Les Falles i la gestió de l’estacionament

La història de les Falles, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, es remunta al segle XVIII, originades pel gremi de fusters. Cremaven encenalls i trastos vells la vigília de Sant Josep per netejar tallers i celebrar la primavera. La tradició va evolucionar de simples fogueres a monuments satírics que criticaven la societat, amb el primer premi municipal atorgat el 1901.

Ara, en ple S.XXI, la festa atrau cada any a més d’un milió de visitants que arriben a la capital del Turia per veure els monuments que planten les 380 comissions falleres registrades a la ciutat. I, evidentment, en un món globalitzat la festa ha evolucionat, s’ha massificat i genera grans controvèrsies: Residus, brutícia, privatització de l’espai púbic, taxa turística inexistent... i sí, problemes de mobilitat.

Les 380 comissions falleres planten els seus monuments i carpes tallant centenars de carrers de la ciutat, el que obliga a canviar recorreguts del transport públic, eliminar places d’estacionament i crear recorreguts alternatius per anar esquivant falles. I que voleu que us digui, a mi això m’agrada. València es una ciutat que per falles es camina, que viu el carrer i batega.

Falles i carrers tallats. Font: Geoportal de l'Ajuntament de València

Ara bé, hi ha un problema que crec que no s’està gestionant bé i és la il·legalitat de l’estacionament. València ja és, de normal, una ciutat laxa pel que fa al control de la il·legalitat de l’estacionament. És habitual veure vehicles estacionats en doble fila, damunt de les voreres o en espais de vianants. I clar, amb aquests precedents, durant els 20 dies de Falles la situació es torna insostenible. I aquí entra en joc la gestió de la norma: Què preval, la llei (Ordenança de mobilitat) o la festa?

Estacionament il·legal al carrer Beata Inés

Els articles 74 (parades prohibides) i 77 (estacionament prohibit) de l’ordenança de mobilitat regula clarament les parades i l’estacionament. Aleshores, la policia local, encara que siguin falles, deuria multar als vehicles que estacionen de forma indeguda. La pregunta ara es: No multar els vehicles mal aparcats sent conscient la policia local de la infracció, com es tipificaria? Doncs depèn del grau d’intencionalitat:

Com no és un delicte penal (és sanció administrativa) podríem estar parlant de prevaricació per deixar intencionadament de tramitar sancions de trànsit quan hi ha obligació de fer-ho i es fa sent coneixedors de la injustícia que genera. Es a dir, que no es multa per afavorir, conscientment, a un tercer.

La inacció de la policia local també es podria tipificar com a responsabilitat disciplinària, que consisteix en la inactivitat conscient davant d'infraccions, que sol qualificar-se com a incompliment de funcions.

Així, el que succeeix a Falles es podria definir, jurídicament, com una tolerància administrativa conscient d'una infracció vigent. La policia no pot deixar d’aplicar una norma vigent per motius d’oportunitat (Les Falles) i per tant, si la conducta està prohibida, o se sanciona, o es canvia la norma.

I què fa l’Ajuntament per Falles? Ho regula d’alguna manera? Cada any, l’Ajuntament publica el bàndol de Falles, que entre d’altres qüestions, regula els talls de trànsit i deixa sense funcionament la zona ORA. Però, evidentment, no deixa estacionar, per exemple en la vorera. Des del punt de vista jurídic, això és coherent, ja que la vorera continua sent espai prioritari de vianants i la seva ocupació per vehicles continua prohibida per l'ordenança de mobilitat.

Així doncs i a mode de conclusió, estacionar sobre la vorera durant les Falles no està emparat per l'ordenança municipal de mobilitat, no està emparat pel Bàndol de Falles i se sosté, només, per tolerància policial, que com hem vist és, com a mínim, una infracció disciplinària. Això genera problemes de desajust entre norma i pràctica, risc jurídic (especialment si hi ha accident) i inseguretat per a agents i ciutadania.

Com solucionar aquest problema d’estacionament en voreres que, com he dit, passa tot l’any però s’accentua extremadament durant les dues setmanes de Falles? Evidentment la solució no només passa per multar als infractors, però està clar que es requereix una planificació de l’estacionament (i de la mobilitat) que posi en valor el vianant i la vorera, buscant solucions encaminades a gestionar l’oferta d’estacionament però sobre tot, a gestionar la demanda, amb més i millor transport públic (urbà i metropolità), entre moltes altres coses. El que no és de rebut és no fer res o no intentar-ho. 

Vehicle estacionat en vorera

Pelayo Blues, de Sergi Durbà

                                             

Amb la publicació de Pelayo Blues, Sergi Durbà dona un pas endavant en la seva trajectòria literària, aquella que va començar ja fa gairebé 15 anys amb la publicació de Camins al sud (Editorial Germania, 2012). Aquesta vegada, de nou, se centra en el joc de la pilota i, específicament, en les partides de Pelayo al llarg d’un any. Però Pelayo Blues no és un llibre de cròniques de partides de pilota. Les partides del dissabte són només l’excusa per parlar del que a ell realment li agrada: Les coses que es veuen però no es perceben.

Però a Pelayo Blues hi ha una diferència notable respecte als anteriors llibres del saguntí. Hi ha molt costumisme, si, marca de la casa, però aquesta vegada la prosa respira mala llet. Si el El cant de les granotes (Onada Edicions, 2022) o Trinquets trencats (Edicions Bullent i UV, 2023) respiraven cert romanticisme respecte allò perdut, a Pelayo Blues la ciutat de València li genera un nivell de violència verbal que, al meu parer, és tota una novetat.

El mateix Sergi, en el seu blog descriu Pelayo Blues com “un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull”.

Així doncs, les partides del dissabte a la catedral de la pilota li serveixen al Sergi per fer una esmena al progrés sense identitat que està transformant la capital del Túria i, concretament, el barri, el propi trinquet i el seu bar, transformat ara en un gastrobar on la cassalla val 4 euros i els que allà dinen no saben el que hi ha darrera d’aquella porta de vidre. I no només això. El llibre reflecteix molt clarament la relació amor odi que la gent de comarques experimenta amb la ciutat de València. La capital com a símbol de la pèrdua d’identitat d’un poble i, la pilota i el trinquet de Pelayo, com a últim reducte d’un país que ja no tornarà.

Pelayo blues, de Sergi Durbà. Rebel Edicions, 2025.