? Per què han capat a Wikileaks, però no a altres entitats de dubtosa legalitat?

La gestió del temps va provocar que la societat s’anés oblidant de Wikileaks i per tant, les donacions anaven disminuint. Si a més a més eliminen la possibilitat de transferir fons a l’associació, passa el que ha hagut de fer Wikileaks aquesta setmana: Tancar la paradeta. Diuen que tanquen per a poder recaptar fons. És difícil un cop caigut, tornar-se a alçar.

Crec que un moviment social en contra del sistema global triomfarà quan aquest aconsegueixi gestionar el “tempo” dels esdeveniments i poder mantenir així a la societat connectada. Un altre factor favorable a tenir en compte i relacionat amb la gestió del temps és el percentatge d’atur d’un país. Aquesta massa social, cada vegada més important, ara té temps i si s’aconsegueix canalitzar els seus esforços en una direcció única, es converteixen en una força digna de tenir en compte. I això els governs ho saben i per això retallen en tots els camps menys en el militar.

http://wikileaks.org/

ETA declara l’aturada definitiva de l’acció armada. Km. 0 d’un procés llarg

2011-10-21T22:49:00.001+02:00

Aquesta setmana s’ha produït una noticia històrica. ETA ha declarat, en un comunicat, l’aturada definitiva de l’acció armada. Després de mig segle d’atemptats i més de 800 assassinats, arriba l’hora de la raó i la paraula. A partir d’ara la responsabilitat de totes les parts per conduir aquest procés a bon port és màxima.

Aquest anunci no neix de la nit al dia. Bildu s’ha pogut presentar, amb més entrebancs dels desitjables, a les eleccions municipals. La resposta ciutadana cap a la proposta política de Bildu ha estat tant aclaparadora, que ETA ha hagut d’acceptar que la societat basca està cansada de les armes i que la via política té el suport necessari per defensar i aconseguir l’objectiu comú: la independència d’Euskadi. Si la via política està prohibida, només et queda la lluita armada, però ara que la via política s’ha obert (i amb èxit), les armes perden tot el sentit.

Però el camí serà llarg. La via política està oberta però cal tancar ferides, cedir i perdonar. ETA demanarà l’apropament dels presos i possiblement l’excarceració dels presos sense penes per assassinats. Jo ho veig raonable, però caldrà gestionar-ho i explicar-ho bé. Les associacions de víctimes hi diran la seva. Cal escoltar-les i fer-les partícips del procés, però des d’una perspectiva constructiva.

Per gestionar tot aquest procés els dos principals partits polítics espanyols tindran un paper i una responsabilitat històrica cabdal, que haurà d’estar per damunt de qualsevol interès partidista. Per començar, jo arribaria a un pacte per no parlar del tema durant la campanya de les eleccions del 20N. La fulla de ruta ha d’estar clara i consensuada per tots de tal manera que els possibles canvis de govern no trenquin el camí encetat aquesta setmana.

Per últim, ETA ha de seguir donant passos. Un d’important ha de ser l’entrega de les armes i l’anunci de la dissolució de la banda.

Aquest procés, que s’està generant des de fa mesos però que s’ha fet públic aquesta setmana serà llarg (anys). Cal ser pacients. Hi haurà alts i baixos però si actuem amb responsabilitat i sense intentar aprofitar l’ocasió de manera partidista, arribarem a l’escenari desitjat durant tant de temps. Un Euskadi sense terrorisme.

Henry D. Thoreau. L'home que va viure deliberadament

2011-10-10T22:55:00.003+02:00

Potser a pocs us sona el nom de Henry D. Thoreau, però gairebé segur que tots haureu escoltat o llegit textos seus, alguns convertits en cèlebres com el que recita Robin Williams a la pel•lícula El Club dels poetes morts: “Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido”.

En Thoreau va ser un personatge nascut a Concord (Massachussets, EEUU) l’any 1817 i se l’associa amb el moviment polític, literari i filosòfic trascendentalista. Va ser un gran defensor de l’abolició de l’esclavatge als EEUU, un precursor del naturalisme i el mentor de Ghandi pel que fa a la resistència i a la desobediència civil (diuen que Ghandi sempre portava el llibre de Thoreau “Del deure de la desobediència civil” sota el braç).

I tot això va fer Thoreau perquè ell no era res. No era mestre, no era filòsof, no era biòleg però alhora era totes aquestes coses i moltes més: fabricant de llapis, agrimensor, conservador de camins rurals, escriptor, excursionista..... En Thoreau va estudiar a Harvard, però després de sortir de la Universitat va descobrir que havia aprés ben poques coses: “Si yo quisiera que un muchacho supiera algo de arte y ciencia no seguiría el proceder común, que consiste en enviarlo con un profesor, donde todo se profesa y practica menos el arte de vivir; donde el mundo es inspeccionado con un telescopio o con un microscopio y nunca con visión natural y se estudia química sin saber cómo se hace el pan”.

Thoreau va voler practicar una vida senzilla i demostrar que amb ben poques coses es podia tirar endavant d’una manera digna. Volia viure cada moment deliberadament. En aquest sentit criticava el deute que tenien els seus veïns amb els bancs, la qual cosa els impedia ser lliures i els empenyia a una vida d’esforços per a pagar, no per a viure. Llegint els textos de Thoreau un se n’adona que no hem avançat gaire. Moltes de les critiques que s’estan fent actualment al mode de vida que portem a occident (vivim de prestat per poder aparentar un nivell de vida que no podem pagar amb el nostre treball), ja les criticava Thoreau a finals del SXIX. Portem 150 anys entrebancant-nos amb la mateixa pedra.

Jo us recomano la lectura dels textos de Thoreau per a que reflexioneu sobre si la vida que porteu és la que voleu, per a que cada decisió que prengueu sigui deliberada i conscient, per a que aprecieu les petites coses, els boscos i potser per a frenar una mica, per viure menys ràpid i més feliços amb menys.

Alguns llibres recomanables:

Walden y Del deber de la desobediencia civil (els dos llibres en un sol volum). H.D.Thoreau. Editorial Juventud. Barcelona. 2010.
Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed. Acuarela Libros. Madrid 2004. Us la podeu descarregar en el següent enllaç: http://www.ehu.es/ias-research/doc/2005_ca_thoreau.pdf
H.D.Thoreau. Textos escollits. A cura d’Antonio Casado da Rocha. Ed Tres i Quatre. Valencia. 2009.

Lecciones de vértigo, de Josele Santiago

2011-09-14T04:02:00.000+02:00

Una de les millors sorpreses musicals de l’any ha estat la publicació del quart disc d’estudi del madrileny Josele Santiago. El rock no ha mort!

Lecciones de vértigo està format per 13 peces ben escrites, amb bones melodies, guitarres potents i la veu personal de Josele Santiago. No cal res més per fer bona música, però n’hi ha pocs que sàpiguen fer-ho bé. A vegades allò senzill és molt complicat, però en Josele Santiago l’encerta de ple.

Al meu entendre, dos factors defineixen l’atmosfera de Lecciones de vértigo: El primer es que a Josele li agrada (i escolta) més la música dels anys 50 que la que és fa actualment. El segon es que ha recuperat la Fender Telecaster dels primers anys de Los Enemigos. Amb aquestes dades us podeu fer una bona idea del so del disc: Rock clàssic, pausat però alhora enèrgic.

Feu-vos amb el disc i escolteu-lo tranquil•lament però amb el volum alt, al cotxe conduint per una petita carretera comarcal un vespre fosc o a la terrassa un capvespre fent una cervesa i gaudint dels primers vents frescos de tardor.

Sort que de veritat, el rock no ha mort!

Crisi i sistema, un article de Manuel Castells

2011-09-09T09:51:00.001+02:00

És una pena que articles com el de Manuel Castells publicat a La Vanguardia el passat 30 de juliol és publiquin a l’estiu, quan la població està més pendent del temps que farà que no pas d’una crisi econòmica que a poc a poc ens va engolint a tots. Però potser per aquest motiu publiquen les coses quan les publiquen. En Castells carrega en aquest article contra les institucions financeres i els governs, però també contra els mitjans de comunicació. I no és qüestió de tirar-se pedres sobre el taulat, deu pensar el director de La Vanguardia, el Comte de Godó.

Però Internet i les xarxes socials fan circular allò que potser alguns pretenen amagar (i d’això en Manuel Castells en sap un cabàs) i encara que amb certa lentitud, els articles que ajuden a entendre el que està passant des d’un punt de vista no oficial, acaben arribant i la població es carrega d’arguments per indignar-se cada vegada més. Quan es trencarà la corda que estem tensant? S’acabarà trencant o el “sistema” trobarà la fórmula per destensar-la i adormir-nos de nou?

L’article en qüestió (crisis y sistema) parteix de la base de que la crisi no és crisi per al sistema, ja que el capital financer sempre surt guanyant, imposant la vertadera crisi a persones i governs. La crisi no és una patologia del sistema sinó el resultat d’aquest capitalisme. A partir d’aquestes reflexions inicials, l’article explica la crisis del deute i com amb aquest sistema hem arribat a trobar normal que els bancs només hagin de disposar d’un 3% del capital que deuen per ser considerats solvents. El 97% restant del capital circula, es dilueix, es converteix en deute, s’assegura, vola, s’esfuma sense cap tipus de regulació nacional o internacional. Però no hi ha risc, perquè en cas de pèrdues, els governs sempre paguen perquè no poden permetre que un sistema tant gran s’enfonsi. I afegeix una reflexió interessantíssima: A aquesta situació hem arribat degut al model consumista que busca sentit a la vida comprant-la de prestat. I aquí entren en joc les hipoteques i el somnis imposats de milions de persones de viure per damunt de les seves possibilitats. I així vam entrar en una espiral especulativa, de compra i assegurança del deute que ho va engolir tot i quan el monstre va rebentar, els governs van haver de pagar. I per a pagar a les institucions financeres van haver de deixar d’invertir en infraestructures, educació, sanitat.... per salvar al monstre, han matat al poble, que l’han deixat amb una taxa d’atur superior al 20% (i pujant) i amb un estat del benestar pitjor del que tenia (crisi política). I amb tot això no només han salvat al monstre, sinó que aquest està registrant uns guanys espectaculars.

I així s’ha trencat el vincle entre ciutadania i governants, generant una situació delicada i tensa. El poble ha vist que els governs defensen abans a les institucions financeres, tot i actuar de manera negligent, que al poble que els ha escollit. Pot ser que l’única manera de que la corda no es trenqui (amb conseqüències violentes imprevisibles) sigui que els polítics i els governs es rebel•lin contra els vertaders causants del mal, les institucions financeres i s’alineïn amb la societat civil, la única que de moment està pagant les conseqüències d’un sistema massa desregulat, poc transparent i cada vegada menys democràtic.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110730/54193593861/crisis-y-sistema.html

Riña de Gatos. Madrid 1936, d'Eduardo Mendoza

2011-09-01T12:22:00.000+02:00

Vagi per davant que cada vegada que l’Eduardo Mendoza pública un llibre intento llegir-lo, doncs és un dels escriptors en llengua castellana que més segueixo. Llibres com La ciudad de los prodigios, El laberinto de las aceitunas, Sin noticies de Gurb o El asombroso viaje de Pomponio Flato són magnífiques novel•les que alhora serveixen per entendre l’univers literari d’en Mendoza, que pot anar de la novel•la de ficció històrica a la més desternillant història d’extraterrestres.

En aquest cas, Riña de gatos. Madrid 1936, s’engloba dins de les novel•les de ficció històrica. A partir de la situació política i social que es vivia a Madrid l’any 1936, l’Eduardo Mendoza traça una historia on personatges reals es barregen amb personatges ficticis per descriure una rocambolesca historia d’espionatge, amors impossibles i intrigues polítiques. La taxació d’un quadre per part d’un historiador de l’art anglès és el punt d’unió i fil conductor de tot plegat. Entorn a Anthony Whitelands gira una història que a mesura que passes les pàgines és va complicant i els fils entrellaçant.

Tot comença amb la necessitat del marqués de la Igualada de vendre un quadre per poder emigrar a l’estranger davant l’imminent revolta que patirà Espanya. El Sr. Whitelands és l’encarregat de viatjar a Madrid per valorar el quadre. Feina fàcil. Però la cosa és complica quan personatges com Primo de Rivera (cap de la Falange) o el General Francisco Franco vistent el palauet del marqués per tramar, cadascú a la seva manera, la caiguda de la segona República. Sense voler-ho, el senyor Whitelands es veurà envoltat enmig d’una trama de conspiracions polítiques per fer caure el govern, es creuarà amb l’espionatge rus (no volen a Espanya un nou Mussolini o Hitler) amb l’anglès (no volen una Espanya comunista) i amb el cos de seguretat de la República.

Riña de Gatos. Madrid 1936 és un llibre entretingut, escrit pensant en construir un Best Seller o qui sap si sabent ja que seria el guanyador del Planeta 2010. A vegades li manca l’espontaneïtat que desprenen altres novel•les de Mendoza però no és un mal llibre. És llegeix bé i ràpid, enganxa, té ritme i moments divertits. Si el classifiquem com a Best Seller és molt millor que, per exemple, “El Celler” de Noah Gordon però bastant més fluix que “La Ciudad de los prodigios”, llibre amb el qual algú ha intentat comparar aquesta darrera obra de Mendoza. Per a seguidors d’en Mendoza i/o per a amants de la novel•la històrica.

Riña de Gatos. Madrid 1936. Eduardo Mendoza (2010). Editorial Planeta. Barcelona

Limitar el dèficit: La solució fàcil

2011-08-26T09:49:00.000+02:00

Aquests darrers dies d’estiu només és parla de la modificació de la constitució espanyola després de 30 anys d’immobilisme. Moltes vegades s’ha encès el debat de modificar la constitució del 78, sobre tot per posar al dia la monarquia (eliminar la supremacia masculina per accedir a la corona) o per convertir el Senat en un vertader òrgan territorial. Però l’obligació de votar en referèndum aquestes modificacions constitucionals (cosa que provoca pànic als polítics) i les diferències de postura entre els dos partits polítics principals, han provocat que seguim amb una carta magna del tot desfasada (sabeu que la paraula Europa, Parlament Europeu o constitució Europea no surt a la constitució?)

Ara bé, ha hagut d’aparèixer una crisi econòmica greu i un toc d’atenció d’Alemanya per a que el PSOE i el PP, en qüestió de dies, es posin d’acord en modificar la constitució i no sabem ben bé per què, sense necessitat de referèndum. L’objectiu del PSOE i el PP és fixar, a la constitució, un límit de dèficit autonòmic. No tinc arguments suficients per postular-me a favor o en contra de la mesura, però crec que ve a demostrar que fins i tot els propis polítics no se’n fien de la classe dirigent. Si tinguéssim uns polítics responsables, que anteposessin el bé comú dels ciutadans que representen al bé partidista (propi o del partit), modificacions com aquesta no farien falta. Els governs autonòmics haurien de ser prou responsables per a saber fins on poden endeutar-se, però com l’actual crisi ens ha demostrat que no és així, "papa" govern central (i Alemanya), ens ha donat un toc d’atenció i ara ens controlarà el que gastem. Ens està ben guanyat!

Un altre debat es saber si aquesta és la millor manera de controlar el dèficit autonòmic. Jo crec que no. Penso que és la solució més fàcil per als dos partits polítics principals i la que menys implicació té per als polítics que avui en dia estan a primera fila. Sempre he pensat que la millor manera de controlar el dèficit (sigui autonòmic o municipal) és comparar el pressupost aprovat amb la liquidació anual. Veure quina conselleria ha gastat més del que tenia pressupostat, veure d’on ha tret aquests diners de més i demanar les responsabilitats corresponents (polítiques o judicials).

A més a més, hi ha milers de petits canvis en la gestió del dia a dia que ajudarien a controlar la despesa pública. El que passa és que aquests impliquen directament als polítics actuals i a la seva manera de fer, i això és el que no volen conviar. És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar el número d’assessors a sou públic d’un President de la Diputació (El Sr. Fabra tenia 33 assessors a la Diputació de Castelló). És més rimbombant modificar la constitució que no pas jutjar al polític que gasti més del que té pressupostat. És més rimbombant modificar la Constitució que no pas jutjar al polític que fa una infraestructura sense estudi de viabilitat (varies línies d’AVE, Aeroport d’Alguaire, Castelló, ...). És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar per llei els sous dels alcaldes i regidors municipals...

Crec que per a sortir de la crisi i posar una mica d’ordre al sostre de dèficit autonòmic no feia falta modificar la constitució. Hi ha accions més terrenals que crec que ajudarien molt més a l’objectiu d’ajustar el dèficit. I la constitució canviem-la per a coses importants (senat, l’encaix d’Espanya dins d’Europa i per a convertir-nos, algun dia, en República). I votem-ho sempre en referèndum!

El Papa, l'Estat i els grans esdeveniments

2011-08-17T12:53:00.000+02:00

Aquesta setmana s’està parlant molt de la visita de B-16 (com l’anomena Maruja Torres) a Madrid. Hi ha ferotges detractors i acèrrims defensors de la visita papal amb motiu de les trobades mundials de la joventut. I com quan es parla de futbol, sembla que la cosa surt de mare i els argumentaris d’uns i altres, flaquegen per tot arreu.

Jo que sóc pragmàtic i agnòstic m’agrada analitzar la situació amb una mica de fredor i preguntar-me el per què de tant de rebombori. I crec que el motiu de tot plegat és la falta de transparència, d’uns i altres, pel que fa al cost de la visita. En un principi es va dir que la visita li costaria a l’arca pública 50 milions d’euros, ara diuen que res, que tot ho paguen les empreses patrocinadores. La resposta del senyor Rouco Varela a la pregunta del cost públic de la visita de B-16 tampoc va ajudar. Va respondre que els joves s’han pagat el viatge i que dormen per terra en cases d’acollida. Si molt bé, perfecte, però qui paga els equips de so, els urinaris, les hores extra de la policia, ambulàncies, seguretat privada, protecció civil...

Al final et diuen que la visita generarà tants diners a la ciutat de Madrid que compensa la despesa pública. Es a dir, que porten a B-16 com qui contracta als Rollings, als U2 o organitza un campionat de F1. Ara bé, cap universitat ha estat capaç de comptabilitzar de manera creïble els beneficis que aporta un gran esdeveniment a una ciutat. És un manà que no es pot valorar. A mi tant se’m en dona que portin al Papa o als Rollings , tot i que prefereixo sentir a ses satàniques majestats que a sa santedad, però el que vull saber és que li costa a l’arca pública tant de “festejo”.

Tot seria molt més fàcil si l’administració (govern central, govern autònom i ajuntament de Madrid) i la conferència episcopal fossin transparents. Què costa dir què paga cadascú? És aquesta falta de transparència el que genera combustible per a la discussió i provoca que els arguments d’uns i altres no se sostinguin per enlloc.

Un altre tema important de discussió és el paper d’un estat laic davant la visita d’un papa. B-16 a més a més de cap de l’església catòlica és cap d’un Estat (el Vaticà) i per tant, per protocol, el President d’Espanya ha de rebre’l. Però seria suficient amb una reunió d’un parell d’hores a la Moncloa i la resta dels dies, deixar que B-16 es dediqués als seus afers. Però vista la col•laboració de l’Estat amb la conferència episcopal, cal preguntar-se fins a quin punt l’administració d’un estat laic ha de col•laborar en les activitats de l’església catòlica. Jo crec que aquí és on es barreja de manera inadequada Estat i església. Un Estat laic hauria de separar més clarament les relacions amb l’església. Deixar fer però sense implicar-se en l’organització. O deixar ben clar quins criteris utilitza l’estat per decidir si s’implica o no en un gran esdeveniment. Per què facilita la visita de B-16 i no la trobada a Madrid de tots els indignats de la península?

Així que tota la polèmica s’acabaria amb transparència (qui paga què) i claredat de criteris (què subvenciona l’Estat). El problema es que el tema s’ha polititzat i mentre les administracions del PP es bolquen amb la visita, el PSOE no sap quina cara posar. I quan un tema es polititza, la raó per a una discussió serena ja no hi té cabuda. I l’església tant contenta!

Vacances

2011-08-05T03:17:00.000+02:00

Després de dos mesos bastants intensos de treball a Mèxic i tres viatges intercontinentals ha arribat l’hora d’aturar-se una mica i ser amo i senyor del meu temps.

Jo sempre he dit que el millor de les vacances és el fet de poder decidir per mi mateix que faig amb el meu temps. No tenir horaris i poder decidir sobre la marxa i en funció del meu estat d’ànim, o del que estigui vivint en cada moment, el que vull fer.

El dissabte arribo a València, diumenge faré un parell de rentadores i dilluns marxem tota la família cap al Parc Natural del Alto Tajo, a Guadalajara. Hem llogat una casa rural a Orea, on ens dedicarem bàsicament a estar junts i a recuperar les hores que no hem passat plegats aquest darrers mesos. La Neus ens despertarà abans de les 8, esmorzarem tranquil•lament, passejarem i descobrirem les muntanyes i rierols del Parc Natural, visitarem poblets petits i gaudirem de la gastronomia de la zona. Què més es pot demanar a unes vacances?

http://www.parquenaturalaltotajo.es/

Benicàssim, festivals d'estiu i l'ús de la llengua

2011-08-04T02:44:00.002+02:00

Benicàssim s’ha convertit en un municipi associat als festivals d’estiu, fins al punt que si busqueu al Google Benicàssim, la primera entrada que us surt és la del Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

Ara bé, si analitzem la relació d’aquests mega esdeveniments musicals amb l’entorn geogràfic on es duen a terme, veiem que aquesta és inexistent. El FIB es fa a Benicàssim com es podria fer a Màlaga, Cadis o a Nàpols. La decisió de fer-ho a Benicàssim respon senzillament a un tema infraestructural i econòmic.

