El trasllat

Com ja sabreu la majoria, marxo a viure a València. Després de tres anys treballant a Barcelona i viatjant els caps de setmana amunt i avall per raons d’amor, m’ha sortit l’oportunitat laboral de marxa a treballar a València i així poder, definitivament, “casar-me”. Canviar de ciutat implica moltes coses. En el meu cas allunyar-me de la família, els amics, el meu poble... i dic allunyar-me perque no vull dir deixar, paraula que utilitza molta gent per referir-se a aquest procés. Els amics són amics perque ho són, no perque viuen al mateix poble, així que faré l’esforç necessari per a que sentin que encara hi sóc. En Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo procuraré no perdré els meus orígens, alhora que intentaré clavar arrels allà on vaig. Curiosament, la comarca de València és l’Horta. Bon lloc per clavar arrels, no penseu? I per últim queda la part purament física d’aquest procés, que és el trasllat. Posar en caixes la teva vida. Dos motxilles de roba, dos caixes de música i moltes més de llibres, dos quadres i els àlbums de fotos. I ja està. Així escrit sembla poca cosa, però buidar una habitació no és fàcil. Surten coses de tota arreu. Intentes fer neteja, però et surt la vena nostàlgica i acabes tirant-ho tot dins d’una caixa. Al cap i a la fi un és un per allò que és i per allò que fa que sigui (amics, família, fotos, llibres, música...).