Què fer i no fer amb les calçades de 4,5 metres. Opcions polítiques

Ahir, uns dies després d’escriure sobre la barbaritat de fer carrils de sentit únic de circulació de 4,5 metres d’amplada, vaig poder observar quina solució adopta l’administració pública per solucionar la pífia feta amb anterioritat. El carrer Lladró i Mallí, de València, és de sentit únic de circulació i té una calçada de 10 metres. En aquest carrer es permetia estacionar en cordó a banda i banda de la calçada i per tant, quedava un carril de circulació de 5 metres. La doble fila era el pa de cada dia i la sensació de caos era general. La solució ha estat fàcil. L’administració ha pensat: si hi ha doble fila es que hi ha dèficit d’estacionament i com tenim metres de calçada de sobra, farem estacionament en bateria al costat dret. Un desastre. L’estacionament en bateria dins de zones urbanes no és bo, ni per disseny ni per seguretat. Les maniobres d’estacionament són dificultoses i si estaciona un vehicle llarg, pot dificultar enormement la circulació. Personalment crec que la solució és ampliar voreres i deixar l’espai necessari per a l’estacionament en cordó i els 3 metres de carril de circulació. Evidentment, a curt termini, és una solució més cara, però reordena el carrer d’una forma coherent i al cap i a la fi, ajuda a retornar l’espai públic a les persones, els vertaders protagonistes de les ciutats. Són opcions polítiques de model de ciutat. O s’aposta pel cotxe o s’aposta pel vianant. El millor de tot es que l’asfalt del carrer Lladró i Mallí està acabat de pintar per a permetre l’estacionament en bateria i els vehicles segueixen estacionant en cordó i en doble fila. Seran més llestos els veïns que l’administració?