I aquesta nul•la relació dels festivals internacionals amb l’entorn geogràfic és especialment greu en l’ús de la llengua. El FIB, per exemple, només té la pàgina web en castellà i anglès i aquest any aplaudíem que després d’aproximadament 20 edicions, tocava el primer grup que cantava en català. Els Antònia Font.

Aquest agost és celebra a Benicàssim, per segona vegada, la 18 edició del Rototom Sunsplash (abans es feia a un poblet d’Itàlia i els van fer fora per fumar massa marihuana). Els rastafaris deuen ser una mica més sensibles a la realitat de l’espai geogràfic on estan o com a mínim més respectuosos amb els assistents del festival, doncs la pàgina web està en 6 idiomes. En català no. Ara bé, remenant el programa del festival he trobat una cosa que m’ha alegrat i que em confirma que els rastafaris em cauen bastant millor que els popies anglosaxons del FIB. El divendres dia 19 agost, el programa del Lion Stage (el segon escenari) porta per títol Artistes valencians contra el racisme i de 20.00 a 4.00 hores tocaran artistes de la terra com Aspenkat, Benimaklet Klub Ska o KiSap.

Una bona manera de fer lligams entre els organitzadors del festival i la cultura musical valenciana. Actituds com aquestes trobo que són d’agrair. En Camps hagués dit que el FIB aporta milions d’euros a la Comunitat. Jo dic que el Rototom dóna l’oportunitat, a artistes valencians, de tocar en un festival internacional.

http://www.rototomsunsplash.com/es/programa/musica/lion-stage

De dioses y hombres

2011-07-31T20:55:00.001+02:00

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquelles pel•lícules que conviden a la reflexió. De dioses y hombres (Des hommes et des dieux, França, 2010), del director francès Xavier Beauvois narra la història real de 8 monjos que van ser segrestats i assassinats a Algèria l’any 1995. Però en el fons la pel•lícula no tracta d’això. El fet real, el segrest, és l’excusa per reflexionar sobre les relacions humanes, els fanatismes i l’amor.

L’inici de la cinta ens mostra la normal relació entre els monjos cristians i els habitants musulmans del poble algerià. Els monjos es dediquen a cultivar la terra, a fabricar mel que després venen en el mercat i a donar servei sanitari. Per als habitants del poble, els monjos són un referent, i no només per l’ajut sanitari, sinó perquè han format part del poble des de fa anys i els consideren uns veïns més. I cadascú amb la seva religió, el que no suposa cap problema de convivència.

Però els problemes arriben al poble quan un grup terrorista algerià assassina a uns treballadors europeus. A partir d’aquest moment, els monjos se senten amenaçats i el govern algerià els ofereix protecció militar. Ells la rebutgen dient que això alteraria la relació amb el poble i que l’església és un lloc de Pau on les armes no hi tenen cabuda. Més tard, el mateix govern els convida a marxar, a tornar-se’n a Europa i també rebutgen l’oferiment. A partir d’aquest moment la tensió augmenta. Els habitants del poble pateixen per tot el que està passant i volen que els monjos es quedin i els monjos reflexionen sobre que és el que han de fer. Quin és el seu paper? És en aquest punt de la pel•lícula quan es plantegen les reflexions més interessants. Per què sorgeix aquest fanatisme religiós? És religiós o la religió és l’excusa? Quin és principal motiu que impulsa a uns joves a empènyer les armes contra els europeus? Quina part de culpa té Europa? Què va fer malament Europa durant el postcolonialisme? Per què sempre generalitzem i parlem de terrorisme islàmic? Per què no pensem mai amb els habitants dels pobles del magreb que també volen viure en pau i rebutgen el terrorisme?

Totes aquestes reflexions et van passant pel cap mentre veus com els monjos, a poc a poc, decideixen quedar-se al poble, un poble que de sobte viu militaritzat, el que provoca, tant als monjos com als habitants, tanta o més por que la presència dels terroristes.

Després succeeix el que ja sabem. El segrest i l’assassinat.

Telefónica practica la rapinya

2011-07-28T00:55:00.002+02:00

Aquest migdia estava a l’oficina capficat amb les meves coses, preparant una reunió de consorci i donant-li forma a la xarxa de carreteres de Mèxic quan de sobte ha sonat la melodia de Mundian to back ke que tinc al mòbil. He despenjat i era una operadora de telefónica. Primer que res he pensat que anava a oferir-me algun tipus de producte per a que les trucades de Mèxic a Europa em sortissin més barates o potser m’anava a fer una enquesta de satisfacció o qualsevol cosa similar.

Doncs no, ha estat molt més violent. La dona m’ha preguntat si estava a Mèxic a la qual cosa he respost que òbviament, com ella ja deuria saber al veure la llista de les meves trucades. Posteriorment m’ha dit que la meva despesa teléfonica estava sent, aquest mes, molt superior a la meva mitjana de consum i que per tant em demanava un avanç de 200 euros. He flipat. Li he respòs que de cap manera li anava a autoritzar un avançament. Li he dit amb un to de veu enfadat que fa més de 7 anys que tinc el rebut del mòbil domiciliat i que quan arribi el moment de facturar (d’aquí a tres dies senyors, que estem a dia 27 de juliol), que es cobrin el que correspongui, però que de cap manera anava jo a avançar diners a Telefónica.

Jo crec que la dona no s’esperava la meva resposta o potser no se l’esperava amb un to tant enèrgic. Sigui com sigui, la dona, amb un to ja menys convincent m’ha dit que si no autoritzava l’avançament de 200 euros podien tallar-me la línia. Aquí si que ja he flipat. Li he repetit que porto 7 anys amb Telefónica, que sempre he pagat religiosament, que quan he estat a Itàlia o Perú també he tingut factures altes i mai m'havien demanat avançaments i que si ara dubtaven de la meva solvència per una factura de 200 euros i em tallaven la línia, em canviava de companyia. El meu to de veu ha passat d’enfadat a emprenyat i la dona no ha insistit més.

Després en fred he pensat ¿Què potser tenen problemes econòmics? És molt cutre que telefònica em truqui demanant-me que li avanci 200 euros. Quina imatge estan donant com a empresa? Pot ser que amb la crisi econòmica estiguin acumulant milers d’impagats? El 2010 Telefonica va tenir uns beneficis de 10.000 milions d’euros, un 30% més que l’any 2009, així que justos de pasta no van. Tot i això, han aprovat un ERE per acomiadar a 2.000 persones a tot l’estat. S’ha de fer caixa com sigui! Doncs si, com ells creguin, però no a costa meva. Quina vergonya i quina imatge d’empresa més deplorable i rapinyaire!

Recuperem les biblioteques

2011-07-24T06:08:00.000+02:00

Aquest migdia, sense voler-ho, he acabat dins de la biblioteca Nacional Vasconcellos remenant i llegint llibres antics sobre planificació del transport. I la sensació ha estat magnífica.

Devia fer aproximadament quatre anys que no posava els peus a una biblioteca (si, ho reconec) i recuperar la sensació de passejar entre milers d’estanteries plenes de llibres, buscant-ne un que em crides l’atenció, remenant i olorant (si, les biblioteques fan olor a paper vell) ha estat magnífic.

Després de rebuscar una bona estona he escollit dos llibres (Las incógnitas del tráfico urbano, de Ceccareli – 1968 i Manual de transporte urbano, de J. Dickey – 1977) i m’he assegut en una de les cadires que hi havia al voltant d’una gran taula. Acompanyat pel silenci regnant a la sala, he obert el llibre de Ceccareli i m’he posat a fullejar-lo, primer l’índex i després aquells capítols que més em cridaven l’atenció.

M’encanta llegir al 2011 llibres sobre la planificació urbana del transport escrits a finals dels 60. Es començava a posar en crisi el paper de l’automòbil, però sense saber ben bé quines havien de ser les solucions (expandir la ciutat, tallar carrers, potenciar el transport públic, fer més autopistes, la solució havia de ser tecnològica o urbanística?...). El debat, els anàlisis i les solucions plantejades són d’allò més interessants, a vegades en consonància amb el que estem fent avui en dia però d’altres vegades del tot equivocades. Per a mi el més interessant d’aquests llibres és el debat que van generar i la llavor que van plantar, que avui, més de 40 anys després, encara estem regant. Al meu entendre aquests debats de finals dels 60 (informe Buchanan) marquen l’inici de la fi de l’hegemonia del vehicle privat. I ens està costant Déu i ajuda (més de 40 anys) canviar el xip.

Embotit dins de la història de la planificació del transport m’he passat gairebé dues hores. Al sortir de la biblioteca he reflexionat sobre la pèrdua de l’hàbit d’anar a les biblioteques. Sembla ser que Internet i la wikipedia han acabat amb elles. Internet és una bona eina, però són tantes les fonts d’informació que ens solem quedar amb dades superficials i a vegades sense contrastar. Agafar un llibre i explorar-lo durant un matí és més enriquidor. Proveu-ho, recupereu les biblioteques! I no només es tracta d’anar a la biblioteca per a cercar fonts d’informació, sinó de recuperar les sensacions que es perceben en una biblioteca, el fet de remenar llibres, tocar-los, fullejar-los, olorar-los, sentir el silenci de la lectura.

http://www.bibliotecavasconcelos.gob.mx/index.php

Las incógnitas del tráfico urbano (1968). Ceccarelli et al. Ed. Gustavo Gili

Manual del transporte urbano (1977). J. Dickey. Instituto de estudios de administración local

El Tráfico en las ciudades (1963, edició castellana 1973). Buchanan C. Ed. Tecnos

Un parell de recomanacions literàries

2011-07-13T05:46:00.000+02:00

Aquest passat més de juny m’he llegit dos llibres ben diferents que m’agradaria recomanar-vos. Per un costat “La conjura de los necios” de l’escriptor de Nova Orleans John Kennedy Toole. Escrita el 1962, en J.K.Toole no va arribar a veure la novel•la publicada, doncs es suïcidà l’any 1969. La persistència de la seva mare per veure publicada la novel•la del seu fill es va veure recompensada l’any 1980, quan es publicà, finalment, “La Conjura de los necios”.

El protagonista de la novel•la, Ignatius J. Reilly és un home de 30 anys, llicenciat, enfrontat a tot el sistema que l’envolta i que conviu amb la seva mare superprotectora i alcohòlica. Degut a un accident de trànsit i a les fortes multes que han de pagar, Ignatius es veu obligat a buscar feina. La deessa de la fortuna l’empeny costa a baix i mentre de nit escriu la seva visió del món en “quaderns Gran jefe”, de dia conviu i lluita amb multitud de personatges de Nova Orleans els quals desprècia per la seva actitud poc decent i falta de teologia i geometria. Per contra, a ell el veuen com un inadaptat i el van fent fora de tots els llocs de treball pels quals va passant. La Conjura de los necios construeix un dels personatges més estrambòtics que jo hagi conegut mai en el món de la literatura.

L’altre llibre que m’he llegit és “Por quién doblan las campanas” del guanyador del Nobel de literatura l’any 1954 Ernest Hemingway. Aquest llibre neix de les vivències de l’escriptor americà com a corresponsal a la guerra civil espanyola. Ell llibre narra tres dies de la guerra civil, durant els quals, el dinamiter Robert Jordan conviu amb un grup de guerrillers a la serra de Guadarrama, darrera de les línies feixistes. L’objectiu d’en Robert és dinamitar un pont per tal de facilitar l’ofensiva republicana sobre Segovia. Durant aquest tres dies, en Robert coneixerà l’amor, però també serà conscient dels odis entre els guerrillers, de la poca formació militar que tenen, de les pors, de les poques probabilitats d’èxit...Un bon llibre per conèixer, des d’un punt de vista literari, el que va ser la guerra civil espanyola i per entendre el perquè dels odis que encara perduren (hi ha dos capítols certament esfereïdors).

La conjura de los necios (1980). J.K. Toole. Ed. Quinteto

Por quién doblan las campanas (1940). E. Hemingway. Ed.Debolsillo

Inside Job i la crisi econòmica europea

2011-07-08T01:38:00.000+02:00

Aquesta setmana he vist la pel•lícula Inside Job (un documental sobre la crisi econòmica actual) i tot i que està molt centrada als Estats Units, crec que hi ha coses molt extrapolables a Europa. El documental investiga la relació entre les grans empreses de certificació de risc (Moodys, Standard & Poors...), els principals bancs i entitats financeres, el govern americà i el paper de tots ells en la crisi econòmica actual. El documental demostra l’estreta relació entre entitats financeres i empreses de certificació per a enriquir-se a partir del sistema hipotecari i com el govern americà anava desregulant el sistema per a facilitar la feina d’aquestes empreses, tot i els constants avisos que rebia per part d’altres actors de que això suposava un risc enorme per als sistema econòmic americà i mundial. I si suposava un risc, per què el govern americà desregulava el sistema? Aquí es on entren en joc els interessos econòmics individuals. Molts dels assessors del govern americà provenen d’aquestes empreses i hi ha en joc bonificacions milionàries. De la mateixa manera que les principals universitats americanes també s’han vist esquitxades al sorgir importants conflictes d’interessos (molts catedràtics d’economia reben elevats ingressos d’entitats financeres i certificadores per generar documents i estudis favorables als seus interessos). Està tot tant ben lligat i estructurat i hi ha tants diners pel mig, que l’interès general no compta. Es privatitzen els beneficis i si la cosa va malament (com a acabat passant), es socialitzen les pèrdues.

Bancs, entitats financeres, entitats certificadores, universitats i polítics van tots a una, seguits per un interès econòmica individual que anteposen a l’interès del país. Passa el mateix a Europa o a Espanya? Vull pensar que no tant, però tampoc vull pecar de pardal! Aquests darrers mesos, les mateixes empreses certificadores de risc que van propiciar la crisi econòmica (donant puntuacions molt bones a bancs que al dia següent quebraven), estan donant opinions - certificacions molt dolentes a certs països (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya) provocant una desconfiança en el mercat i un encariment del deute d’aquests països. Alguns d’aquests països, després d’un bombardeig continu per part de les empreses certificadores, han hagut de ser rescatats, acceptant condicions de retall social espectaculars. Per què una empresa privada, amb uns interessos més que dubtosos, té el poder de fer trontollar l’economia d’un país? Qui està guanyant amb tot això? Qui guanya amb el rescat d’un país? Qui controla el FMI? Quina relació hi ha entre el FMI i les empreses certificadores? Per què un país no pot tenir sobirania econòmica? O si que la té però no l’exercita pels interessos privats existents?

No sé companys, crec que amb aquesta crisi uns pocs estan guanyant molt i la societat està perdent molt. Sento que ens estan prenent el pel.

Referèndums, independència i federalisme

2011-07-01T15:24:00.004+02:00

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha publicat els resultats d’una enquesta (una mostra de 2.500 persones i un marge d’error del 2,5%) sobre què votarien els catalans en un referèndum sobre la independència. Evidentment d’una enquesta se’n poden fer moltes lectures, però en aquest cas n’hi ha dos de molt clares, que en certa mesura es contradiuen.

Per un costat, el 42,9% dels enquestats votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència, mentre que tant sols un 28% votaria en contra. Un 23% s’abstindria i tant sols un 4,4% es mostren indecisos. Per aquest costat, la voluntat d’independència de la ciutadania està clara. No és majoritària, però supera àmpliament als partidaris del no.

Ara bé, quan es pregunta als enquestats quin és el seu model d’estat preferit, els partidaris de la independència baixen fins a un 25,5%. Un 31,8% declaren que volen seguir sent una autonomia d’Espanya i un 33% es declara partidari d’un model d’Estat federalista.

Com és que en un referèndum un 43% es declararia partidari de la independència i quan es pregunta pel model d’estat preferit, aquest percentatge es redueix en 18 punts? Com és que el model d’estat preferit pels catalans, el federalisme, està pràcticament mort i enterrat?

Es en la lectura d’aquestes dos paràmetres on cal fer anàlisis i valoracions. Possiblement la crisi econòmica, el model d’estat cada vegada més centralista imposat pels diferents governs centrals (almenys en el tema d’infraestructures) i el continu atac a Catalunya per part de la caverna mediàtica espanyola, fa que l’opció de la independència prengui força. A més a més, en un referèndum votes que si o què no. No hi ha possibilitat de posicions intermitges.

En canvi, aquestes posicions intermitges si que apareixen quan és defineixen les preferències pel model d’Estat. En aquest cas, la creació d’un Estat federal pren força (opció majoritària), el que implica que molts partidaris del sí en un referèndum, s’inclinarien per un model d’Estat federal. Voten sí a la independència en un referèndum perquè veuen la necessitat de canvi i prefereixen la independència a seguir com estan fins ara, però si poguessin definir el model d’estat, optarien per un estat federal.

Això demostra que el que realment vol la majoria (més del 60% dels enquestats) és canviar la relació existent entre Espanya i Catalunya. La majoria de catalans no se sent còmode amb la relació actual i veuen la necessitat d’un canvi.

El PSC, principal valedor teòric del federalisme, ha eliminat del front polític als principals promotors i ideòlegs del federalisme (Maragall a Catalunya, Romero a València) imposant un lideratge autonòmic clàssic (Montilla, Chacón...). El PSC ja no parla de Federalisme, quan un 33% dels catalans es demostra partidari d’aquest model d’Estat.

Al quedar eliminada (i enterrada) l’opció federalista, l’única opció política que implica un canvi de la situació actual (demanada pel 60% dels catalans) és la independència, encara que no sigui el model d’Estat desitjat per la majoria.

Alguns links interessants:

Reportatge Catalunya i Espanya. La visió d’un anglès: http://vimeo.com/24052492

Espanya inacabada. Joan Romero. Ed. UV. 2005

La paradoxa de l'Skype

2011-06-24T04:08:00.005+02:00

A DF tothom té Skype i s’utilitza d’una manera completament descontrolada, fins al punt d’arribar a anul·lar la interacció entre les persones. I que consti que a mi m’agrada molt l’Skype, doncs hem permet fer vidoconferències amb la família i sentir-los una mica més propers.

Per què ho dic? Al departament de consultoria de l’oficina de Mèxic som aproximadament 20 persones, asseguts en dos fileres de taules enfrontades, es a dir, quatre línies de 5 persones aproximadament. Doncs bé, quan algú li ha de dir alguna cosa a una persona que no està asseguda al seu costat, enlloc d’alçar-se i comunicar-se verbalment, ho fa via el xat de l’skype. I és molt curiós, perquè en un reduït espai de 50 – 60 metres quadrats, el silenci és gairebé absolut, però a través de la xarxa hi ha un xivarri ensordidor. L’Skype treu fum, tothom té la finestreta de l’Skype oberta i els senyals lluminosos taronges de “conversa nova” van que volen.

El que hauria de ser una eina de comunicació per facilitar els contactes de llarga distància, es converteix en una eina pensada per a maximitzar el rendiment del treballador. Ja no farà falta que els treballadors parlin i s’aixequin de les seves cadires per comunicar-se. Sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador, sense desconnectar de la feina, podran preguntar dubtes i comentar estratègies. Henry Ford estaria encantadíssim amb l'invent!

O ben mirat, aquesta pràctica Skypeiana ens durà a la ineficiència més absoluta. Cap empresa toleraria tenir als seus treballadors de xerrera tot el dia a la cafeteria de l’oficina. Doncs bé, l’skype permet aquesta conversa de manera silenciosa i amagada. Tothom sembla que treballa, capficat de cara a l’ordinador, però en el fons, estan tots comentant el partit de futbol del cap de setmana passat o planificant on aniran de festa el proper divendres. I per això acaben sortint de l’oficina més tard de les nou de la nit.Evidentment i com en totes les coses, cadascú ha de trobar la mesura justa en l’ús de les noves tecnologies. Afegeixo aquest post perquè a mi m’ha sobtat aquest ús indiscriminat de l’Skype. Potser perquè sóc un homes més de paraula, de conversa, de taula, cervesa i sobretaula. Per què xatejar amb una persona que tens asseguda al davant, quant pots utilitzar la paraula? Quina gran paradoxa, en una de les ciutats més grans del món, el silenci s'imposa a la paraula!

IU i Extremadura

2011-06-21T06:06:00.004+02:00

Des de la llunyania segueixo amb interès el que està succeint a la península i a part de tot el que va lligat al moviment 15M, aquesta setmana m’ha sobtat la reacció d’en Cayo Lara contra la direcció de Izquierda Unida a Extremadura. L’agrupació extremenya ha decidit no donar el vot per a la investidura, com a President autonòmic, al candidat del PSOE i per tant, el candidat del PP serà escollit President d’Extremadura. Així ho han decidit els militants extremenys i no entenc com en Cayo Lara no hi està d’acord. A mi em sembla bona idea per dues raons:

Per un costat comença a estar molt bé que el PSOE entengui que el suport d’IU no és gratuït i que per a tenir-lo, s’ho han de treballar. Per un altre costat, trobo molt interessant que el PP governi amb minoria, el que obligarà al partit de dretes a pactar cada una de les lleis que vulgui tirar endavant. I haurà de pactar-les amb el PSOE o amb IU. El PP haurà de fer un exercici de diàleg que no va amb la seva manera de fer les coses. Us imagineu en Camps o la Rita amb la necessitat de pactar amb IU o Compromís per a tirar endavant qualsevol iniciativa? Que bonic que seria... ja no demano que no governin, simplement que es vegin obligats a dialogar i a pactar!

