La guitarra

Avui, després de molts mesos, he tocat de nou la guitarra. He arribat a casa d’hora, m’he relaxat, m’he fet un suc de préssec i quan he entrat a l’habitació per a canviar-me, allà l’he vist, en un racó dins d’una funda negra. L’he tret a poc a poc, amb la delicadesa que hom usa per no trencar quelcom antic i l’he agafada amb fermesa. La mà esquerra al màstil i el braç dret damunt de la caixa per a poder rascar unes cordes velles. Sempre començo amb els acords d’El vespre. Do, Sol, Re, Lam i Fa. Un clàssic que em serveix per trencar el gel i observar si la guitarra està afinada o no. No tinc molt bona oïda, així que si he d’afinar-la, uso una maquineta a piles. Després agafo el cançoner, un de molt gros que vaig muntar un estiu recopilant els cançoners de campaments i un de l’Eloi, amb dibuixos i tot. Passo les pàgines i veig a en Llach, els Esquirols, Lax’N’Busto, Els Pets, Sopa de Cabra, Loquillo, Silvio Rodriquez, Bob Dylan, cançons infantils i populars... Obro el cançoner a l’atzar i intento tocar allò que surt. Sóc molt dolent amb la guitarra, però em defenso amb els acords majors i algun de menor. Mai he fet classes de guitarra i els meus mestres han estat els amics que la tocaven les nits de campament. Estic assegut tranquil·lament a la terrassa de casa, veient com el sol de Maig es pon i les imatges d’uns campaments, d’unes trobades, passen alegrement per la meva ment mentre rasco quatre acords fàcils que em recorden aquells moments. No sé si és la guitarra o el cançoner qui em transporta a aquells temps o és la conjunció de tot plegat. Guitarra i cançoner, de fet, van junts de la mà allà on vaig i encara que sembli que els tinc oblidats, de tant en tant surten de la funda negra i viatgem plegats, des de la terrassa, per les valls dels Pirineus.