A València el Cotxe és el rei

València és una bonica ciutat mediterrània on el vehicle privat ha ocupat tot l’espai urbà. La irrupció del vehicle privat com a principal mode de transport durant els anys 60, junt amb la simbologia que se li va donar (i encara es dona) al fet de tenir cotxe propi (status social i llibertat) va abocar a les ciutats a planificar l’espai urbà pensant només en el vehicle privat, oblidant completament que les ciutats, en el fons, són l’espai de trobada social de les persones, l’espai on es realitzen les interrelacions personals i comercials. I aquest espai d’interrelació és el carrer, actualment ocupat al 80% pels cotxes. Hem encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un ridícul 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat.

Els carrers s’han convertit en l’espai dels cotxes i hem expulsat les persones cap als centres comercials i l’interior de les cases, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre identitat i potencialitat. Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? Recuperar l’espai perdut pel vianant durant aquestes darreres quatre dècades ha de ser l’objectiu final de totes les polítiques públiques que es realitzin en l’àmbit urbà. La recuperació dels carrers pels vianants significarà potenciar la ciutat, els barris, l’economia local, la seguretat i el medi ambient. Al cap i a la fi, implica retornar al veritable significat de ciutat com a lloc de trobada de persones, perdent individualisme i guanyant col·lectivitat.

Aquest canvi de paradigma de la mobilitat urbana no ha de ser entès com un canvi radical i utòpic, sinó com un canvi perfectament realitzable a curt i mitjà termini. No hem d’eliminar el vehicle privat ni estigmatitzar-ne l’ús, sinó donar-li l’espai que veritablement volem i educar-nos en un ús racional del cotxe. El vehicle privat no ha de condicionar la ciutat, sinó que la ciutat ha de delimitar l’ús de cada un dels modes de transport en funció de la seva importància i objectius de mobilitat sostenible. L’espai urbà és finit i en ell han de conviure diversos modes de transport (vianant, bicicleta, bus, tramvia, moto i cotxe). Ordenar els carrers per aconseguir un espai urbà sostenible on el vianant i el transport públic siguin els protagonistes, ha de ser l’objectiu dels nostres planificadors i polítics.

A València el cotxe és el rei. Estaciona on vol i circula per on vol. No hi ha una planificació de la mobilitat sostenible ni s’intueixen canvis a curt termini. Mentrestant, el vianant camina per voreres estretes i comparteix espai amb el vehicle privat en inferioritat de condicions. El transport públic, en especial el bus, circula al ritme del cotxe, que amb total impunitat circula i estaciona al carril bus. I la bicicleta? En una ciutat plana com València, on la bicicleta podria tenir un paper destacat com a mode de transport quotidià, l’ús d’aquesta és completament residual degut a les males condicions i a la falta de seguretat.

València és una ciutat amb un potencial excepcional. Té barris amb identitat pròpia (el Carme, el Cabanyal, Benimaclet, etc) que cal potenciar com a principal actiu de la ciutat. Els barris amb vida han de ser el motor de la ciutat i el principal aparador de la ciutat a l’estranger. Aconseguir una mobilitat sostenible on el vianant sigui el protagonista de València, ha de ser un dels passos imprescindibles per assolir aquesta fita.