Bé, seguirem amb atenció com se’n surt el PP extremeny. I mentrestant, que el PSOE es replantegi que ha fet malament.

Gastronomia mexicana

2011-06-18T06:32:00.002+02:00

Una de les coses més interessants de conèixer altres països i cultures és endinsar-se en l’art del seus fogons. Crec que a través de la gastronomia d’un país (o regió) podem apropar-nos una mica més a la cultura que ens està acollint.

A Mèxic és pot menjar bé, però bona part de la societat està adquirint hàbits gastronòmics propis del veí del nord, els Estats Units, i això ha comportat que en pocs anys, Mèxic s’hagi convertit en el segon país del món pel que fa a obesitat (i el problema és especialment crític amb els joves).

A DF, les grans distàncies que s’han de recórrer entre casa i el lloc de treball fa que la gran majoria de ciutadans dinin a la feina i molt pocs, es porten el dinar cuinat de casa. Per tant, tots a dinar al carrer. Per això han proliferat els llocs de dinar ràpid, que en bona mesura estan acabant amb la cultura del bon menjar, d’assentar-se a taula. A DF, pots dinar al carrer uns tacos per poc menys de 50 pesos (3 euros) o un entrepà i una beguda per 80 pesos. Ara bé, també hi ha un munt de restaurants interessants a preus assequibles (150 - 300 pesos – 9 -18 euros), així que el principal problema crec que és cultural. Mèxic s’està americanitzant i es veu no només en els hàbits alimentaris, sinó en la mida de les coses. Molt sovint, quant surto de l’hotel al matí, esmorzo un batut en algunes de les moltes paradetes que hi ha al carrer, i la mida petita és de ¾ de litre (14 pesos). A Mèxic, tot és molt gran!

Bé us passo a descriure algunes coses bones de la gastronomia mexicana. Anem per parts:

Per picar o com a entrants s’han de provar les “quesadillas”, els “tacos” o les “sopes”. Les quesadillas són empanades fregides, normalment farcides de formatge encara que també es poden trobar farcides de carn o verdures. Els tacos són els clàssics rollitos mexicans que ens venen als súpers europeus (“tortitas de maiz”), doblegats i plens, normalment, de carn en salsa. Per últim, les sopes són els mateixos rollitos, sense doblegar, amb carn, verdures i formatge per damunt. Les varietats poden ser múltiples... Aquests entrants els pots comprar pel carrer per menjar-te’ls mentre passeges (20 pesos) o també com a entrants als restaurants. Als restaurants, com a entrants, sempre hi ha un plat de guacamole (a vegades picant) o altres salses acompanyades per “tortitas de maiz”

Pel que fa als plats principals, com a gairebé tot arreu, es divideixen en plats de cullera, carn o peix. Per menjar amb cullera està espectacular el “pozole de maciza”. A mi que les sopes i potajes m’agraden, el pozole no és més que una sopa amb moltes verdures i carn de vedella. La verdura principal del pozole és un gra de blat de moro immens, de la mida d’un cigró. Pel que fa a les carns, les cuinen molt a la planxa o a la brasa, tant carn vermella com pollastres i solen anar acompanyades de verdures. Un plat típic de carn és la enchilada. Aquest plat consisteix en farcir un rollito de blat de moro de carn i acompanyar-ho amb una gran varietat de salses. És més gran, més complet i més elaborat que els tacos. I per acabar el peix. El peix principal a Mèxic és el Guachinango, un peix del pacífic que cuinat a la planxa està molt bo.

Pel que fa als postres no us puc dir molta cosa. Per mi, el millor dels postres mexicans són les fruites i la seva gran varietat. I en aquesta línia, els jugos, aguas o liquados, són una bona manera de consumir fruita.

I per acabar, la beguda. Com he comentat abans, hi ha milers d’oportunitats de beure un bon batut o suc a preus molt econòmics (14 soles) així que cal aprofitar-ho. Si entrem en el món de les begudes alcohòliques cal remarcar la cervesa i el tequila (les margarites no les he provat així que no opino). De cerveses produïdes a Mèxic n'hi ha unes quantes (Sol, Pacífico, Bohemia, Corona....) i una manera curiosa de consumir-les es fent una michelada. Una michelada no és més que servir una cervesa “lager” en una copa gran amb tres o quatre dits de suc de llimona natural i sal. El primer glop se’t fa estrany però després la combinació amb la llimona i la sal la fa molt refrescant. I per acabar, el tequila. Jo no sóc de tequiles i crec que no en prenia des d’alguna festa de cap d’any de ja fa temps, quan algú que no vull anomenar, quan ja clarejava, cridava: Tequiles! Doncs bé, sense comparació. A mitja setmana vam anar a dinar al restaurant Diana de l’hotel St. Regis i a part de menjar-me un guachinango embolicat amb una fulla de panotxa de blat de moro espectacular, vaig provar un tequila realment bo, un Don Julio Reposado! Quan vam arribar al restaurant, el director de l’àrea de consultoria demana, com a entrants per a tots, uns tequiles. Jo pensava: impossible! Doncs no companys, busqueu-lo i proveu-lo... a mi m’ha canviat la visió que tenia dels tequiles (encara que segueixo preferint els jugos de fruites i les cerveses).

Distrito Federal - DF

2011-06-15T05:47:00.005+02:00

Avui fa una setmana que estic a Distrito Federal (DF) i ja em veig capaç d’escriure una mica sobre aquesta megalopolis de 25 milions d’habitants (oficials).

Primer que res, quan estas passejant pels carrers, no acabes de ser concient de les dimensions de la ciutat, tot i que pel bullici de gent que hi ha a tot arreu i pels gratacels que s’alcen al barri financer, pots entreveure que estas en una gran ciutat, encara que mai diries que té 25 milions d’habitants.Tant sols quan t’enfiles per damunt d’una planta 10 d’un edifici ets conscient que la ciutat és infinita, que és una ciutat sense límits. I axó és encara més exagerat de nit. De nit, des del gimnàs de l’hotel a la planta 15, sembla que el món s’hagi invertit i que el cel ple d’estrelles estigui als teus peus, mentre que per damunt del teu cap no hi ha res més que foscor. És espectacular veure un mar de llums infinit…..

La zona on estic allotjat, barri Rosa – Cuauthémoc, està molt a prop del Paseo de la Reforma, el principal eix de negocis de DF i on tinc l’oficina. Aquí hi ha gratacels altíssims, tothom va encorbatat, hi ha un munt de restaurants i cafès, hotels, oficines… i les voreres plenes de gent que corre amunt i avall. El diumenge pel matí, el Paseo de la Reforma queda tallat i milers de famílies mexicanes aprofiten per córrer i anar en bici al llarg d’aquests passeig, que connecta amb el parc més important de la ciutat, el Bosque de Chapultepec.

El centre de Mèxic, urbanísticament parlant no és espectacular. Està format per una malla quadriculada de carrers amb edificis alts, alguns colonials, però no s’entreveu, enlloc, una malla o reducte de carrers antics. Es el que té ser de la mediterrània, que ens agraden els casc antics angostos, de carrers petits i assolellats.

Ara bé, al centre de Mèxic hi ha quatre o cinc perles arquitectòniques que cal mencionar. Laprimera es la gran plaça del Zócalo, que si li traguessin algun dels 6 carrils de circulació que té, seria molt més agradable. Al ser una plaça tant gran és el lloc idoni per a fer concerts, manifestacions….A l’est de la placa del Zócalo hi ha el Palacio Nacional, amb els espectaculars murals de Diego Rivera representant la história de Mèxic. Només per veure’ls, ja paga la pena entrar al Palau. Al nord del Zócalo hi ha la catedral. Molt barroca i com ja sabeu, a mi el barroc no m’agrada, així que visita ràpida i de nou al carrer. Entre la catedral i el Palau hi ha el Templo Mayor, l’únic jaciment azteca de Tenochtitlán que queda a la ciutat. Hernán Cortés, se’l va carregar. I parlant del famós conqueridor, es digne de visitar els dos claustres de l’Hospital de Jesús, fundat per Cortés. Aquest personatge està enterrat a l’església del costat, sense cap floritura. Suposo que institucionalment no saben que fer amb les seves restes i allà les tenen.

Un cop vist el que arquitectònicament s’ha de veure la primera vegada que es trepitja DF, em vaig dedicar a passejar pel centre, pels principals carrers comercials darrera del Palau Nacional (Moneda, Corregidoria, Roldán...) i els que connecten el Zócalo amb l’Alameda (Cinco de Mayo, Bolívar, Guatemala, Allende..). Els primers són comerços de roba, menjar, teles, negocis molt populars, mentre que els segons estan dirigits a la classe benestant mexicana. En aquest darrers, les actuacions musicals al carrer (bandes amb bateria inclosa) eren constants. Em va sorprendre, sobretot, la quantitat de gent que hi ha al carrer i la vida que es respira. Per acabar el dia, vaig dirigir-me cap a la plaça Garibaldi, punt de trobada de Mariachis. I allà estaven ells, tots xulos i ben vestits, a l’espera de que alguna parella d’enamorats els contractes per a cantar alguna cançó d’amor!

Per moure’m per Mèxic, el sistema de metro va molt bé. Es ràpid, molt econòmic (un bitllet senzill 20 cèntims d’euro) i t’entretens molt, doncs en cada parada entre algú a vendre’t alguna cosa, des de coses de menjar a música. La SGAE aquí es posaria dels nervis. Entra al metro un noi amb una motxilla – altaveu, endolla la música a tot drap i et ven CD’s en MP3 amb la millor música hispanoamericana, rock, balades....Tot per 10 pesos (0,60 cèntims d’euro). Per cert, el metro de Mèxic té les rodes neumàtiques!

El diumenge el vaig dedicar al museu d’Antropologia. Arquitectònicament és espectacular (pot fins i tot eclipsar el contingut del museu) i didàcticament també està molt ben dissenyat. L’únic problema es la mida. És tant gran que no ets capaç d’assimilar el que allà hi ha en un matí o un dia. Del Museu d’antropologia, vaig dirigir-me cap a la parada de metro de Constituyentes, tot creuant el Bosque de Chapultepec. Vaig anar al barri de Coyoacán, un bonic barri de cases baixes pintades de colors càlids i places plenes de gent. Després d’un bon dinar reparador, vaig anar a visitar la casa Azul, la casa museu on vivien Frida Kalho i Diego Rivera. Allà hi ha una petita mostra d’obres seves i es pot visitar les estances on feien vida (cuina, habitacions, estudi...). És una vista recomanable, tant com la que cal fer a la casa de l’exili de León Trotsky. Trotsky es va exiliar e l’URSS quan Stalin va accedir al poder i la Frida Kalho i en Diego Rivera l’acolliren a la casa Azul. Un any després, 1940, es mudava a una casa propera, al mateix barri de Coyoacan. A la casa museu de Trotsky es pot veure un recull de fotos i cartells de l’ideòleg soviètic durant la seva estada a Mèxic, així com les dependències de la casa. En l’estudi d’aquesta casa va ser on en Ramon Mercader va assassinar a en Trotsky d’un cop un piolet al cap. Les restes del polític soviètic estan enterrades al pati de la casa. Per acabar la jornada a Coyoacan, un “jugo” al mercat del barri i una passejada cap al metro a través del parc de Viveros.

Bons moments per a la música en català

2011-06-10T06:12:00.004+02:00

Els Manel el cap de setmana passat al TEM del Cabanyal, València

Als anys 90 arrasaven Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Sangraït i Sau. Era el boom de l’anomenat Rock en català. Però no sé sap ben be per què, aquests grups no van aconseguir superar les barreres lingüístiques i el reconeixement fora de les fronteres catalanes va ser mínim (A els Pets els segueix costant omplir una sala petita a València i a Madrid no hi van).

Vint anys després del macroconcert al Palau Sant Jordi, la premsa espanyola descobreix i parla del fenomen dels grups que canten en català. Els Antònia Font, els Manel i Els Amics de les Arts en tenen la culpa. A poc a poc, amb menys rebombori mediàtic i amb bones cançons, aquests grups han aconseguit triomfar a Catalunya i a Espanya. Han superat la barrera lingüística amb aparent normalitat.

Els Antònia Font van ser els primers d’aquesta nova fornada (el primer disc és del 1999) i al meu entendre, són els més complets. El darrer treball (Lamparetes) el trobo preciós i ha pagat la pena esperar 5 anys per a poder-lo escoltar. Els Manel han aconseguit publicar un segon CD (10 milles per veure una bona armadura) que aguanta molt dignament el tipus, després de revolucionar el panorama musical català amb el seu primer treball “Els millors professors europeus”. Per al meu gust, Els Amics de les Arts són excessivament popies, però amb algunes peces notables (Jean-Luc, 4-4-3, Armengol) del seu segon treball, Bed&Breakfast. Crec que els ha anat molt bé l’èxit precedent dels Manel per a fer-se un lloc.

Possiblement aquesta fornada de noves bandes (n’he comentat tres però la llista és més llarga) no hagués estat possible sense l’existència prèvia dels Sopa de Cabra, Els Pets, Sau o Lax’n’Busto, de la mateixa manera que aquests li deuen molt a en Llach, Serrat, Sisa o Riba. Potser només es tracta d’un procés natural i generacional i no cal donar-hi més voltes.

Però en 20 anys han canviat moltes coses. Un factor a tenir en compte és l’aparició d’Internet. Abans hi havia les ràdios (ara també), però Internet ha revolucionat el món i ha trencat les fronteres (lingüístiques també). A principis dels 90 Internet era una quimera, ara és una eina de promoció vital per a qualsevol grup. Per contra, els Pets van vendre 100.000 copies del disc Bon dia i 60.000 del Sol. Els Manel, amb tot l’enrenou que han generat i tot i ampliar el mercat a la totalitat de l’estat espanyol, “només” han venut 40.000 còpies del 10 milles (nº 1 de vendes a l’estat espanyol). Una proesa amb els temps que corren. És comparable doncs, l’èxit dels Manel amb l’obtingut per Els Pets?

No crec que puguem comparar. Ni cal fer-ho. Hem d’estar contents de que la música feta a casa tingui bona salut i que sigui valorada més enllà de les fronteres lingüístiques. Potser, com succeeix amb la música anglosaxona, ja no hi ha fronteres lingüístiques per a la música. Seria una bona mostra de normalitat. Així que ara que s’acosta l’estiu, busqueu els concerts de festa major.... i a ballar!

Lamparetes.2011 Antònia Font. www.antoniafontoficial.com

10 milles per veure una bona armadura. 2011.Manel. www.manelweb.com

Bed&breakfast. 2009. Els amics de les arts. www.elsamicsdelesarts.cat

Reflexions postelectorals: Futur fosc amb alguna petita escletxa de llum

2011-05-31T23:56:00.004+02:00

He intentat reflexionar sobre el resultat de les eleccions i no hi veig molta llum. El PP ha arrasat al País Valencià de forma contundent. Sense pal·liatius. Hi ha optimistes que diuen que això és l’inici del fi, que el PP ha començat a perdre vots (70.000, 30.000 dels quals ha València). Jo tant sols veig que governarà amb majoria absoluta la Generalitat i les tres capitals de província. I el PSPV ha perdut més de 200.000 vots.

L’única cosa per a celebrar és que el PP i el PSPV no estaran sols a les Corts. La coalició Comprimís i EUPV hi estaran representats. El mateix passarà a l’ajuntament de València. Espero que això serveixi per a que el PP es trobi amb una oposició ferma, constructiva i coherent, que obligui a la dreta ha haver de discutir i defensar tot el que proposa i aprova.

A partir d’ara m’agradarà veure com el PP gestiona el govern d’un País Valencià amb més d’un 20% d’aturats i sense indicis de sortir aviat d’una profunda crisis econòmica. Crec, sincerament, que el pitjor està per arribar.

A més, haurem de veure com reacciona en Camps quan el jutgi el condemni per corrupció, a ell o als seus col·laboradors. Jo crec que dimitirà dient que el condemnen els socialistes, però que el poble valencià, a les urnes, l’ha absolt. Ens esperen temps difícils, molt difícils!

A Catalunya la cosa tampoc està per llançar coets. En un moment de profunda crisi econòmica i amb un percentatge d’atur proper al 20%, l’entrada d’un govern de dretes no és esperançador per als drets socials. Ja veurem com en Mas dirigeix l’hegemonia convergent a tota Catalunya. I compte amb la pujada de Plataforma per Catalunya. En temps de crisi el discurs xenòfob funciona i al senyor Anglada (i al PP de Badalona) li ha donat bons resultats.

I una cosa per a celebrar. El resultat obtingut per Bildu és un clar indicador de la voluntat del poble Basc. Diran el que voldran, però a Bildu l’han votat 276.000 persones (el 25% dels electors), gairebé el mateix percentatge que al PNV (30%). A aquesta quantitat de gent no se li pot negar l’opció de votar a una formació abertzale. Espero que això sigui l’inici d’un període de normalitat política que porti a la fi del terrorisme d’ETA. Si obrim la via política, facilitem el tancament de la via armada.

Contra la indiferència

2011-05-15T23:46:00.005+02:00

Ara que el PP tornarà a guanyar les eleccions autonòmiques al País Valencià amb majoria absoluta, em ve de gust ressenyar-vos un llibre que convida a la reflexió, no sé si per a fer-nos conscients de que tot està perdut o potser per, a través de la raó crítica, veure enmig de la foscor una escletxa de llum.

El llibre porta per títol “Contra la indiferencia” i l’ha escrit el filòsof Josep Ramoneda. És un llibre difícil, on a partir de la política, l’estètica i la ètica es reflexiona sobre el paper de l’individu en la societat actual i la seva capacitat per pensar i decidir per si mateix (emancipació humana).

La primera part del llibre (política) m’ha agradat molt. Fa un repàs històric al paper que va tenir la il·lustració, Maquiavel i Kant en la definició de l’individu modern. Com aquesta etapa històrica va assentar les bases de les democràcies modernes i com, a poc a poc, les hem anat transformant, empobrint i destruint en nom de la seguretat (enfront un enemic comú – islamisme radical) i de l’economia capitalista. I contra aquests dogmes, ningú ha alçat la veu. Ans al contrari, ha regnat la indiferència, el principal totalitarisme del segle XXI. (Ja ho cantaven els Hechos contra el Decoro: “la nueva forma de censura es el consenso”)

La segona part del llibre (estètica) l’he trobat una mica fluixa. Hi ha un diccionari sobre el malestar en la cultura i un assaig sobre el teatre, com a element simbòlic per a recuperar el paper de la paraula en una societat que accepta acríticament els dogmes que li cauen de dalt.

En la tercera part del llibre (ética) hi ha un assaig lúcid sobre la llibertat d’expressió i la Pau, dos elements en boca de tothom però malinterpretats. La llibertat d’expressió moltes vegades la eliminem per por a ofendre i “on només s’admet una paraula no cap altre cosa que la dominació”. I la paraula Pau, tant utilitzada i tant maltractada. “La pau és una condició però l’objectiu és la llibertat, doncs l’absència de guerra no és garantia de Pau, a vegades només ho és de dominació. Per això la llibertat és un valor superior a la Pau”. I per això sempre ens parlen de Pau, mai de llibertat.

Finalment el llibre acaba amb un epíleg, on en Ramoneda, després de criticar severament la mercantilització de la societat i la dissolució de la democràcia en l’individualisme, demana transformar la irritació en indignació i aquesta en política. L’autor defineix el llibre com un manifest, escrit amb la intenció de que la societat torni a pensar en termes de projecte.

El dubte que em sorgeix a mi és com despertar consciències, com transformar aquesta indiferència (que farà guanyar al PP per majoria absoluta) en irritació i després en indignació. No sé si ja és massa tard. O potser ens cal estar encara molt pitjor per a que la societat desperti.

Contra la indiferencia (2010). Josep Ramoneda. Ed. Galaxia Gutenberg.

Una multa contra tots

2011-05-11T23:22:00.003+02:00

Editorial conjunt dels mitjans de comunicació en solidaritat amb ACPV.

El 17 de febrer Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a suspendre les emissions de TV3 al País Valencià, després de vint-i-sis anys. En tots aquests anys TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normal al País Valencià, i s'hi havia distingit per la qualitat i com una de les poques ofertes audiovisuals en català. Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, d'obrir un seguit d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El mes d’octubre de l'any passat ACPV ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara n'ha de pagar dues més, que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagats 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre, la continuïtat de la qual pot posar en perill. Durant aquests quatre anys Acció Cultural ha coordinat l’amplíssim suport a TV3 de País Valencià, fins a l’èxit de la manifestació de València del 16 d’abril proppassat. També cal recordar les 651.650 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' per a legalitzar la recepció de totes les televisions en català al conjunt del domini lingüístic, i que ara pot entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol. Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat al Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents, si no vol que li embarguin els comptes corrents i béns mobles i immobles. En aquesta greu situació, el nostre deure és de contribuir a pagar col·lectivament una multa que, en realitat, castiga tots els qui creiem en la pluralitat informativa i en la llibertat d’expressió. Per això, avui uns quants mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural. De la mateixa manera que junts vam aconseguir les 651.650 signatures per la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per a assegurar la continuïtat d’Acció Cultural.

