L'accés a la muntanya

L’altre dia vaig llegir que volien restringir el pas al Mont Blanc, aplicant una quota per accedir-hi. Diuen que hi puja tanta gent que està tot ple de deixalles. Jo, com a practicant de l’excursionisme i de l’alpinisme no ho trobo bé. Crec que és la solució fàcil, la menys pensada i més còmoda per als gestors de l’entorn natural. Fins i tot tinc seriosos dubtes de que els gestors del parc natural hi estiguin d’acord. Crec que és una solució proposada des de dalt, des dels despatxos d’algun polític que creu que la muntanya es pot regular igual que el medi urbà. A més a més de la crítica fàcil (i certa) de que amb aquesta taxa la muntanya passarà a ser un altre esport per a rics, hi ha raons filosòfiques per estar en contra d’aquesta taxa. La muntanya, per a molta gent, representa la llibertat que ens és negada durant la setmana. Representa un moment de pau i de tranquil·litat, de desconnexió i de trobada amb un mateix. Es cert que darrerament la muntanya s’ha massificat i és estrany i poc probable trobar-te completament sol dalt d’un cim. Però en certa manera depèn dels objectius que es proposi cadascú. Els grans cims estan plens, però les valls i cims mitjans, segueixen buits. Es per tot això, que pagar per accedir a una muntanya simbolitza entrar en un lloc controlat, on la llibertat suposada ja no existeix. A més a més pot portar a confusions i a possibles accidents. Si pago, tinc uns drets i vull uns serveis. Si no, per què pago? Enlloc de beneficiar a la gent que té diners (i recordo que la muntanya és un esport de rics practicat per pobres) es podria beneficiar a la gent que realment té ganes i preparació per fer un cim. Podrien inutilitzar tots els telefèrics i cremalleres que et pugen fins ben amunt. Això representaria fer desnivells molt més durs i possiblement desapareixeria la possibilitat de fer cim en un o dos dies. Així també desapareixeria la gent de les muntanyes, i no seria per un motiu econòmic, sinó esportiu. Però amb aquesta proposta es perden diners i llocs de treball. Que cal prioritzar? Els diners sempre guanyen i qui en té menys sempre surt perdent. Dies després de la notícia del Mont Blanc sortia una noticia semblant referent a la Cordillera Blanca, al Perú. Jo vaig estar allà l’any 2002 i ja aleshores pagaves uns 20 dòlars per poder entrar al Parc Nacional del Huascarán. Ara volen prohibir l’accés a tot aquell que no accedeixi al parc amb un guia. Si la proposta del Mont Blanc posava una barrera de classes socials i filosòfiques a l’accés a la muntanya, la proposta del govern del Perú, trenca amb la idea que jo tinc de que l’alpinisme és un esport d’equip, practicat entre amics. A la muntanya vas amb els amics i obligar-te a pujar amb algú que desconeixes, a part de perillós (amb qui t’estàs encordant?), trenca amb la unió de grup. Evidentment que la tasca dels guies és bàsica i depenent de l’activitat a realitzar i de l’experiència del grup, pot ser una eina important, però d’aquí a convertir el guia en una peça obligatòria hi ha un tros. Estem en un món on cada dia es controla tot molt més, on cada dia i amb l’excusa de la seguretat ens retallen més llibertat, on poden seguir tots els nostres moviments des del matí al vespre, a través de cameres de seguretat i pagaments amb targetes de crèdit o dèbit. La muntanya, un dels pocs espais de llibertat que ens quedaven, comença a estar amenaçat de control mitjançant taxes i guies obligatoris. Esperem que s’imposi la raó i el seny i que les muntanyes continuïn com en el imaginari dels excursionistes.