Ajudes econòmiques: http://www.acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1

Napoli

2011-05-04T00:01:00.003+02:00

Nàpols té un atractiu que costa d’explicar i que és difícil de percebre per al turista que fa una visita llampec. Aquesta afirmació queda confirmada quan els turistes que arriben a la capital de la Campania en creuer els diuen que se’n vagin a Pompeia enlloc de passejar per Nàpols.

Nàpols és una ciutat caòtica i cada dia més bruta. El caos circulatori és impressionant, el vianant se la juga cada vegada que creua un carrer, els semàfors hi son però no funcionen (ningú els respectaria), no hi ha cap estació adaptada, el tramvia comparteix plataforma i retencions amb els vehicles que circulen impunement pel seu espai i els trens semblen sortits d’una pel·lícula apocalíptica: Bruts, vells i sorollosos.

Si al caos circulatori li sumem la cada vegada més preocupant falta de recollida de brossa, ens trobem amb una ciutat caòtica i bruta. Molt bruta. El poc espai públic que li queda al vianant és ple de merda. Aquest any, la brutícia tirada pel carrer m’ha semblat exagerada. L’autobús que ens va portar de l’aeroport a Nàpols ens va deixar a la plaça Garibaldi. Es van obrir les portes i la vorera on havíem de baixar era plena d’escombreries i coloms que es menjaven tot allò que podien. La plaça Garibaldi, que porta 10 anys d’obres (quan a la màfia li doni la gana acabaran la feina), és un femer. Spaccanapoli, Via Toledo i la plaça del Plesbicito aguanten i mantenen el caràcter vital de la ciutat però la resta, pateix un abandó públic greu.

I si ens allunyem de Nàpols i ens endinsem en les ciutat de l’àrea metropolitana, el desastre és dantesc. El paisatge típic de Torre Annunziata, Boscotrecase, Boscoreale, Torre del Greco, Castellammare... és el d’edificis vells, bruts, estructures metàl·liques oxidades i de formigó abandonades, d’escombreries en qualsevol racó, moltes d’elles cremades pels propis ciutadans per fer-les desaparèixer.

Fa 10 anys que viatjo periòdicament a Nàpols i puc assegurar que van enrera. Enlloc de millorar van retrocedint. Els drets privats estan més o menys assegurats. La gent treballa (no sé quin percentatge d’atur hi ha però el percentatge de població treballant en negre deu ser espectacular), condueixen bons cotxes, vesteixen bé i porten bons telèfons mòbils. Es a dir, com qualsevol societat europea avançada. Ara bé, tot el que pertany a l’esfera pública, és un desastre. La recollida d’escombraries és inexistent, els transports públics són deficients, la cura per l’espai públic (places, voreres...) és nul·la.

Com a societat, els napolitans s’han acostumat a viure sense estat. A Nàpols l’estat no compleix amb els seus deures (ofertar un servei públic de qualitat). Per què? La resposta fàcil és la màfia. La màfia ho controla tot i per tant l’administració no té la capacitat econòmica ni estructural per prestar els serveis bàsics. Potser la resposta és que l’administració és part de la màfia i per tant ja li va bé que això funcioni així. Potser a bona part de la ciutadania també.

La solució per sortir d’aquesta situació és complexa. Potser hauria de sortir de la pròpia ciutadania, que es manifestés i demanés a l’administració el compliment dels deures que li pertoca.

La foto és de la plaça de Garibaldi, on es troba l'estació central de Ferrocarrils.

Volar en preferent enganxa, sobretot si no pagues tu

2011-04-07T15:26:00.005+02:00

Els Eurodiputats espanyols han votat en bloc contra la proposta de l’eurodiputada alemanya Helga Trüpel d’establir, coma regla general, la compra de bitllets d’avió en classe turista per a vols inferiors a les quatre hores per als eurodiputats. Dels 41 Eurodiputats espanyols presents en la votació, el 85% ho va fer en contra, el 5% es va abstenir i el 10% va votar a favor (un de CiU, un d’ERC, un d’ICV i un del PP). I un altra pregunta: Espanya té 54 eurodiputats. On estaven els 13 que faltaven? Cobren una barbaritat i no estan a Brusel·les quan es vota una proposta?

Senyors eurodiputats, que Amancio Ortega vulgui volar en preferent em sembla fantàstic perquè són els seus diners, però els recordo que vostès cobren un sou alt (95.000 euros a l’any més dietes) que prové del que paguem d’impostos. Per tant, crec que és de rebut que deixin de volar en preferent. No els estem demanant que vagin a Brussel·les en autobús.

La diferència de preu entre un vol en turista i un en preferent pot ser del voltant de 200 euros. Per 50 viatges l’any a Brussel·les són 10.000 euros. Per 700 eurodiputats són 7 milions d’euros. Em sembla vergonyós que el Parlament Europeu tiri a les escombraries 7 milions d’euros per culpa de la vanitat dels eurodiputats, la majoria polítics defenestrats als seus països d’origen per haver perdut les eleccions o perquè el seu partit ha passat a l’oposició.

http://www.elpais.com/articulo/espana/eurodiputados/socialistas/dicen/rechazaron/error/volar/turista/elpepuesp/20110407elpepunac_19/Tes

Bulevard dels Francesos

2011-03-27T13:33:00.008+02:00

El darrer llibre d’en Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos, ens situa en dos escenaris temporals diferents. Per un costat la història transcorre a la València franquista dels anys 60, amb uns incipients i il·legals moviments comunistes i nacionalistes que intenten fer-se visibles a la universitat i al carrer, intentant escapar de la forta repressió portada a terme per la policia politicosocial. Per un altre costat, el llibre relata la València actual, aquella que es menja l’horta per construir pisos i on la població, tira com pot amb els seus treballs i les seves coses.

Les dos històries estan molt ben entrellaçades mitjançant la història de la família Baixauli. Primer amb un pare Maqui, després amb un fill comunista i finalment amb el germà llanterner. I tot envoltat d’un munt de personatges secundaris ben treballats i històries que s’entrecreuen involuntàriament les unes amb les altres. Una vedet, un ex professor republicà, un policia bo i un de molt dolent, un camell, un lladre de guant blanc, una hereva rica, un professor de tenis, un capellà...

Tres generacions que transcorren per la segona meitat del segle XX i serveixen per fer una radiografia a la història recent de València i sobretot, per fer-nos entendre que tant durant el franquisme com actualment amb democràcia, els ideals i les utopies sempre xoquen frontalment amb el poder, ja sigui polític, militar o econòmic.

Ferran Torrent. Bulevard dels Francesos. Columna Edicions. 2010

El debat energètic

2011-03-20T22:46:00.001+01:00

La situació crítica de la central nuclear de Fukushima, al Japó, ha fet reviure de nou, el debat sobre l’energia nuclear. Nuclears si o no?

La pregunta no és banal. A França, més del 60% de l’energia que es consumeix té origen nuclear. A Espanya aquest percentatge és del 20% i a Catalunya del 53%.

Amb aquesta situació de partida jo em pregunto: Per què ningú parla de reduir el consum energètic? Sempre que es parla d’estalvi energètic es fa des del punt de vista de l’eficiència energètica, que implica consumir el mateix gastant menys. Es a dir, no implica un canvi de model de consum energètic.

Crec que individualment a casa i col·lectivament als llocs de treball i en els centres públics, es podria reduir de manera notable el consum d’energia. No gastar-la de forma més eficient (que també) sinó consumir menys. Per què no tenim connectats els ordenadors del treball a unes regletes que es puguin desconnectar de nit? Per què ningú tanca l’ordinador quan marxa a casa a dinar? Per què mantenim els aires condicionats encesos durant la nit? Per què no tenim horaris laborals més eficients energèticament?

El debat de fons ha d’anar més enllà de quines han de ser les fonts d’energia i encarar el que jo crec que és el problema capdal: Com canviar els hàbits i costums de la població per reduir el consum energètic. Estem disposats a renunciar a certes “comoditats”?

I una última reflexió. Serveix d’alguna cosa que Espanya tanqui les seves centrals nuclears si França manté en funcionament els seus 58 reactors nuclears?

Sopa de Cabra, 10 anys després

2011-03-07T21:36:00.003+01:00

Sento que els Sopa de Cabra tornen, llegeixo la nota de premsa i m’entra certa nostàlgia. Diuen que el 2011 és un any ple de simbolisme per a ells i que per això els fa il·lusió celebrar-ho amb un concert. Fa 10 anys de la dissolució del grup i 20 del mític concert al palau Sant Jordi amb Els Pets, Sangtraït i Sau.

M’entra vertigen. Recordo perfectament l’últim concert que vaig veure dels Sopa a Barraques de Girona l’any 2001 i també recordo el rebombori mediàtic del concert del Sant Jordi (jo no hi era, ho reconec. Tampoc vaig estar a Seattle quan tocava ni a Paris el maig del 68... i què? Potser tinc aquesta virtut, no estar mai allà on toca).

Aquest vespre m’he posat el “Ben endins” i he pensat que estaria molt be anar al Sant Jordi el dia 9 de setembre. Però també he pensat en no ser-hi (per mantenir-me virtuós en faltar a les grans cites) i escoltar un mes després el CD del concert per l’Spotify i emocionar-me al menjador de casa quan en Gerard Quintana cridi “Bona nit malparits!”.

Sovint penso que no calen aquests retorns (Sopa, Brams, Pixies, Police....), però després d’escriure aquestes línies, crec que l’ésser humà té certes debilitats i una d’elles és la necessitat de certs moments de nostàlgia.

Despropòsits del vehicle elèctric

2011-02-27T18:14:00.002+01:00

Des de fa mesos es parla amb insistència del vehicle elèctric i es diuen un parell de barbaritats que m’agradaria comentar.

La primera de les barbaritats que he sentit a dir és que la introducció del vehicle elèctric resoldrà els problemes de congestió de les ciutats. El VE no deixa de ser un cotxe i per tant, els problemes de congestió persistiran. El VE per si sol no solucionarà el problema de la congestió, que només es solucionarà apostant pel transport públic i reduint de forma notable el número de vehicles que circulen pels carrers de les nostres ciutats. Si avui circulen 20.000 vehicles per una via congestionada, aquesta seguirà congestionada si els 20.000 vehicles passen a ser elèctrics. Es reduiran les emissions, però no la congestió.

El segon despropòsit es el que anuncia que la introducció del vehicle elèctric implicarà un estalvi energètic. Mentida. Estalvi vol dir consumir menys i la introducció del vehicle elèctric no potencia una reducció del consum actual d’energia sinó que planteja un canvi d’energia (diversificació energètica). Canvia petroli per energia elèctrica. Per tant, la implantació del VE s’ha de vendre com una manera de diversificació energètica. Però la situació es greu perquè el que plantegen les distribuïdores elèctriques es que la recarrega dels VE es faci de nit, quan la punta de demanda elèctrica es baixa, per tal de que la corba de demanda diària d’energia sigui plana. Això no vol dir estalvi energètic, sinó un augment important del consum energètic nocturn. Volen que consum de nit la mateixa quantitat d’energia que consumim de dia. Qui guanya? Les distribuïdores (Iberdrola, Endesa....). On és l’estalvi energètic? No hi ha estalvi, sinó un augment del consum energètic.

Altres barbaritats que he sentit fan referència a la implantació de sistemes tipus “Bicing” amb vehicles elèctrics, a omplir l’espai públic de punts de recarrega pagats per l’administració pública (aquests només s’haurien d’implantar en estacionament soterrats), a permetre la circulació dels VE per zones de vianants....

En definitiva, que el vehicle elèctric tant sols servirà per reduir les emissions i la contaminació acústica. Dos elements d’un gran trencaclosques que tindrà un èxit ambiental i social capdal si va acompanyat d’altres actuacions encaminades a potenciar el transport públic i a millorar l’espai públic urbà per al vianant i les bicicletes.

TV3 i democràcia

2011-02-22T23:08:00.005+01:00

Ja ha passat gairebé una setmana des del tancament de TV3 al País Valencià i pensava que amb el pas dels dies podria escriure amb certa fredor sobre els fets, però cada vegada que hi penso (i ho faig sovint) m’escalfo.

Ahir vam anar a la concentració que es va fer a la plaça de la Mare de Déu de València i érem un munt de gent (més de 5.000 persones) indignada i impotent davant l’actitud feixista del senyor Camps.

A València no hi ha democràcia. És així de clar. La majoria absoluta del PP ha provocat que l’actitud de l’equip de govern sigui despòtica. El President no assisteix al Parlament, no dona rodes de premsa amb torn de preguntes obertes, està imputat en el cas Gurtel i manipula els mitjans de comunicació per tal de poder controlar-ho tot. Canal 9 s’assembla al Nodo de l’època franquista i TV3, que era una escletxa de llum per a bona part de la societat però una palla molesta en l’ull d’en Camps, l’han tancat. Després diran que Hugo Chavez és un dictador per tancar mitjans de comunicació. Doncs en Camps actua igual. Actua dictatorialment, modificant lleis per poder controlar i tancar els mitjans de comunicació. Està tant malalt i viu tant esquizofrènicament que l’altre dia va dir públicament que era el candidat polític amb més suport social de tota la història de les democràcies occidentals. Aquesta declaració és de malalt. I no ens mereixem un President així.

Ahir al vespre la gent demanava la dimissió de Camps i una regeneració de la classe política valenciana. Volem viure en una democràcia plena, conscient, amb diàleg, participativa...que no tanqui ni manipuli mitjans de comunicació, que dialogui, que pacti enlloc de que imposi.

Una cosa tan senzilla, tant de sentit comú, sembla avui en dia utòpic al País Valencià.

“Les canyes només esdevenen llances quan hom les empunya amb esperit de lluita”. Miquel Martí i Pol

Ja no es veu TV3 al País Valencià

2011-02-18T14:01:00.002+01:00

Declaració pública d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

València, divendres, 18 de febrer del 2011

Reunida la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià el dijous 17 de febrer del 2011, ha pres la decisió de cessar les emissions de TV3 al País Valencià. Això és provocat per les renovades amenaces de noves multes del govern valencià. La nostra entitat ja ha pagat una primera multa de 126.943,9 euros i ara ha de fer efectives dues multes més que sumen 600.000 euros. La data límit per a fer-ho és el 20 de març, si no volem que s’inicie el procés de constrenyiment i embargament de comptes corrents, ajudes i propietats, com l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Ara, a més, se’ns amenaça amb noves multes que significarien 120.000 euros més cada mes.

Davant aquesta decisió, Acció Cultural considera:

Primer. Aquesta campanya de persecució contra Acció Cultural és obra del Molt Honorable Senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana.Un dels motius fonamentals és utilitzar el tancament de TV3 com a pantalla de les greus acusacions que pesen sobre la seua persona com a encausat en el cas Gurtel.

Segon. Aquesta persecució contra Acció Cultural per part del Sr. Francisco Camps va contra l’esperit de tota la normativa europea.Tots els tractats internacionals garanteixen la llibertat de circulació dels productes àudio-visuals. Així s’evita que les fronteres polítiques i administratives siguen un obstacle per a la promoció de la diversitat lingüística i cultural europea.

Tercer. El Sr. Francico Camps ha modificat arbitràriament i expressament la legislació valenciana per a poder forçar al tancament de TV3.Ha arribat a l’extrem d’impulsar una modificació de llei, amb la nostra entitat com a únic objectiu i destinatari: es tracta de la modificació de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, per la Llei 16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. Subratllem que encara no han passat dos mesos de la modificació de la llei.

Quart. El Sr. Francisco Camps sap que sí que ha existit la reciprocitat de TV3 i Canal 9Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que impulsà la creació de Canal 9. També, des del 1989, va ser la que impulsà l’arribada de Canal 9 a Catalunya. Posteriorment, el govern català va facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre esperava tancar un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana. Aquest acord va ser rebutjat pel Sr. Francisco Camps i es continuà la persecució de TV3.

Cinquè. El Sr. Francisco Camps nega als valencians una televisió en la seua pròpia llengua.Considerem que aquesta discriminació és un atac gravíssim a la llengua i la cultura del País Valencià, contra els interessos del nostre poble.

Per tot això, demanem

Que el Partit Popular substituesca el Sr. Francisco Camps com a candidat a les properes eleccions autonòmiques, perquè entenem que és una persona que no respon als interessos valencians. Només així es podran resoldre els preocupants nivells de degradació de la democràcia que actualment pateix el nostre país i aconseguirem que les institucions valencianes recuperen la seua dignitat.

Tot i això, Acció Cultural no considera tancada la història de TV3 al País Valencià. Primer, perquè el fons del conflicte jurídic resta pendent de resolució al Tribunal Suprem i, posteriorment, si cal a unes altres instàncies europees. Perquè tenim la raó.

Finalment, volem agrair l’esforç i la solidaritat que, tant durant els darrers 26 anys com en aquests moments, han mostrat cap a Acció Cultural del País Valencià els seus socis, centenars de milers de ciutadans dels País Valencià, Catalunya i les illes Balears i tota la societat civil del nostre país, siguen associacions, partits polítics, sindicats, etc. A tots, moltes gràcies.

Europa, tard i malament

2011-02-05T21:40:00.001+01:00

Segueixo amb atenció els esdeveniments que s’estan produint a Tunísia, Egipte, Jordània... i tot i que són esperançadors, no deixa de molestar-me l’actitud i el paper hipòcrita de la diplomàcia europea i americana, que va acompanyada d’una falta de rigor periodístic alarmant.. El País porta dies encapçalant les noticies amb el titular: “Ola de cambio en el mundo árabe”.

Fa mig any, Tunísia o Egipte eren països completament estables. Ningú criticava l’acció de govern de Ben Ali ni de Mubarak. Donaven estabilitat a una zona conflictiva del planeta, eren bons aliats occidentals, garantien la Pau amb Israel i ja està. La llibertat d’expressió i la llibertat política i democràtica (ara tant reclamada) eren anhels socials que podien seguir sent reprimits si servia per mantenir l’estabilitat de la zona. I a Europa i als Estats Units ja els estava bé. Eren còmplices d’aquesta situació.

Ara bé, finalment la societat ha esclatat. L’atur i els escàndols de corrupció (i les xarxes socials) han mobilitzat a la societat del magreb per sortir al carrer, cridar ben fort que ja n’hi ha prou i demanar una democratització dels seus governs. Ha hagut de ser la societat civil del magreb la que ha sortit al carrer a demanar llibertat, perquè des de fa anys, Europa i EEUU eren còmplices dels governs dictatorials. Ara, a correcuita, EEUU i algun país europeu (de nou la política comú exterior europea ha estat lamentable) reclamen canvis a Tunísia i a Egipte. De nou, com gairebé sempre al llarg de la història, van tard i malament.

Si ens creguéssim de veritat que Europa i EEUU volen ser els principals garants de la democràcia al món, haurien de criticar igual que critiquen ara l’acció de Mubarak, les polítiques portades a terme pels governs de la Xina o dels Emirats Àrabs. Per què tant sols demanen democràcia a Tunísia o a Egipte? Perquè la revolta ja ha començat i no hi marxa enrere. I per què no demanen el mateix a la Xina? Perquè la Xina ja controla el món i ningú s’atreveix a alçar la veu contra ells. I als Emirats Àrabs? Perquè hi ha diners i grans inversions occidentals i sols faltaria que amb la crisi que patim rebentéssim la bombolla dels emirats àrabs. Com sempre, els diners és el que vertaderament compta i la resta (democràcia, llibertat...) són termes secundaris.

Seria desitjable que els mitjans de comunicació seguissin igual de crítics amb els governs totalitaris àrabs un cop s’aclareixi la situació d’Egipte, Tunísia i Jordània (compte amb Jordània, que el 60% de la població del país són Palestins refugiats).

Demanar democràcia als països pobres (Egipte, Tunisia...) i girar el cap a la situació política dels països rics (Xina, Emirats Àrabs...) només demostra la hipocresia imperant en la democràcia occidental. Esperem que això canviï.

Els que no fumem també tenim dret al sol

2011-01-30T21:17:00.002+01:00

Els no fumadors hem començat l’any 2011 d’enhorabona. Ja podem entrar als bars, anar a dinar als restaurants o sortir de nit a fer-nos una copa sense haver de suportar l’olor del tabac dels fumadors. Ja era hora!

Ara bé, que passarà quan arribi la primavera i l’estiu? Enlloc d’entrar als bars ens voldrem seure a les terrasses a gaudir del sol i del bon temps, com ara, a l’hivern, fan els fumadors, que aguanten i fumen estoicament sota les estufes de butà que proliferen pels carrers de les ciutats. Voldrem però no podrem!

Els no fumadors tornarem a respirar el fum del tabac i de nou haurem d’escollir, com hem fet fins ara. O ens amaguem a dins del bar, on no hi haurà fum, o sortim al carrer a gaudir del sol i a empudegar-nos de fum.

Així que companys, proposo encetar una nova campanya per refer de nou la llei antitabac i promulgar la versió 3.0, on es prohibeixi fumar també a les terrasses dels bars i restaurants.

Cal que recuperem les terrasses sota l’eslògan “els que no fumem també tenim dret al sol”

Les llengües al Senat

2011-01-22T19:21:00.002+01:00

Estic content que de tant en tan aquest país faci passos endavant per normalitzar situacions esquizofrèniques. No era de rebut que no es poguessin fer servir les quatre llengües oficials de l’estat al Senat. I segueix sent lamentable que encara no es puguin fer servir al Congrés.

S’ha fet un pas endavant (un pas simbòlic i per tant important) però encara hem d’anar més enllà per aconseguir una plena normalitat lingüística. I si al PP no li agrada, que no posi per excusa el cost dels traductors simultanis i que digui la veritat: Les llengües cooficials li generen malestar.

La mostra de que el cost anual de les traduccions simultànies al Senat no és car, la trobem dins del mateix PP. La senyora de Cospedal cobra, anualment, 240.000 euros, el mateix que costa fer les traduccions simultànies al senat. Com es que el PP no surt en tromba queixant-se del sou de la senyora de Cospedal? Proporcionalment trobo molt més exagerat que una persona cobri 240.000 euros que no pas el servei de traducció simultània per a tot l’any.

El PP, abans de queixar-se de l’elevat cost d’alguns serveis públics hauria de mirar dins de casa seva. (Recordem, per exemple, que l’Ajuntament de València es gasta cada any 32.000 euros en un creuer per a les falleres).

ETA passa la pilota al govern central

2011-01-20T00:27:00.004+01:00

L’anunci de treva realitzat per ETA la setmana passada és interessant. Sempre s’ha de celebrar un fet així, doncs ens apropa una mica més a la Pau. Ens en podem fiar o no, però l’anunci està fet i ara li toca moure fitxa al govern central.

Estic convençut que hi ha dos camins paral·lels en un procés de Pau. El que surt als mitjans de comunicació i on cada bàndol intenta contentar als seus i el que fan els mediadors entre ETA i el govern, que és manté en secret. Els mediadors van fent camí i mesura que el procés de negociació avança, es van donant noticies als mitjans de comunicació. Està tot detalladament estudiat i planificat.

Crec que és positiu que ETA hagi anunciat que la treva pot ser supervisada per mediadors internacionals. És un primer pas. El següent pas l’ha de donar el govern. I el punt problemàtic són les eleccions municipals del mes de maig. Si li demanem a ETA que deixi les armes i participi en el joc polític i democràtic, hem de deixar que es presentin a les eleccions.

En els seus millors moments (eleccions de 1.998) Batasuna aconseguia 14 diputats, els mateixos que el PSE. En les eleccions del 2005, les últimes que es va presentar abans de ser ilegalitzada, va treure 9 diputats. Aralar actualment en té 4. Si Batasuna es pogués presentar a les eleccions municipals d’aquest mes de maig i els resultats fossin positius, arribaria amb força a les eleccions autonòmiques del 2013. Què vol dir això? Que els PSE, amb Patxi Lopez al capdavant, perdria la lehendakaritza. És capaç el govern central de donar un pas endavant i deixar que Batasuna (o com vulguin dir-li) es presenti a les eleccions sabent que perdran el govern d’Euskadi? Per mi aquesta és la pregunta. I com sempre, és qüestió de saber si voldran anteposar el bé comú al bé del partit.

ETA ha donat el primer pas (en públic) i n’ha de donar molts més durant aquests propers mesos, però ara la pilota la té el govern central, a qui li toca moure fitxa.

Istanbul

2011-01-13T00:01:00.002+01:00

Aquest Nadal hem fet una visita a Istambul, una ciutat històrica, plena de llegendes i mites però alhora viva, actual i moderna.

La Istanbul moderna neix el 1923, quan l’oficial de l’exèrcit turc, Mustafa Kemal Atatürk, aboleix el sultanat posant fi a 600 anys d’Imperi Otomà. La nova Turquia és defineix com a república democràtica laica. Des d’aleshores, el garant de la laicicitat de Turquia és l’exèrcit turc, fidel seguidor dels principis d’Atatürk. Aquest fet és de vital importància, ja que quan un partit islàmic accedeix al poder (com ara el AKP d’Erdogan) l’exèrcit és l’encarregat de posar fre a les aspiracions del govern de barrejar religió i estat.

Amb aquesta base política, Turquia, però sobretot Istanbul, s’ha convertit en una ciutat moderna, occidentalitzada, viva i plena de contradiccions. No conec Turquia, però em dona la sensació que Istanbul no s’assembla en res a la resta del país. Hi ha dos països, Istanbul i Turquia, que conviuen entre la laicicitat i el modernisme de la primera i el conservadorisme de la segona.

Istanbul i la seva àrea metropolitana formen una megalopolis de més de 14 milions d’habitants. Tot i això, el que un turista vol veure amb cinc o sis dies de visita es concentra en un espai relativament reduït, delimitat per la plaça de Taksim al nord, la mesquita de Suleiman a l’oest i Santa Sofia i la mesquita Blava a l’est (a part de la visita obligada a la part asiàtica de la ciutat i un altra visita a la mesquita d’Ortakoi, sota el primer pont del Bòsfor, molt proper al barri de Besiktas). Movent-se amb els dos funiculars de la ciutat (Kabatas – Taksim i Tünel) i amb la línia 1 de tramvia es pot arribar a gairebé tots els indrets interessants de la ciutat.

Istanbul, com moltes ciutats de la mediterrània, s’ha de caminar abans de visitar. Abans d’entrar a veure mesquites, basíliques, museus i basars, és interessant donar una passejada per situar-se, per empapar-se una mica de l’ambient i per familiaritzar-se amb els diferents barris de la ciutat. Sultanhamet és la història, l’herència bizantina i otomana de la ciutat, mentre que Beyoglu i l’eix comercial d’Istiklal caddesi fins a Taksim és la zona moderna, comercial, on cal anar a sopar i a viure la nit istambulí.

I Àsia. La visita a la part asiàtica de la ciutat d’Istanbul serveix per donar la raó a Kavafis. El destí no és important, sinó el camí. La part asiàtica de la ciutat no té res especialment interessant per veure en una visita de cinc dies a Istanbul, però el viatge en ferri des de Besiktas o Eminönü a Kadiköy paga la pena, encara que només sigui anar i tornar.

Algú deia que si assequéssim el Bòsfor o aquest pogués parlar, el que descobriríem seria increïble. Aquest tros de mar, que connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre, és un pas estratègic en la navegació europea des de l’època grega. Fa per tant més de 3.000 anys que totes les potencies europees han volgut controlar aquests pas. Per aquí van passar els romans, els bizantins i els otomans. Bizanci, Constantinopla i Istanbul, tres noms per designar una mateixa ciutat.

I que cal visitar? Jo recomano passejar. Començar a caminar a Taksim, recorre Istiklal i baixar per Beyoglu fins al pont de Galata. Creuar la Banya d’Or, passar per davant de la nova Mesquita, olorar el basar de les espècies i arribar a la zona de Santa Sofia i la mesquita Blava. Un cop fet aquest primer contacte cal entrar a la basílica de Santa Sofia, a la mesquita Blava, a la mesquita de Suleiman, a les cisternes, pujar a la torre de Galata i perdre’s pel gran basar i pel basar de les espècies. Per reposar, és important de tant en tant parar-se, respirar, contemplar el paisatge i hidratar-se amb un çhay. Si falta energia, un blaklava ajuda. La visita al palau Topkapi paga la pena, però per veure’l en calma necessitareu un matí sencer, igual que el museu arqueològic.

Per dinar, al barri de sultanhamet trobareu un munt de llocs tradicionals - turístics on menjar. Hi ha locals molt acceptables. Per sopar, millor els restaurants de Istiklal i voltants. Cuina turca moderna, acompanyada d’un vi turc o d’una Efes Pilsen ben freda si el restaurant serveix alcohol.

Che Guevara i Joan Fuster

2010-12-24T14:39:00.005+01:00

Che Guevara i Joan Fuster van ser, cadascú a la seva manera, dos revolucionaris que els va tocar viure en el complex moment històric dels anys 50-60.

El primer, Argentí de naixement, es va embarcar al Gramma l’any 1956 per acompanyar a Fidel Castro a enderrocar la dictadura de Batista. Dos anys de guerra de guerrilles van convertir al Che en un mite de la revolució cubana. Però volia més. El seu somni de panamericanisme i certs desacords amb Fidel (més proper al comunisme Rus que al Xinès admirat per en Guevara) van provocar que el Che abandonés la vida còmoda de Ministre que tenia a Cuba. El seu primer destí fou el Congo on fracassà absolutament. Després del fracàs africà va veure clar que el seu objectiu seguia sent Amèrica llatina. L’objectiu d’aconseguir la unitat d’Amèrica llatina i la lluita conta l’imperialisme ianqui en terres sud-americanes no l’havia abandonat i ell era fidel als seus ideals revolucionaris. El destí final Bolívia. Allà fracassà de nou i el govern bolivià, amb la col·laboració estreta de la CIA, el detingué i afusellà un 9 d’octubre del 1967. Tenia 39 anys.

En un post anterior us recomanava la lectura de la biografia del Che escrita per Jon Lee Anderson. Espectacular. Per als que no us vingui de gust enfrontar-vos a aquest “totxo” però vulgueu saber una mica més sobre el Che (un Che més enllà del tòpics i ben contextualitzat en un moment històric), s’ha editat una novel·la gràfica (o com es deia abans un còmic) sobre la vida del Che Guevara. De fàcil lectura i prou entenedor. Crec que han aconeguit sintetitzar amb èxit la complexa vida del Che.

I mentre en Che reformava Cuba, en Joan Fuster escrivia “Nosalteres els valencians” (1962). Les seves armes, una estilogràfica. El seu campament base: Sueca. Dues maneres ben diferents de fer una revolució. En Joan Fuster va ser un avançat als seus temps. Aquests dies m’he llegit “Ser Joan Fuster” i hi ha articles que avui, 40 anys més tard, estan de rabiosa actualitat. Als anys 60 l'escriptor de Sueca parlava de recuperar l’espai urbà, de recuperar els aliments de temporada, de l'efecte de la propaganda sobre la societat de consum, de les drogues, del paper de la justícia .... i tot això escrit en català. Ningú posa en dubte, avui en dia, la figura de Fuster (la poden silenciar, però no obviar). Visionari i revolucionari. Aquest llibre que us recomano és una bona manera per endinsar-se en el món fusterià i descobrir, per compte propi, com n’és d’actual la literatura d’en Fuster.

Che, vida y leyenda de Ernesto Guevara. Sid Jacobson y Ernie Colón. Ediciones B. 2010

Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians. A cura de J.A. Fluixà i A. Martínez. Ed. Bromera 1991

Excursió circular al Parrissal

2010-12-14T00:53:00.005+01:00

Aquest cap de setmana ens hem trobat el Fra, el Ferran, l’Oriol i jo als Ports de Beseït per fer una excursió circular al Parrissal.

Dissabte al matí, amb una temperatura de -4,5 graus, començàvem a caminar a prop de la finca de Millers. A mesura que anàvem caminant el cos entrava en calor, però el fred es va mantenir durant tot el dia. En pocs minuts vam arribar al coll de Navic, des d’on vam poder veure, allà lluny, tot el Pirineu nevat. Espectacular!

Del coll de Navic vam seguir fins al Clot de Massana i des d’allà ens vam dirigir cap a les moletes d’Arany, passant pel Pouet de Borràs. A les moletes vam parar a fer un mos i a contemplar, a vol d’ocell, el barranc del Parrissal, amb totes les seves agulles calcàries apuntant al cel.

El barranc del Parrissal és un exemple perfecte de com funciona un sistema càsrtic. L’aigua ha erosionat la roca calcària i ha creat un paisatge feréstec, on el bosc de pi roig es barreja amb agulles solitàries. I enmig un riu, el Matarranya, que s’ha obert pas a poc a poc erosionant la roca, regalant-nos uns estrets tant profunds, que l’aigua que per allà circula no veu mai la llum.

Després de fer-nos unes mandarines i un tros de xocolata, seguim caminant fins al coll de la Balanguera. En aquest coll deixem la carena i baixem, per forta pendent, fins al barranc del Parrissal. Són 500 metres de baixada, on passem de les vistes i el sol de la carena a la profunditat i ombra del barranc.

Un cop dins del barranc, remuntem el Matarranya a través de ponts de fusta instal·lats per evitar remullar el cul en les aigües transparents i fredes. A poc a poc el barranc es va tancant i les gúbies són més profundes. Finalment arribem al punt culminant del Parrissal: Els estrets. Dos-cents metres de parets verticals separades per tant sols un parell de metres. En aquest dos metres, gúbies d’aigua gelada. Per creuar els estrets, és obligatori remullar el cul. No hi ha passarel·les de fusta. A l’estiu és divertit creuar el barranc nedant, però al desembre i amb una temperatura de sota zero, no és recomanable.

La solució és el pas del Romeret, un camí equipat que puja a buscar el sol per creuar els estrets per dalt. En 45 minuts es puja i es torna a baixar al barranc per uns camins equipats amb escaletes metàl·liques i cadenes. Es pot fer sense dissipadors, però si no esteu acostumats a les alçades, no està de més que us assegureu.

De nou dins del barranc, seguim caminat riu amunt fins passar el pont de la Guimerana, on el barranc s’acaba i entrem dins del bosc. En aquest punt deixem a la dreta la Font del Teix i enfilem amunt, a l’esquerra, cap al clot de Massana. Són 300 metres de forta pujada que costen, però són els últims. Un cop arribem de nou al clot de Massana, desfem el camí del matí, passem pel coll de Navic i finalitzem així aquesta bonica volta circular pel barranc del Parrissal.

Nosaltres vam tardar en fer aquesta volta 8 hores, 7 de caminada real.

Cartografia recomanada: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports, de l’editorial Piolet.

Gràcies amics!

Wikileaks

2010-12-09T23:22:00.004+01:00

Aquests darrers mesos segueixo amb atenció el fenomen de Wikileaks i les reaccions que les publicacions de documents secrets estan provocant en totes les esferes polítiques.

Finalment em decideixo a escriure aquest post perquè el senyor Assange ja està detingut. Diuen que per un delicte de violació sexual, però molts pensem que el veritable motiu és que els governs d’EEUU i Europa veuen en ell un personatge incòmode que cal apartar de la vida pública. Aquesta setmana s’ha detingut al senyor Assange però fa setmanes que el setge cap a Wikileaks, per part dels mitjans de comunicació afins a l’establishment, és ferotge. Es pregunten fins i tot, si el senyor Assange i la seva organització són terroristes!

Aquesta pregunta enceta el debat sobre on està la frontera entre seguretat nacional i democràcia i transparència política.

Actualment molta gent posa en dubte la salut de la democràcia. Cada vegada la participació de la societat civil en la vida política (i social) és menor. Hi ha una gran desafecció cap a la política. Aquest fet ha provocat que molts polítics entenguin la victòria a les urnes com un xec en blanc per als propers quatre anys. No hi ha massa social al carrer per a demanar explicacions, no es fomenta la participació ciutadana activa i organitzada. Estem adormits. I això facilita que la diplomàcia actuï, com ha deixat al descobert Wikileaks, al marge de la llei.

En aquests sentit, l’acció portada a terme per Wikeleaks ha de servir, no per a millorar la seguretat dels canals de comunicació de la diplomàcia (com estan demanant tots els governs) sinó per a que aquests siguin més transparents, democràtics i sobretot legals. I que aquestes siguin més transparents no vol dir que es posi en perill la seguretat dels països. Una cosa no ha d’anar en contra de l’altra.

A mi, que el govern americà vulgui gastar hores, informes i papers en descriure com són els representats polítics de la resta dels països del món, no em preocupa. Fins i tot em diverteix i ben escrit, seria un llibre interessant (i prou còmic). Ara bé, trobo molt greu que la diplomàcia interfereixi en processos judicials. On està la separació de poders? Com un polític estranger pot subornar o presionar un jutge espanyol? Si barregem els tres poders en un de sol, amb connexions fora de la llei entre cada un d’ells, no vivim en democràcia. Ens diran que vivim en un país democràtic, però el món global, aquell que governa el món (EEUU, NU, OTAN, FMI, BM, OMC...) no ho és.

Per tant, no és de rebut preguntar-se si Wikileaks és un grup terrorista. Els EEUU o els països europeus no poden acusar-los perquè s’ha demostrat que ells són els primers en estar bruts. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

Tot aquest enrenou ens ha de servir per demanar transparència als nostres governs en totes les esferes d’actuació, per a exigir una separació real dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i per a democratizar o eliminar els organismes de govern mundial.

Si seguim com fins ara, el pas del temps esborrarà l’acció de Wikileaks i seguirem vivim en una democràcia global de pandereta. Wikileaks ha posat al descobert tot el el que intuïem. Ara és real i cal actuar. La gran pregunta ara és: Com canviar unes regles de joc que als governants actuals (nacionals i globals) ja els estan bé? Possiblement la democràcia que tenim avui en dia tant sols sigui una quimera. La solució potser està en el govern local i en noves formes de governança.

28N. El dia després

2010-11-30T00:37:00.004+01:00

Si alguna cosa he après d’aquestes eleccions és que no tinc ni idea de pronosticar uns resultats. Com em recordava un company ahir, fa 7 anys, quan en Maragall va ser proclamat President de la Generalitat, vam arribar a la conclusió que la fi de l’era Pujol i el fracàs d’en Mas suposarien la mort política de CiU. Els convergents no aguantarien a l’oposició i desapareixerien. Doncs no, ho han passat malament però ahir van arrasar.

Per a les eleccions d’ahir em pensava que el PP es mantindria i resulta que ha pujat 4 escons. I per acabar, va i el senyor Laporta entra al Parlament per la porta gran, amb quatre diputats, quan jo no donava un duro per SI.

Vistos els resultats d’ahir, al meu parer ha guanyat la Catalunya nacionalista de dretes enfront de l’independentisme, que s’ha presentat als comicis massa esquarterat. La victòria convergent ha estat tant aclaparadora que els permetrà governar sols, buscant acords puntuals amb ERC, PP o PSC. La presència del nacionalisme espanyol al Parlament, per molt que el PP hagi tret els millors resultats de la història i Ciutadans s’hagi mantingut, segueix sent minoritària. 21 escons enfront dels 76 de CiU, ERC i SI. I el PSC ha de replantejar-se si vol ser el PSC federalista de Maragall o el PSOE de Montilla. Tenen per davant un debat identitari important. I un tema preocupant. La candidatura d’ultradreta Plataforma per Catalunya, s’ha quedat a les portes d’entrar al Parlament. Ha recollit 75.000 vots. Penseu que SI ha aconseguit 4 diputats amb 102.000 vots.

Ara, la pregunta clau és saber com actuarà CiU després de les eleccions generals del març del 2012. Farà president a en Rajoy a canvi de millorar les transferències? (sense parlar òbviament del concert econòmic). Aquesta aclaparadora victòria diluirà el discurs nacionalista de CiU?. Personalment, crec que les relacions Catalunya - Espanya són més tranquil·les quan governen els nacionalistes a Catalunya i el PP a Madrid. S’entenen bé i tot plegat fa que els atacs diaris que en l’escenari actual rep Catalunya per part del PP i mitjans afins, desapareguin. Ja ho veureu!

AVE i propaganda política

2010-11-21T22:30:00.006+01:00

D’aquí un mes arribarà l’AVE a València. La infraestructura, pagada al 100% pel Ministeri de Foment (ADIF) es posarà en funcionament el 18 de desembre. I com és obvi, vindrà la plana major socialista a inaugurar-la, amb Zapatero al capdavant.

Com la Generalitat Valenciana no ha pintat res en tot això i com està sense poder adjudicar res de res perque no té un duro, intenta penjar-se la medalla de l’arribada de l’AVE amb uns cartells publicitaris que recorden la metodologia emprada pel senyor Goebbels durent l’època del tercer Reich.

Analitzem el cartell. La frase principal diu. “Lo logramos”. I jo pregunto: Què heu aconseguit? Que l’AVE el construeixi un govern socialista perque quan governava l’Aznar vau ser incapaços d’aconseguir-ho? Aquest “lo logramos” està escrit en mala llet, per fer entendre que el govern central no volia construir aquesta infraestructura però que gràcies a la tenacitat del govern Camps, han aconseguit fer claudicar al senyor Zapatero. Que pengin el cartell de Lo logramos quan acabin la T2 o estigui la nova Fe funcionant al 100%.

En lletra més petita, el cartell posa: “Una reivindicación histórica. Un éxito de todos los valencianos”. Més del mateix, si fos una reivindicació històrica, com és que el senyor Aznar no el va fer arribar durant el seu mandat? O es que en el fons no és tant històrica? No sé, jo no he vist manifestacions pel carrer demanant l’AVE. Penso que està bé que arribi l’AVE (hi ha pros i contres http://avalenciaelcotxeeselrei.blogspot.com/) però no crec que es pugui definir com una reivindicació històrica i molt menys com un èxit dels valencians. Pot ser un èxit per als valencians, però mai un èxit dels valencians.

Més perles del cartell. “Y ahora, todos juntos, exijamos también el AVE para Alicante y Castellón”. Es clar que si, com paga Zapatero, vinga a demanar i si no ho fa, doncs llenys al foc. Per que no demanem infraestructures que pagui la Generalitat? Com es que no s’acaba la L2 del metro de València? Com es que a Alacant encara no s’ha posat en funcionament el tramvia fins a la Universitat? Com es que falten escoles i hospitals? Exigeix als demés quan tu hagis fet les coses bé primer. La Generalitat desvia l'atenció per tapar els greus problemes de finançament que té.

I per acabar, la última perla. “Una infraestructura que creará 33.000 puestos de trabajo” I per què no 50.000? o 20? On està l’estudi que quantifica aquestes dades? Ningú té ni idea dels llocs indirectes de treball que generarà l’AVE. I compte que no elimini llocs de treball i es comenci a centralitzar tot a Madrid. L’empresa farmacèutica Roche acaba d’anunciar que tanca la seva planta de Barcelona per centralitzar-ho tot a Madrid. I si han d’anar a Barcelona, agafen l’AVE i en menys dos hores hi són. A Madrid anirem a treballar i aquí arribaran els turistes madrilenys per a remullar el cul. Madrid guanyarà llocs de treball qualificats i a València crearem llocs de treball per al sector sol i platja. Tot plegat molt innovador i amb un gran futur!

Companyies low cost, aeroports i subvencions

2010-11-10T22:57:00.003+01:00

El diumenge 31 d'octubre la companyia de baix cost Vueling, va estrenar el vol Barcelona – Lleida. El resultat no podia ser més decebedor per a l’empresa Vueling i per a la Generalitat. Tant sols es van vendre dos bitllets d’avió i per tant, la companyia aèria va decidir cancel·lar el vol.

El més divertit de tot això és que Vueling va pagar als dos clients que es van quedar sense volar un bitllet d’AVE per fer el trajecte entre Barcelona i Lleida.

Aquests fets ens haurien de fer reflexionar sobre la proliferació i viabilitat de petits aeroports arreu del territori. Aeroports que no tenen demanda suficient per atreure vols nacionals mitjanament racionals. I amb racional vull dir que hauria d’estar prohibit ofertar un vol Barcelona – Lleida quan existeix un servei d’AVE que cobreix aquesta demanda. No és sostenible, ni ecològicament ni econòmicament.

Ecològicament està clar que no és sostenible. Consumeix molt més l’avió que el tren, tant si ho calculem amb números absoluts com si ho calculem per emissions per Km o emissions per passatger.

Econòmicament tampoc és sostenible. L’administració – ADIF paga la infrastructura ferroviària igual que AENA (o la Generalitat en el cas de l’Alguaire) paga els aeroports. Fins aquí estan en igualtat de condicions. Ara bé, mentre que les administracions publiques subvencionen a les companyies aèries per volar des de determinats aeroports (Reus, Girona, l’Alguaire....), RENFE no rep cap subvenció per ofertar el servei d’AVE. A més a més, cal recordar que les companyies aèries estan exemptes de pagar l’impost sobre el combustible que consumeixen.

Quines conseqüències té tot això? Aquestes subvencions a les companyies aèries fan possible que Vueling oferti el vol Barcelona – Lleida per 19 euros, mentre que el mateix trajecte amb AVE costa 46 euros. L’Autobús val 32 euros. Amb aquests preus es qüestió de temps que el vol de Vueling comenci a tenir demanda.

En casos com aquest estic completament a favor d’eliminar les subvencions públiques que reben les companyies de baix cost per ofertar vols que es puguin fer amb AVE. I ja va sent hora de que les companyies aèries comencin a pagar el impost del combustible que consumeixen.

I com a reflexió general, fruit de tot el que he comentat anteriorment, ens hauríem de replantejar aquesta moda de fer petits aeroports arreu del país. Què passarà amb ells quan s’acabin les subvencions? Tenen algun futur els aeroports de Girona i Reus sense subvencions? I el de Castelló, que no opera perquè no troba companyies interessades en utilitzar-lo? Podrà funcionar sense subvencions?

I per acabar, una queixa – pregunta. Per què tenim l’alta velocitat més cara de tota Europa? Estic convençut que els vols a 20 euros han de desaparèixer, però també estic convençut que l’Alta Velocitat podria ser més econòmica.

Els boletaires són uns porcs

2010-11-04T14:34:00.002+01:00

No vull generalitzar però m’atreveixo a dir que de tots els perfils de persones que van a la muntanya, els boletaires són els més porcs.

Aquest cap de setmana hem estat a Ports de Beseït buscant bolets i m’he trobat el bosc brut, molt brut. Es veu que la fal·lera boletaire és tan gran que als "caçadors de bolets" els agafen cagaleres enmig del bosc. I no passa res, deixen el regal allà enmig i el paper de cul escampat pel voltant.

De petit, quan començava a anar a la muntanya, m’ensenyaren, a més a més del respecte per la natura, a amagar la merda i el paper sota d’una pedra. No costa gaire i evites fer una escampada de paper pel bosc.

La fal·lera boletaire ha arribat a uns extrems tant impensables que hem convertits els boscos en supermercats. Semblen les rebaixes. Vas caminant i sents algú que crida “Un rovelló!”, més tard et creues amb una parella que ficant el cap al teu cistell pregunta: Com va això? Més enllà una ampolla d’aigua de plàstic i quan ja comences a estar-ne fart, darrera d’un bonic pi et trobes una gran cagada envoltada de papers bruts.

El programa “caçadors de bolets”, responsable subsidiari d’aquesta moda, hauria de donar consells de com comportar-se a la muntanya. Si amics meus, estem al segle XXI però sembla ser que encara hi ha energúmens que no saben com comportar-se dins d’un bosc. Esperem que això tant sols sigui una moda passatgera i que d’aquí uns anys, els boscos de tardor s’omplin només de gent que respecti la natura.

Per cert, les jornades boletaires – gastronòmiques van ser un èxit rotund. De primer arròs caldòs amb rovellons i camagrocs i de segon unes bones truites de camagrocs. I per acompanyar, rovellons amb all i julivert!

Un matí a l'Agència Tributària

2010-10-27T00:54:00.002+02:00

La meva declaració de renta, fins a data d’avui, la feia a través del servei d’esborrany. Era fàcil. Trucava per telèfon, demanava l’esborrany, m’arribava a casa, el llegia i el confirmava. Com només tinc la nòmina i els ingressos generats pel compte corrent i d’estalvi, la cosa és fàcil. No s’ha de fer enginyeria financera. Son faves comptades.

Doncs no, sembla que no és tant fàcil. Aquest any quan em va arribar l’esborrany, vaig modificar-lo al·legant que durant el 2009 havia nascut la meva filla i per tant calia tenir-ho present en la declaració de renta. Em van dir que cap problema, ho van modificar, em van dir el resultat de la declaració (em tocava cobrar), vaig acceptar i confirmar el nou esborrany i al cap de pocs dies m’arribava la carta confirmant el resultat de la meva declaració. I jo feliç.

Però passaven els mesos i l’Agència Tributària no em feia l’ingrés. Jo pensava: S’hauran oblidat de mi? Doncs no. La setmana passada vaig rebre un certificat de correus de l’Agència Tributària. Ràpidament vaig a recollir-lo i sorpresa: Era un requeriment. Hem demanaven que demostrés la comunitat autònoma de residència i les ajudes autonòmiques rebudes per la paternitat.

Vaig començar a fer càbales. Ja l’he cagat en algun lloc. Ara hem clavaran una multa i em convertiré en un delinqüent evasor d’impostos! Vaig pensar que l’error devia ser que la Neus va néixer el 21 de desembre del 2009 i les ajudes ens les van ingressar el gener 2010 i per tant no entraven en la declaració del 2009 sinó en la del 2010. Doncs no, tot era més patètic!

Dilluns a primera hora em plantava davant de la finestreta del funcionari de l’Agència Tributària, carregat de papers, per si de cas. Li entrego el requeriment i em demana que demostri on visc. Li mostro el full d’empadronament a València, se’l llegeix a poc a poc i em pregunta:

- ¿Tu vives en Valencia des del año 2007?

- Si – li responc-

- Y entonces ¿porque en la declaración consta que tu residencia fiscal és Catalunya?

Com? Li dic que quan vaig fer la primera declaració a València, l’any 2007, ja em van demanar la referència cadastral de casa i que per tant, des d’aleshores declaro que visc a València. El funcionari respon: “Pues aquí pone claramente que Catalunya. Hay que leer atentamente el borrador” (aquí li dono la raó).

Total, que resulta que no se sap ben bé per que, l’Agència Tributària m’ha ubicat de nou a Catalunya i com al principat el pare rep unes ajudes de 150 euros per fill que a València no es reben (les polítiques socials valencianes són manifestament millorables), doncs ja tenim el cacau muntat.

Finalment el funcionari em va refer la declaració i em va dir que la nova declaració la rebria a casa mitjançant una carta. Li vaig preguntar pel resultat i em va dir, secament: Te llegará a casa.

Passi-ho bé i bon dia!

Maneres de dignificar la feina d'agricultor

2010-10-23T15:14:00.006+02:00

La vida de l’agricultor tradicional està passant, ja fa anys, per situacions realment lamentables. El preu que les grans empreses d’intermediaris paguen pels productes produïts en molts casos és el mateix que el que es pagava fa 25 anys. I fins i tot van més enllà. S’ofereixen a collir-te el camp sense dir-te a quin preu et pagaran el quilo. Ho acceptes o la fruita se’t podreix a l’arbre. Estan lligats de peus i mans! Amb aquesta situació, no és estrany que la majoria de petits propietaris optin per abandonar el camp i tant sols els grans propietaris, amb extensions immenses de camps, segueixin produint. El petit agricultor ja no pot viure del camp i tant sols el manté per amor a la terra i per guanyar-se, si té sort, un petit sobresou.

Ara bé, hi ha gent jove, amb ganes, que vol rebel·lar-se, que vol dignificar la feina d’agricultor i lluitar per uns preus dignes que permetin tirar endavant projectes de vida en petites extensions de camp. Fa alguns anys, l’agricultura ecològica va suposar un pas endavant i una porta per a petits productors. S’han format cooperatives ecològiques i cooperatives de consum responsable que permeten crear una xarxa local de consumidors i productors, tot activant l’economia local i permetent noves formes de negoci i vida, entre elles el d’agricultor.

Però hi ha altres formes a mig camí. Aconseguir el segell de producte ecològic és difícil i a vegades, productes treballats de forma tradicional (sense pesticides) no aconsegueixen el segell degut al tipus d’aigua de la parcel·la o de la tipologia de producció del camp veí. En aquest cas, el petit productor no pot entrar en el cercle de cooperatives ecològiques i es veu obligat a malvendre el producte o a perdre’l. Quina solució hi ha: la venda directa. De l’arbre a la taula.

La venda directa permet consumir un producte de temporada, collit quan toca, treballat amb cura i de proximitat. Les maneres per fer-ho són variades. Des de la típica imatge del sac de taronges damunt d’una cadira a la vora de la carretera a vendes directes per Internet. Aquí el ventall de possibilitats depèn de la imaginació de cada productor. Una bona manera de fer-ho és organitzar trobades el cap de setmana per a que el mateix consumidor culli el producte directament de l’arbre o de la terra. Això permet que el “urbanita” estableixi cert contacte amb el camp i fa de l’acte de compra una activitat de cap de setmana, alhora que es redueixen els costos de l’agricultor al no haver de pagar la collita de la fruita, el que provoca que el preu que el consumidor paga sigui molt més beneficiós per al productor.

Camperols, imaginació al poder!

Us adjunto alguns links interessants:

Cooperativa Aigua Clara à http://www.aiguaclara.org/

Associació de consumidors La llavoreta à http://www.lallavoreta.com/

Compra directa de clementines à

http://costumaridurba.blogspot.com/2010/10/compra-clementines-cull-les-tu-mateix.html

Revista opcions à http://cric.pangea.org/index.htm

Fahrenheit 451

2010-10-04T23:14:00.005+02:00

Els qui vau gaudir de la lectura de Fahrenheit 451, ara podeu recordar la novel·la de Ray Bradbury a través de la novel·la gràfica homònima que ha adaptat Tim Hamilton.

L’adaptació que ha fet Hamilton de la novel·la és encertada, els dibuixos estan aconseguits (bons jocs de colors freds càlids segons l’escena) i en línies generals es manté perfectament l’angoixa que sents quan estas llegint el que li passa a en Montag.

Pels que desconegueu la novel·la, dir-vos que Fahrenheit 451 forma, junt amb “Un món feliç” de Huxley i “1984” de Orwell, la trilogia clàssica sobre un futur dominat per un estat que tot ho controla, que dona oci a la gent i així aquesta resta anestesiada. Un estat que elimina el pensament crític.

La història de Fahrenheit 451 gira al voltant d’un bomber. En aquesta novel·la els bombers es dediquen a cremar les cases d’aquella gent que guarda i llegeix llibres. Els llibres estan prohibits, fan pensar i pensar només pot provocar problemes, així que s’han de cremar. Però un vespre en Montag es troba amb una noia enigmàtica que li fa una sèrie de preguntes estranyes. A partir d’aquí ell mateix es pregunta certes coses que l’incomoden. Els bombers sempre han cremat llibres? Que tindran els llibres per a que estiguin prohibits? La resposta a aquestes preguntes porta al nostre protagonista a una vertiginosa fugida endavant.

Fahrenheit 451 (de Ray Bradbury). Tim Hamilton. 451 Editores. 2010

La Vaga General i el paper dels sindicats al S.XXI

2010-09-29T23:06:00.002+02:00

Aquests dies previs a la Vaga General he pogut copsar, entre els companys de feina, un ferotge rebuig als sindicats. Vist des de l’empresa privada, els sindicats tenen la guerra perduda.

Quan el país funcionava, principalment, gràcies a les grans factories i al treball del funcionariat, els sindicats eren ben visibles i feien una feina d’interlocució important. Però els anys han anat passant i l’estructura productiva del país ha canviat. El sector secundari ha perdut pes i els serveis s’han convertit en la primera font de treball dels espanyols. I en les empreses de serveis, les relacions treballador empresari es fan cara a cara, sense interlocutors sindicals, per a bé i per a mal.

D’aquesta manera, cada vegada és menys la població a la qual els sindicats ajuden o assessoren i per tant, cada vegada hi ha més població que no entén les seves funcions.

A tot això s’ha de sumar la cultura imperant, aquella que potencia, per damunt de tot, l’èxit individual per damunt del col·lectiu. Hem construït una cultura individualista que no entén que un grup de persones lluitin i defensin els interessos dels treballadors. Si jo tinc èxit individual, ningú m’ha d’ajudar i aconseguiré un sou millor negociant individualment amb el meu cap. Aquesta és la clau del rebuig sindical en les empreses privades.

Ara bé, crec que si els sindicats es renovessin i s’interessessin per la situació dels treballadors de les empreses privades (serveis en general), per tal de poder arribar a un percentatge de treballadors més gran, ens podrien ajudar en temes que van més enllà del sou. Horaris laborals, jornades partides, conciliació laboral.... son temes que van deslligats del sou i que crec que a l’empresa privada s’han de millorar. En aquest sentit Espanya està a la cua del món, molt lluny del que passa a França o Alemanya per exemple.

I per acabar, sols dir que el dret a la vaga és un dret constitucional que tenim tots. He sentit a dir “Jo sóc lliure per anar a treballar i per tant, no entenc que el transport públic no funcioni”. Doncs bé, jo responc: “Els treballadors del transport públic també són lliures de decidir si volen anar a treballar o no i si volen fer Vaga, és un dret constitucional que tenen i per tant cal respectar-lo”.

El somni d'Àfrica

2010-09-26T22:07:00.004+02:00

Atret per la literatura de viatges o per un interès purament geogràfic, o pot ser per ambdues coses combinades, les històries dels descobridors del cor d’Àfrica durant la segona meitat del segle XIX em fascinen. Els relats d’Speke, Burton, Stanley o Livingstone em transporten a una època on encara existien espais en blanc dins dels mapes continentals, tal i com deia Conrad. I a mitjans del XIX, el cor d’Àfrica era un gran espai en blanc, un caramel dolç per a les principals potencies europees. I entre elles, la que va creure més en fer realitat els mites cartografiats per Ptolomeu, va ser Anglaterra.

La Royal Geographical Society finançava grans expedicions al cor d’Àfrica amb un objectiu purament científic, encara que ningú amagava que obrir rutes cap al cor d’Àfrica significava ser el primer en obrir les portes al comerç. Amb aquest objectiu, Anglaterra es va llençar a descobrir per als occidentals un cor d’Àfrica ple de mites. Els llacs Victoria i les fonts del Nil eren els objectius més perseguits. Burton i Speke van liderar les primeres expedicions i poc després van protagonitzar una de les discussions més sonades del S XIX. Del primer diuen que escrivia molt bé i que tenia una retòrica perfecta. Del segon, que era un vertader explorador, que sempre volia veure que hi havia darrera del turó que tenia al davant. Dibuixava molt bé, però escrivia malament i no tenia bons dots d’oratòria. El 1859 Speke va descobrir les Fonts del Nil i tres anys més tard, quan va arribar al Caire, va enviar un curt telegrama a la Real Geographical Society “Nile source was traced”.

Burton havia perdut la cursa. La glòria i la història serien per a Speke. O no. Burton va posar en dubte la descoberta de Speke i va utilitzar la seva oratòria per a crear dubtes dins de la Real Greaographical society. Es va posar data per a celebrar un debat on Speke i Burton defensarien les seves teories. Speke va patir un accident de caça a Anglaterra i no va poder defensar la seva descoberta. Moria sense gaudir el gust de la victòria, sense els honors que es mereixia el descobridor de les Fonts del Nil. 16 anys més tard, Stanley circumnavegava el llac Victoria i confirmava la descoberta d’Speke.

Durant aquesta època (finals del S XIX) Stanley i Livinsgstone van seguir els passos de Speke i Burton, anant més enllà, descobrint nous llacs, les muntanyes de la Lluna, obrint noves rutes comercials... Stanley, un periodista d’origen galés nacionalitzat americà, va caure per primera vegada a l’Àfrica per casualitat. No hi havia noticies de Livinsgtones des de feia dos anys i li van encomanar la tasca de trobar-lo. Després de la ja cèlebre “Doctor Livingstone suposo”, l’Stanley va quedar enganxat d’Àfrica i aquell primer viatge en van seguir uns quants més.

Així acabaven els mites d’Àfrica i s’omplia de noms l’espai buit del plànol africà. Després vingueren èpoques més fosques, on l’esperit científic va desaparèixer per complet i va donar pas a un interès comercial ferotge. El comerç d’esclaus primer i després la colonització dels territoris africans, amb dos guerres mundials pel mig, ens ha deixat l’Àfrica que coneixem.

Tinc ganes de conèixer Àfrica i rebuscar entre els paisatges allò que em recordi a les grans exploracions de Speke i Stanley. Alhora sóc conscient de que Àfrica ja no és això. Mike Davis en el seu llibre Planeta de ciutats misèria ens ho deixa ben clar. El mite, el somni d’Àfrica, ja no existeix més enllà de la literatura. Potser aquest és el paper de la literatura, mantenir mites i somnis.

El sueño de Àfrica, Javier Reverte, 1998. Alianza Editorial

Diario del descubrimiento de las Fuentes del Nilo. John Hanning Speke.2003. Relecturas Viajes. Espasa Calpe

28N

2010-09-09T22:10:00.004+02:00

Un cop coneguda la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, podem començar a fer càbales sobre el que creiem que pot passar després del 28 de novembre. I sincerament crec que no passarà res espectacular. Les coses estan prou clares. Si ERC i CiU sumen, Mas serà el nou president de Catalunya. Apartat en Carod Rovira de la primera línia política i ideològica d’ERC, en Puigcercós aposta per tornar a fer president a un líder de dretes. La sentència del TC contra l’Estatut li permet explicar a l’electorat d’ERC (que es declarà d’esquerres per formar el primer Tripartit) que cal apostar fort per l’independentisme i no entrar a debatre sobre si som de dretes o d’esquerres. Ara bé, jo em pregunto: És un bon company de viatge CiU, que declara obertament que no vol la independència de Catalunya? De nou, el discurs d’ERC colisionarà amb l’ideari polític del partit amb el qual, si poden, formaran govern.

El que està per veure es si CiU i ERC (que segons les enquestes patirà una devallada important) sumaran els suficients diputats per formar govern. Si no sumen, la cosa pot començar a ser divertida. Entraran aleshores en escena Reagrupament i Solidaritat, els dos partits independentistes que s’estrenen en les eleccions catalanes, liderats per Carretero (antic Conseller d’ERC) i Joan Laporta. Jo crec que no hi ha massa electoral suficient per a donar entrada al parlament a un partit nacionalista (CiU) i tres independentistes (ERC, Reagrupament i Solidaritat). Algú es quedarà fora o els dos grans perdran bastant. Amb aquest escenari, el paper de Reagrupament i Solidaritat pot ser clau si ERC i CiU no sumen. I seria divertit, perque passaríem d’un tripartit a un altre. Tan queixar-se en Mas del tripartit d’en Montilla i potser ell haurà de fer un Tripartit amb en Carretero o en Laporta. I acceptarà Puigcercós un tripartit amb en Carretero? Potser si, perquè ja no està en Carod.

Pel que fa al PSC, en Montilla serà President si treu majoria absoluta o suma amb ICV, ambdues coses poc probables. Ell diu que necessita 67 diputats per governar sol, el que escenifica la soledat del PSC i les poques probabilitats de formar govern.

Ciutadans desapareixerà del mapa tant si es presenta UPD com si no ho fa i el PP es mantindrà o caurà encara més i per tant seguirà sent un partit residual a Catalunya. Com a anècdota divertida, avui he llegit que Unió Valenciana, el partit blavero del desaparegut Lizondo, es presentarà a les eleccions catalanes per defensar els drets dels valencians. Tremendu!!

Així doncs, no cal tant rebombori per aquestes eleccions. Les coses estan prou clares i tant sols cal esperar a veure si CiU i ERC sumen. Si no sumen, les setmanes posteriors als 28N encara poden ser una mica interessants.

I el que segueix sent patètic són les declaracions dels polítics en campanya. Segueixo pensant que el nivell polític és, en general, baix i que ens prenen o es pensen que som idiotes. Potser dedico algun post a “declaracions en campanya”. Això si que pot ser divertit!

La pitjor sanitat pública del país

2010-09-03T23:11:00.003+02:00

La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha publicat aquesta setmana el seu informe anual sobre l’estat de la sanitat pública a les diferents comunitats autònomes d’Espanya. I el País Valencià, per cinquè any consecutiu, té el discutible honor de ser la comunitat autònoma amb la pitjor sanitat pública.

L’informe recopila cada any una sèrie de variables relacionades amb la sanitat, les puntua i crea una llista on ordena de millor a pitjor les diferents CCAA. Algunes de les variables que l’estudi té en compte són: despesa sanitària per càpita, llits per càpita, nº d’equips per 1.000 habitants, treballadors sanitaris per cada 1.000 habitants, despesa farmacèutica, augment de la despesa farmacèutica, percentatge de despesa en genèrics, valoració ciutadana, llistes d’espera i privatització dels serveis sanitaris, entre d’altres.

Després de puntuar totes aquestes variables, el País Valencià treu una nota de 26 punts, quant la màxima és de 78. Navarra, amb la millor sanitat pública segons l’estudi, obté un 56 (Catalunya un 42, situant-se en la posició 12 de 17 CCAA).

I no és un fet puntual que el País Valencià estigui a la cua en matèria de sanitat pública. És un fet crònic. Aquest informe es publica anualment des de l’any 2004 i en totes les edicions, excepte la del 2006, el país estava a la cua.

Així doncs, en les darreres legislatures, el govern no ha fet res per millorar la sanitat pública. Segueix amb el model de privatització d’hospitals (La Ribera, Manises...) i construint un mega hospital (La Nova Fe) que no sé sap quan es posarà en funcionament perquè no hi ha diners per a equipar-lo ni infrastructures per a desplaçar al personal.

El país Valencià està a la cua en sanitat pública i també liderem el rànquing de fracàs escolar. Es veu que tot allò que va lligat a donar un servei públic a la societat per part de l’administració, no importa al govern del President Camps i Consellers Cervera i Font de Mora. Això és política i estratègia ideològica, tinguem-ho clar. No és deixadesa. I ja comencem a recollir els fruits!

Podeu llegir l’informe a la web de La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública

http://www.nodo50.org/fadsp/

Tot recordant Estellés

2010-09-01T14:58:00.005+02:00

El 4 de setembre del 1924 naixia a Burjassot Vicent Andrés Estellés. Aquest dissabte, nombrosos municipis del País Valencià li retran un homenatge en el que hagués estat el seu 86 aniversari.

Com les institucions del país sembla que obliden a tots els intel·lectuals que escriuen i escrivien en català, és la societat civil la que s’ha organitzat per a festejar i homenatjar a Estellés. Alginet, Burjassot, Benimodo, Manuel, Benicarló, Vinaròs, Elx, Guardamar, Benimaclet, Otos, Benaguasil, l’Alcudia, Montserrat, Vilamarxant i Alboraia celebraran un dinar o sopar popular mentre es reciten poemes de l’autor.

Crec que és una bona manera d’homenatjar a Estellés, amb un acte popular que apropa la poesia a la població, ja que recitals de poesia al carrer se’n fan ben pocs. I tot ben acompanyat amb menjars i begudes de la terra. Què més podem demanar-li a un final d’estiu?

La policia local admet que tolera la doble fila

2010-08-24T16:04:00.002+02:00

El passat mes de juny vaig entrar per registre a l’Ajuntament de València, una queixa – reclamació – reflexió a partir d’uns cartells que la policia Local havia penjat pels carrers del barri de Patraix, on es podia llegir que quedava prohibit l’estacionament en doble fila el dissabte dia 20 de juny. L’escrit que vaig entrar per registre preguntava, principalment, si la resta de dies de l’any l’estacionament en doble fila estava permès (tot i que l’ordenança de circulació ho prohibeix). A partir d’aquesta pregunta i coneixent la resposta que hem donaria la policia, els demanava una mica de coherència en la gestió de la mobilitat i una redacció més afortunada de les notes que enganxaven pels carrers. Aquest mes d’agost m’ha arribat la contestació escrita de la Policia Local, on es poden llegir les següents afirmacions: “La redacción de los avisos no es la más afortunada” o “los medios mecánicos (grúas) son reducidos”. Està clar, i ningú posarà en dubte, que la capacitat de redacció d’un policia local no és excepcional, però està clar també que el missatge que volien transmetre era que el dissabte en qüestió no es podia estacionar en doble fila. I posen aquest cartell perquè la resta de l’any fan la vista grossa, i la població ho sap. El que tampoc és de rebut es el dir que no poden eliminar la doble fila perquè no tenen suficients grues. I per últim és espectacular la frase on diuen que com és materialment impossible fer complir la normativa, les situacions fàctiques que s’observen poden portar a entendre que està permès l’estacionament en doble fila. Us adjunto la resposta de la policia per a que valoreu vosaltres mateixos. Jo ho tinc clar. No hi ha cap estratègia de gestió de la mobilitat i per tant, campi qui pugui, i quan s’ha d’eliminar la doble fila per algun motiu lúdic – festiu, posen uns cartellets i problema resolt. Lamentable!

Venezia. Dieci anni dopo

2010-08-17T14:05:00.003+02:00

Tant de temps esperant les vacances i quan te’n adones, ja s’han passat! El setembre de l’any 2.000 vaig marxar cap a Venezia per fer un Erasmus. Ja han passat 10 anys i pel camí han passat moltes coses interessants. Per celebrar l’efemèride, ens hem reunit de nou a la ciutat dels canals una colla d’Ex-erasmus. Alguns ens hem retrobat amb la ciutat amb més panxa i fills però mantenint les ganes de descobrir una ciutat que té dos cares, la turística i la de la població que intenta sobreviure i fer vida en una ciutat museu. Venezia viu en una dualitat fràgil. Viu, inevitablement, del turisme. Milers de turistes arriben diàriament a Santa Lucia o a Piazzale Roma per recórrer els principals carrers de la ciutat direcció a Sant Marc o a Rialto. El turista mitjà sol visitar Venezia en un o dos dies, fent la volta per la piazza Sant Marc, visita al palau Ducal, Rialto i volta en gòndola. Poca cosa més. No surt dels itineraris marcats que indiquen els cartells grocs penjats sota els “sottoportegos”. Pel que fa al Venezià, és un personatge illenc, tancat i poc afable a la primera. Cal temps i algun spritz o vi per poder comunicar-se amb franquesa. Estan cansats de tant turista, però a la vegada viuen d’ells. Els costa trobar l’equilibri i per tant, la forma per sobreviure enmig d’aquesta dualitat es tancar-se en si mateixos i parlar un italià peculiar, el Venexià. És el seu món, la llacuna. De Venezia podríem estar escrivint pàgines i pàgines, potser per això, hi ha milers de llibres que parlen de la ciutat més diferent del món. Jo crec que cadascú ha de trobar la seva Venezia, lluny de la visió que et pot donar dos dies de visita turística. Venezia s’ha de viure, s’ha de caminar, s’ha d’escoltar, s’ha de beure i menjar, s’ha d’olorar... així a poc a poc, descobrirem una altra Venezia més enllà de Sant Marc, una Venezia amagada, quotidiana, on personatges de barri intenten fer vida normal. Hi ha una altra Venezia que no és la del glamour, que no va en iots luxosos, ni pren cafès al Florian. És la Venezia dels joves que no poden comprar-se una casa a la seva ciutat perquè és impossible i han de marxar a terraferma, és la Venezia dels drogaaddictes joves que es punxen en algun carreró petit, fosc i amagat, és la Venezia dels avis que no poden creuar els ponts i viuen presoners de la seva ciutat, és la Venezia de l’atur on més enllà del turisme no hi ha feina. En fi, una ciutat fantàstica i fascinant, diferent, silenciosa, enigmàtica.... ha estat preciós poder tornar a viure 15 dies a la llacuna! Hi tornarem segur!

Per qui vulgui visitar i conèixer Venezia una mica més enllà d’allò típicament turístic, recomano dos llibres guia que estan traduïts al castellà: Venezia es un pez, de Tiziano Scarpa. Ed. Minúscula, 2007 La Venecia secreta de Corto Maltés. de Guido Fuga i Lele Vianello. Norma Editorial 2010

Ciutat de lladres

2010-07-27T13:45:00.004+02:00

A continuació us recomano una lectura per aquest estiu, un llibre escrit amb enginy, gràcia i crec que bastant ben documentat. El llibre en qüestió es titula Ciutat de lladres i ha estat escrit per David Benioff. L’escenari del llibre és la ciutat de Leningrad durant el setge nazi de la Segona Guerra Mundial. Dos homes són detinguts, un per desertar de l’exèrcit i un altre per robar a un soldat alemany mort. En aquests casos, la pena és la mort, però aquest dos personatges se’ls encomana una missió. Si se’n surten salvaran la vida, sinó moriran. Tenen quatre dies per a complir l’objectiu. La filla d’un general rus es casa el divendres i vol un pastís de noces. Per a fer el pastís falten ous i a la ciutat de Leningrad, durant l’hivern i sota un setge ferotge alemany, el menjar és escàs. La gent és mor de gana i el racionament consisteix en una espècie de pa dur. Trobar una dotzena d’ous sembla una missió impossible. Però es el camí per a salvar la vida. Ciutat de lladres. Editat per Columna edicions (2008) Ciudad de ladrones. Editat per Seix Barral (2009)

Llarga vida als Plans d'Actuació Integrada (PAI)

2010-07-19T21:18:00.002+02:00

Quan s’aprova un PAI (Pla d’Actuació Integrada), la llei establia un període de tres anys per començar a executar-los. Si no es complia el tràmit, el sòl en qüestió es desclassificava. Doncs bé, això funcionava així fins la setmana passada, però ara, el Consell, i veient que començaven a “caducar” un munt de PAI, ha decidit aprovar una llei de mesures urgents per agilitzar el desenvolupament d'activitats productives i generar ocupació, que diu que “els PAI que no s’han executat en el període establert, queden automàticament prorrogats, sempre hi quan els ajuntaments no diguin el contrari”.

Es a dir, que el Partit Popular del País Valencià segueix pensant que el que ens traurà de la crisi és el mateix sistema productiu que ens ha portat on estem: El totxo!. D’això se’n diu innovar, ser imaginatiu i tenir un programa polític ben fundamentat i adaptat als temps actuals.

La llei té l’afegitó de “sempre i quan els ajuntaments no diguin el contrari”. Així doncs, ens queda l’esperança municipal, però com tampoc hem aprofitat la crisi per canviar el model de finançament municipal, els ajuntaments no mouran un dit per desclassificar un PAI que ells mateixos han aprovat.

De nou, una altra oportunitat perduda. Caldrà veure, però, si hi ha algun ajuntament que ens sorprèn. La foto que us adjunto és d’un dels PAIS que, amb la nova llei, salvarà el cap si l’Ajuntament no diu el contrari (Cullera).

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/el-consell-sentossudix-a-fomentar-lurbanisme-malgrat-lesgotament-del-model/

L'altre mundial

2010-07-15T15:46:00.002+02:00

Ja s’ha acabat el mundial de futbol i ja podem començar a reflexionar sobre algunes de les coses que han passat aquestes darreres setmanes a Sudàfrica.

La vessant esportiva la deixaré de banda, doncs és l’únic tema que han abordat tots els mitjans de comunicació generalistes i crec que ja estem saturats d’informació. Sols diré que el nivell dels professionals de la informació m’ha semblat molt baix. Els locutors de les retransmissions semblaven holigans en lloc de periodistes. Un tema a millorar!

El que m’interessa del mundial és com aquest, suposadament, ha posat a l’Àfrica en el mapa mundial. O com a mínim això és el que la FIFA ha volgut vendre al món. Jo crec que un Mundial no és res més que una festa de la FIFA on només participen els occidentals. Pel que he pogut llegir, el 95% dels sudafricans no han pogut accedir als estadis degut a l’elevat preu de les entrades. La major part de l’Àfrica ha viscut el mundial al carrer, seguint els partits per les retransmissions radiofòniques (tampoc la tele es accessible a tots). Mentrestant, els estadis s’omplien d’estrelles, de famosos, de polítics, de reialesa i d’occidentals que s’han gastat més de 3.000 euros per gaudir d’unes vacances futbolístiques. El poble africà, per seguretat (de qui?), no ha pogut ni apropar-se als estadis.

Així doncs, què ha aportat aquest mundial a Sudàfrica, on l’esport nacional és el beisbol? Doncs el de sempre, empenta per a construir quatre estadis, hotels plens tres setmanes i poca cosa més.

No ha aportat riquesa a llarg termini, no ha acabat amb la pobresa i ha augmentat la segregació social durant tres setmanes.

Així doncs, no cal que ens segueixin enganyant amb el manar dels grans esdeveniments esportius. La FIFA hauria de ser més honesta i dir clarament que el mundial l’organitza el millor postor i que no té cap objectiu més enllà de l’esportiu i el de passar tres setmanes de festa en qualsevol racó de món.

La via política no serveix

2010-06-29T22:35:00.002+02:00

Ja tenim sentència del Constitucional sobre l’Estatut i tothom content i enfadat a parts iguals. M’explico. A tres mesos vista de les eleccions catalanes, aquesta sentència que invalida certs articles de l’Estatut, no és res més que combustible del bo per a la campanya electoral.

Amb aquest escenari de crispació, Convergència tornarà a ocupar la Generalitat, possiblement amb l’ajuda d’ERC, però el rerafons polític seguirà sent el mateix. El discurs serà més o menys crític i dur amb Madrid, però no hi haurà radicalitat en les accions. Mig any després de les eleccions catalanes, possiblement en Rajoy necessiti de l’ajuda Convergent per a ser president d’Espanya. Aquí hi pot haver una bona subhasta a favor de Catalunya i un canvi de discurs. Però de nou, poc més. I a aquestes alçades, ningú se’n recordarà de l’Estatut i de la sentència del Constitucional. Regnarà un “deixar fe” i així anirem tirant. Cap partit polític es sortirà de la línia marcada per la legalitat imposada. Ens manifestarem, signarem declaracions i manifestos però seguirem igual que avui. Els partits polítics no són la solució perquè s’ha demostrat que la via política no és la solució.

El que m’interessa, i molt, de tot plegat, és com s’ha demostrat d’inviable la via política per a que un poble decideixi el seu camí. El Parlament de Catalunya aprova per majoria l’Estatut de Catalunya, també l’aprova el Parlament espanyol i el text el signa el Rei. Finalment, els catalans aproven en referèndum el text estatutari (cosa que no han fet altres autonomies amb les modificacions dels seus Estatuts). I de cop i volta, per culpa de quatre jutges i una institució del tot desprestigiada, tot aquest procés se’n va a camp pistraus.

La meva pregunta és: Com pot decidir el seu futur una societat, si s’ha demostrat que el camí polític no serveix? Per què un text és il·legal si l’aproven prèviament dos parlaments? Per què té més força el Constitucional que un Parlament escollit democràticament?

Crec que la solució passa per la mobilització de la societat civil, independent de qualsevol partit polític. Aquest moviment, molt fort i estructurat a Catalunya, pot ser la única via per a pressionar als partits polítics i que aquests es vegin obligats a realitzar moviments més radicals. Arribats a aquest punt, la política ha d’innovar, mutar i no hi ha canvi radical sense ruptura.

La doble fila i la gestió policial de la mobilitat

2010-06-24T22:26:00.002+02:00

L'estacionament en doble fila a la ciutat de València està socialment acceptat i fins i tot ben vist. La societat pensa que si no hi ha lloc per estacionar i en doble fila el puc deixar sense molestar, quin mal faig? Deixo el fre de mà sense posar i si algú ha de moure el meu cotxe, doncs que el mogui uns metres i punt. D'això em podríem dir autogestió de la mobilitat urbana!

El problema es que darrera de la doble fila, gairebé sempre surt malparat el vianant o el transport públic. I aixó té un cost social elevadíssim (pèrdua d'espai per al vianant degut al sobredimensionament dels carrers, baixa velocitat comercial del transport públic, etc), que de moment l'Ajuntament ignora.

El que passa és que hi ha una ordenança de circulació que en el seu article 53 punt 15, deixa molt clar que l'estacionament en doble fila està prohibit.

Es trobem, doncs, amb una ordenança que prohibeix la doble fila i amb un Ajuntament que, de tant en tant i sense un criteri molt clar que mostri una voluntat de gestió de la mobilitat i no pas un afan recaptador, posa alguna multa als vehicles estacionats en doble fila. Fins aquí, l'actuació municipal és qüestionable i criticable, però comprensible dins dels paràmetres polítics del Partit Popular (el tráfico no se toca!).

Ara bé, el que ja no té ni cap ni peus és l'actuació de la policia local posant cartells com els que ens hem trobat aquest darrer cap de setmana. El cartell deia: "Estacionamiento prohibido en doble fila el próxima dia 20 de junio de 2010 de 18 a 20 horas".

Què vol dir això, que la resta de l'any és legal estacionar en doble fila? Però si l'ordenança de circulació municipal deixa ben clar que la doble fila està prohibida sempre! No coneix la policia l'ordenança? Hi ha algún pacte no escrit on es digui que es permet la doble fila, encara que s'incompleixi la llei? Quina cara li quedarà al veí que ha vist el cartell de la policia i que la setmana anterior l'havien multat per estacionar en doble fila? (90 euros + grúa). Servirà la fotografia del cartell per recorrer les multes en doble fila de la resta de dies de l'any?

Sigui com sigui, és inadmissible que la policia pengi cartells que vagin en contra de l'ordenança de circulació. Si la policia no compleix la llei, l'hem de complir els ciutadans? Així es gestiona la mobilitat a València?Lamentable!

Ivan Illich

2010-06-14T23:46:00.005+02:00

L’editorial 3i4 amb la col·laboració del Institut del Territori està editant una sèrie de llibres, sota la col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, molt interessants. Si fa uns mesos us ressenyava el llibre “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche, ara m’he llegit, i us recomano, Textos escollits d’Ivan Illich.

L’Ivan Illich va ser un filòsof, teòleg i ambientalista nascut a Viena l’any 1926. Després de realitzar els seus estudis a Europa i viure entre EEUU i Amèrica Llatina, el 1966 s’instal·la a Cuernavaca, Mèxic, on crea el Centro Intercultural de Documentació (CIDOC) i comença a escriure sobre qüestions socials i interculturals. En aquesta època comença a criticar la supremacia cultural occidental i la burocràcia. A partir d’aquí, la seva tasca es centra en escriure sobre el medi ambient, el consum, la energia, el sòl, la sanitat... en una època (anys 70 – 80) on el desenvolupament industrial i el model econòmic eren inqüestionables.

Per això, quaranta anys més tard, paga la pena recuperar la figura i els textos d’Illich, doncs molts el consideren com el pare del decreixement, del ambientalisme... un avançat als seus temps i per tant, en plena actualitat al segle XXI. Illich morí a Bremen l’any 2002.

Els textos escollits d’Illich que en Jordi Pigem ens presenta en aquest llibre, són un recull de les principals temàtiques tractades per l’autor al llarg de la seva vida. Parla de la sanitat i de com gastem més en curar-nos que en portar una vida sana, de com hem perdut el costum d’habitar i la nostra relació amb el sòl, del paper de l’aigua, de l’armament nuclear....

Són petits textos, senzills, que conviden a pensar i a reflexionar sobre la societat de consum i sobre la nostra relació individual amb el món i la terra.

Alguns dels llibres més importants d'Illich són: Celebració de la consciència, La societat descolaritzada, Eines per a la convivialitat, Energia i equitat, Medical nemesis, Gènere o H2o i les aigües de l'oblit.

Ivan Illich. Textos escollits. A cura de Jordi Pigem. Edicions 3i4. 2009. València

Col·lecció Gaia de 3i4 à http://www.tresiquatre.com/cataleg_cer_result.php?col=GA

Model d'estat i crisi econòmica

2010-06-03T23:22:00.004+02:00

En època de retallades pressupostaries, sempre surten il·luminats amb idees brillants per ajudar al país a sortir de la crisi.

Si alguna cosa tenim en comú tots els habitants d’Espanya és que no ens posarem mai d’acord en definir quin model d’estat volem i encara diria més, hi ha un desconeixement alarmant (i potser intencionat) del funcionament de l’estat de les autonomies. Potser interessa no definir el model actual per no acabar d’enfadar a uns i altres. Vivim en la incertesa i així sobrevivim!

Doncs enmig d’aquesta indefinició del model d’estat, hi ha qui tira cap a un model jacobí i aprofita la crisi per demanar d’eliminar les autonomies i estalviar així un munt de milions d’euros en funcionariat (quina imaginació!). I posats a eliminar, també he sentit a dir que hauríem d’acabar amb totes les televisions públiques. Som-hi tots, que les tisores ja tallen!

Doncs bé, l’altre dia al diari va sortir publicat (us adjunto la imatge) el número de funcionaris per càpita de cada una de les comunitats autònomes i el mateix càlcul per als països de la UE.

Primera conclusió. El model d’estat francès, el jacobí per excel·lència, té més funcionaris per càpita que el model autonòmic espanyol o el federal alemany. Així que senyors nacionalistes espanyols, busquin una altra manera d’estalviar.

Segona conclusió. Dins de l’estat de les autonomies, l’indret on més funcionaris per càpita hi ha és a Ceuta i Melilla. Catalunya, Euskadi i el País Valencià són les tres autonomies amb menys funcionaris per càpita.

Així doncs, proposo que amb els números a les mans, enlloc de tendir cap a un model d’estat jacobí per tal de retallar funcionariat, retornem a Marroc Ceuta i Melilla. Millorarem les relacions amb un soci preferent de la UE alhora que ens estalviarem una fotracada de milions.

Si només pensem en estalviar, potser la solució no és la via centralista, sinó la de deixar anar les amarres.

La recepta del FMI per a Europa

2010-05-28T16:05:00.005+02:00

Jo d’economia no en sé o en sé poc, però m’agradaria saber-ne per entendre que està passant al món.

Per exemple, m’agradaria saber quin benefici té per a l’economia real (la de la gent de carrer, la de les petites i mitjanes empreses, la del dia a dia) que l’Estat redueixi la despesa pública amb l’objectiu de reduir el dèficit. No acabo de veure el benefici i en canvi veig molt clar la pèrdua de llocs de treball que això comportarà.

La setmana passada, al diari Público, en Vicenç Navarro (catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona i catedràtic de ciències polítiques i socials de la universitat Pompeu fabra) em va aclarir alguns dubtes. I com m’imaginava, darrera de tot està el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, que tenen per objectiu salvar el cul dels bancs a costa nostra.

És conegut per tots que les receptes aplicades pel FMI a Amèrica Llatina, Àsia o Àfrica han estat un fracàs social absolut (suposo que pels bancs ha estat un èxit), però no podíem arribar a imaginar-nos que aquestes mateixes “medicines” ens les receptarien a nosaltres. La bibliografia al respecte és abundant i ens molts foros fa temps que es posa en dubte el paper del FMI. (Com a lectura jo recomano El malestar en la globalización, del Nobel de economia i ex-vicepresident del BM J.E.Stiglitz)

Bé, tot sigui per salvar els bancs, que quan guanyen, guanyen molt i quan perden, som nosaltres els qui hem de pagar. Un xollo de negoci!

Podeu llegir l’article del Vicenç Navarro a http://www.vnavarro.org/ (¿Que mercados finacieros?, del 20 de maig) i aprofitar per conèixer una web prou interessant per saber com funciona el món.

Automòbil ecològic?

2010-05-24T22:05:00.003+02:00

Aquesta setmana s’ha celebrat a Madrid el “Salón Internacional del vehículo ecológico y la movilidad sostenible”. Jo, amb esperit crític i amb ganes de descobrir coses interessants, vaig encaminar-me cap allà.

Com a coses positives de la fira, cal destacar que el vehicle híbrid és ja una realitat i que durant el 2011, gairebé totes les marques estaran comercialitzant models híbrids, fins i tot turismes de gran cilindrada (impressionant l’A8). Pel que fa al vehicle elèctric pur, la cosa va lenta, però a poc a poc avança.

I ja està, poca cosa més ha aportat un saló del automòbil que en lloc d’anomenar-se del vehicle ecològic i la mobilitat sostenible deuria anomenar-se del vehicle elèctric. Parlar de vehicle ecològic és un oximoró i posar-li el subtítol de mobilitat sostenible és grotesc. Les grans marques automobilístiques no pretenen res més que allargar el model de mobilitat basat en el vehicle privat. Per molt que un vehicle sigui híbrid o elèctric, no deixa de ser un cotxe i per tant, desplaçar-se en un d’aquests vehicles no és mobilitat sostenible.

Així que el saló no ha estat res més que un saló del automòbil on les marques de sempre han presentat els models híbrids i elèctrics que comercialitzaran en breu. I si, hi havia en un racó del saló dos empreses que instal·laven punts de recàrrega elèctrica i una que explicava la proposta de carsharing elèctric a la ciutat de Sagunt. I prou. Poques i amagades.

Jo buscava quelcom més. No sé, alguna cosa més que donés sentit al nom del saló, que no ha estat ni ecològic ni sostenible.

Adéu al cinema Albatros

2010-05-16T20:10:00.002+02:00

La cara més amarga de la crisi és l’atur, sense cap mena de dubte. Ara bé l’atur, si l’analitzem globalment, tard o d’hora es recuperarà. En canvi, hi ha negocis que la crisi ha destruït i que ja no tornaran a obrir.

És el cas del cinema Albatros de València, un cinema on es projectaven pel·lícules europees en versió original. Si aquest tipus de sales ja ho tenien complicat per sobreviure, degut a la competència de les grans sales i a la poca promoció que es dona al cinema europeu, la crisi ha suposat “la puntilla”. I és una pena, perquè no hi ha marxa enrere. Si un cinema d’aquest tipus tanca, no torna a obrir. És com un negoci de barri, com el forner, com el sabater o el carnisser. Si un d’aquests negocis tanca, és complicat que torni a obrir les portes.

Amb la baixada de la persiana del cinema Albatros, tanca molt més que un cinema. Tanca un referent cultural a València, un oasis de bon cinema. D’aquesta manera la cultura, a poc a poc i degut a la crisi, s’homogeneïtza. Perdem oferta cultural i per tant, la societat s’empobreix.

D’aquesta crisi, la que afecta a la cultura, se’n parla poc, però també destrueix llocs de treball, ens empobreix com a societat i el que és més greu, és molt complicat que un cop passada la crisi, torni a obrir les portes.

Sant Jordi 2010

2010-05-04T00:32:00.004+02:00

Encara que amb alguns dies de retard, us adjunto les adquisicions literàries de Sant Jordi.

El viaje íntimo de la locura. Roberto Iniesta. Ed. El Hombre del Saco. 2009

Ivan Illich. Textos escollits. A cura de Jordi Pigem. Ed. 3i4. 2009

Diario del descubrimiento de las fuentes del Nilo. J. H. Speke. Ed. Espasa Calpe. 2003

El Petit Príncep. Joann Sfar. Ed. Salamandra. 2010

Paraularbres. Jordi Garcia Vilar - Joana Baldó. Ed. Denes. 2009

Musiqueries. Dani Miquel. Ed. El Cantacançons. 2009

El futur de la societat urbana està en el consum local

2010-04-22T20:54:00.002+02:00

Llegint un article d’en Carles Riba sobre recursos energètics i crisi, he reflexionat bastant sobre la necessitat que tenim, com a societat, de canviar els nostres hàbits de consum. Un cop superem el Peak oil, no hi haurà recurs energètic al món que ens permeti seguir mantenint els nivells de consum d’energia actuals, per molt que en diversifiquem les fonts.

Un dels sectors que es veurà més afectat serà el del transport. S’està investigant molt sobre les possibilitats del vehicle elèctric, però sempre pensant en desplaçaments de menys de 200 quilòmetres diaris. Que farem amb la indústria aèria? I amb el transport de mercaderies per carretera? I amb el transport de contenidors per mar?

La solució la tenim molt més a prop del que ens imaginem. El consum local. Els costos del transport seran tan elevats, que ens haurem d’acostumar a consumir el que produïm a casa. Ens haurem d’alimentar d’allò que produeixen les nostres hortes (gràcies a les cooperatives de consum això ja és una realitat) i serà el moment de potenciar el comerç de proximitat, de recuperar les botigues de barri. La possibilitat de consumir Kiwis de Nova Zelanda o jugar amb una videoconsola fabricada a Corea s’haurà acabat. I en aquest escenari, els àmbits rurals tindran una transició més fàcil. A les ciutats, o comencem a canviar ja d’hàbits, o la transició serà difícil (potser violenta).

Els romans convertiren les ciutats en el centre del món. Quan l’imperi romà caigué, les ciutats entraren en decadència i la humanitat es traslladà, de nou, al camp. El segle XX ha estat el de l’explosió urbana i demogràfica. Més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats, milions en condicions lamentables (Planeta de ciudades miseria, Mike Davis). Com ens preparem per viure després del Peak Oil, ens conduirà cap a una societat urbana o cap a una segona decadència del món urbà, amb conseqüències socials imprevisibles.

Com diu en Carles Riba, “necessitem un nou model de desenvolupament humà lligat al decreixement del consum d’energia”. Això salvarà el món urbà.

Article de Carles Riba: http://www.pelcanvi.org/activitats/decreixement/recursosenergeticsicrisi.pdf

La bogeria dels 8.000

2010-04-19T22:20:00.003+02:00

Aquesta setmana l’Edurne Pasaban acaba de fer cim a l’Annapurna, el seu 13e cim de més de 8.000 metres. Del camp base de l’Annapurna se’n va pitant cap al camp base del Shisha Pangma per tal de fer cim abans que la coreana Oh Eun-Sun, que està escalant l’Annapurna per ficar-se a la butxaca el 14ª vuit mil. Qui serà la primera dona en escalar els 14 vuit mils? Aquesta és l’única pregunta que sembla interessar als mitjans de comunicació generalistes. Ningú parla d’estil, de quins mitjans estan utilitzant, de quants sherpes porten, de quants metres de corda fixa han instal·lat, de si utilitzen oxigen... tot això no importa. En aquest cas els mitjans justifiquen, i molt, el fi.

Als anys 80 en Reinhold Messner es va convertir en el primer home en assolir els 14 vuit mil, però per davant de tot això, se’l reconeix per implantar l’estil alpí al Himàlaia i per demostrar que és possible fer cim sense ús d’oxigen complementari.

Ni l’Edurne Pasaban ni la Oh Eun-Sun passaran a la història per innovar a l’Himalàia. Una d’elles, la primera en aconseguir l’objectiu, passarà a la historia, simplement, per ser la primera dona en completar la llista dels 14. I amb una mica de sort, podrà viure d’això.

I com elles són conscients que l'únic que compta és ser la primera, s’han llençat a aquesta carrera sense cap tipus de mesura. Esperem tant sols, que no haguem de lamentar mals majors i que tard o d'hora, aquesta falera per col·leccionar 8.000 passi de moda.

D'Egunkaria a Fermin Muguruza

2010-04-12T23:41:00.004+02:00

Acaba de fer-se pública la sentència de l’audiència espanyola absolent als cinc dirigents d’Egunkaria, l’únic diari escrit integrament en basc, que va ser clausurat temporalment fa set anys sota l’acusació de pertinença a banda armada. Les associacions que exercien l’acusació, Dignidad y Justicia i l’Associació de Víctimes del Terrorisme han pixat fora de test. El jutge Bermúdez no tant sols a absolt als responsables d’Eugankaria, sinó que ha posat en dubte la legalitat de tancar temporalment un diari. A la pàgina 8 de la sentència podem llegir: “El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de dificil encaje en nuestro ordenamiento jurídico”. El tancament cautelar del diari (7 anys), entre altres coses, va suposar l’acomiadament de tots els seus treballadors. Qui repara ara els danys socials i econòmics d'aquesta desproporcionada (i il·legal) mesura cautelar?

En una línea més “light” però amb connotacions semblants, es troba el músic Fermín Muguruza. En Fermín és un músic de reconegut prestigi internacional, però a certes ciutats d’Espanya se li prohibeix tocar perquè segons els censors (ajuntaments dirigits pel PP) està pròxima a ETA. Per a certs dirigents o polítics, tot el que sigui parlar, escriure o cantar en basc significa estar pròxim a la banda terrorista. I això és un error de base garrafal. Mentre hi hagi persones que pensin d’aquesta manera, el conflicte basc persistirà.

Per cert, mentre aquí ignoren la feina d’en Fermin Muguruza, ell presenta arreu del món el documental Chekpoint Rock, sobre la música que es fa a Palestina. Fruit d’aquest documental, la cadena AlJazeera li ha encarregat un documental de 13 capítols sobre la música actual als països àrabs. Ignorat a casa, geni i figura a l’estranger. Una pena.

La sentència absolutòria d'Egunkaria us la podeu descarregar del següent link: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/sentencia_egunkaria.pdf

Pàgina web de Fermin Muguruza: http://www.muguruzafm.com/

Compte amb el vehicle elèctric!

2010-04-07T23:20:00.003+02:00

Es sabut per tots que en època de crisi, tots els governs (autonòmics i central) destinen quantitats ingents de diners en facilitar la compra de vehicles. Sempre he pensat que és un greu error que un dels indicadors de la situació econòmica d’un país sigui la venta de cotxes. Si estem tots d’acord en que s’ha de reduir l’ús del vehicle en les nostres ciutats, no és una gran contradicció que la venta de vehicles sigui un indicador de salut econòmica? Crec que el indicador econòmic deuria ser el nombre de tramvies, metros i autobusos venuts i les ajudes estatals deurien anar enfocades a potenciar el transport públic.

En els últims mesos em sentit a parlar molt del vehicle elèctric. Sembla la última esperança occidental per aguantar una indústria que demana a crits deslocalitzar-se. La I+D que suposa el desenvolupament de les tecnologies aplicades al VE sembla que és el que ha de mantenir les indústries automobilístiques al nostre país. Fins aquí jo hi estic d’acord. Ara bé, cal no perdre el nord!

La UE fixa uns objectius de mobilitat on el vehicle privat no ha de tenir un percentatge de repartiment modal superior al 30%. El futur de la mobilitat ha de ser el transport públic i el recuperar els desplaçaments a peu o en bicicleta dins de les nostres ciutats.

Ara bé, quan es parlar del vehicle privat elèctric, sembla que es perdi de vista tots els objectius plantejats per la UE en matèria de mobilitat sostenible. En l’actual “estrategia integral para el impulso del vehículo eléctrico en España”, presentada pel Govern espanyol, hi ha una sèrie de propostes per incentivar l’ús del VE que es contradiuen amb els objectius de la UE. M’ha sorprès negativament, per exemple, la proposta de deixar circular als VE per zones de vianants (zones restringides al trànsit. Pàg 19). Com? Això significar un retrocés no tant sols en matèria de mobilitat, sinó en el concepte de ciutat i espai públic. Per molt elèctric que sigui no deixa de ser un cotxe!

Després, l’estratègia defineix quina ha de ser la demanda del vehicle elèctric: “El mercat natural del VE se situa en el àmbit urbà i periurbà, que representa el 50% de la mobilitat diària de persones i mercaderies”. Pretenen que el 50% dels desplaçaments urbans es faci en vehicle elèctric, el que contradiu els objectius de la UE (30%).

Jo entenc que es vulgui potenciar el VE i ho trobo bé, sempre i quan no es perdi de vista quin és el model de mobilitat que volem a les nostres ciutats i quin paper volem donar al cotxe (sigui elèctric o de combustió). Compte amb el vehicle elèctric!

El cas Matas i la feblesa del sistema d'adjudicacions

2010-04-01T15:45:00.003+02:00

Aquest migdia he fullejat per sobre l’auto del jutge de Palma José Castro Aragón, pel cas Palma Arena contra Jaume Matas. És un totxo de 150 pàgines, amb una literatura espessa que convida poc a la lectura. Si els jutges tinguessin gràcia escrivint, amb la de coses interessants i safareig que conté un auto, podrien convertir cada cas en un best –seller. Una oportunitat perduda per a la literatura!

Doncs bé, d’aquesta lectura, a part de quedar clar que en Mates és un lladre, queda al descobert la feblesa del sistema d’adjudicacions públiques. I d’això no en parla cap diari.

S’ha de perseguir la corrupció, però també hem de canviar les normes per tal de que sigui més difícil posar la mà a l’arca pública. Hauria d’estar prohibit que d’un projecte es poguessin fer modificats d’obra per sobre d’un percentatge superior al 5% del pressupost. Això implica fer el projecte i la supervisió amb rigor. I en cas d’haver d’aprovar-se un modificat, ho hauria de fer el mateix tècnic que ha aprovat el projecte, de tal manera que aprovant el modificat deixa implícit el seu error en la fase del projecte. En el cas de Palma Arena, els modificats (en plural) superen el 100% del pressupost del projecte (d’això, Calatrava, la Generalitat i l’Ajuntament de València en saben un munt).

I després s’ha de posar més ordre i control en les milers d’empreses públiques que hi ha en cada ajuntament. Aquests organismes (exempts de control administratiu previ) no fan res més que ocultar els números de tot allò que toquen. Provoquen que els comptes municipals no siguin transparents i per tant, fan menys democràtiques (i més corruptes) les nostres institucions. En el cas Palma Arena, l’organisme gestor era el “Consorcio para la construcción del velodromo Palma Arena” participat per la fundació Illesport, creada pel Govern, el Consell i l’Ajuntament.

A València ens hauríem de fer mirar les relacions entre Valmor Sports i la Generalitat pel tema de la Fórmula 1 (ningú ha vist el contracte amb l’Ecclestone, Valmort havia de pagar i ara paga la Generalitat....) o les activitats de la Fundació Ciutat de les Arts i de les Ciències. Ja toca que algú ens expliqui per què el pressupost s’ha multiplicat per 2 i qui s’ha embutxacat la diferència. Segur que Calatrava no s’ho ha emportat tot!

I per acabar, és necessari un control més estricte de les empreses públiques municipals relacionades amb l’urbanisme, tipus Nous Espais, GUMSA o SUMPA.

Per evitar nous casos com el de Palma Arena, cal començar a refer el sistema d'adjudicacions, doncs s'ha demostrat que es pot corrompre fàcilment.

Si teniu curiositat i ganes de fullejar l'auto judicial del cas Palma Arena, us el podeu descarregar des d'aquest enllaç de Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/matasinformejutge.pdf

Hoy empieza todo

2010-03-31T09:50:00.002+02:00

Aquestes darreres setmanes he viscut bastant dins del cotxe, viatjant des de València a Murcia i Alacant, raó per la qual, el bloc ha estat mitjanament abandonat. Intentaré reemprendre el ritme d’entrades, doncs de coses per reflexionar i comentar n’han passat un munt! Però be, al que anàvem. Viatjant cap al sud, fent entre 4 i 5 hores diàries de cotxe, a part de reescoltar-me la discoteca de casa, he gaudit de la ràdio, sobretot pel matí. Quan enfilo l’autovia d’Alacant per l’interior, i tot està encara mig adormit, a Radio 3 comença Hoy empieza todo, dirigit per Ángel Carmona. Comentaris àgils i intel·ligents, bona música, noves bandes, entrevistes ben fetes.... què us he d’explicar, pur estil Radio 3! Segueixo el programa perfectament fins que enfilo la Nacional a la Font de la Figuera. Allà l’emissora es perd i em toca tirar de CD fins al coll del Portixol, després de passar Villena, Elda, Petrer, Sax, Novelda i Montfort. El punt que m’indica que puc abandonar el CD i reenganxar-me a Hoy empieza todo es el toro d’Osborne (si, encara!) que hi ha al coll de Portixol. I així, escoltant de nou Hoy empieza todo, arribo a Múrcia i el viatge se’m fa, tot i la matinada, amè. Us adjunto el link de la pàgina web de Hoy empieza todo. Com descobrireu remenant una mica, tenen penjats els Podcast del programa, el que us permetrà escoltar les entrevistes que fan i les playlist que presenten cada dia amb motiu d’alguna efemèride o noticia d’actualitat. Gaudi-ho! http://blogs.rtve.es/hoyempiezatodo

Una de Caixes

2010-03-09T22:37:00.002+01:00

Ahir em van trucar de Caixa Catalunya per veure si podia passar-me per l’oficina i parlar amb la meva “agent”. Doncs bé, aquest matí mi he passat i es veu que volen fidelitzar-me (lligar-me de mans i peus diria jo). M’han explicat les bondats dels fons d’inversions disponibles i m’han preguntat si estic interessat en algun d’ells. Quan els he explicat que jo els diners que estalvio els tinc en un compte del Triodos Bank, han posat cara de “ja està aquí el tio rarito”.

Després de resumir-los la filosofia de Triodos Bank, m’han explicat que ells tenen un dipòsit solidari, on el 50% dels interessos que generen els meus estalvis, els donen a les ONG. Li he contestat que els interessos que generen els meus estalvis són meus i que ja decidiré jo solet que faig amb ells. Li he dit que els interessos que generen els meus diners i on s’inverteixen els diners en dipòsit són dos coses molt diferents i que a mi, més que els interessos em preocupa què es fa amb els meus diners. En aquest punt de la conversa, la cara de la meva “agent” era de “por favor, que se vaya de aquí este tipo raro”. I això he fet, li he donat les gràcies pels seu interès i he marxat la mar de content.

La censura arriba als museus

2010-03-09T22:25:00.002+01:00

De manera breu vull fer una reflexió sobre la manca de llibertat d’expressió que hi ha al nostre país. El President de la Diputació de València, el senyor Alfonso Rus, ha censurat una sèrie de fotografies de l’exposició “Fragments d’un any, fotoperiodistes valencians 2009”.

Aquesta exposició, organitzada per la Unió de Periodistes, es va inaugurar dijous passat al MUVIM, un museu de la Dipu. Doncs bé, el senyor Rus ha obligat a retirar una sèrie de fotografies on sortien retratats certs personatges del PP lligats a la trama Gürtel. El director del museu, el senyor Ramon De la Calle, davant d’aquesta ingerència i censura ha dimitit. Ell, que és catedràtic d’estètica, ha recordat en la seva carta de dimissió que no hi pot haver estètica sense ètica. Un home amb dignitat i ètica que podrà dormir tranquil. En canvi l’Alfonso Rus, que d’ètica en té ben poca, seguirà dirigint la Diputació de forma despòtica.

Les fotos censurades les podeu veure en el link que us adjunto. Oi que no n’hi ha per a tant? Si es neguen a mostrar en un museu fotos com aquestes, que amagaran de veritat? Tant alt tenen el llistó de la censura? Han quedat retratats de veritat!

http://www.elpais.com/fotogaleria/espana/Fotografia/censurada/fotografia/comentada/elpgal/20100309elpepunac_2/Zes/1