dijous, 10 d’abril del 2008

Cap a terres salvatges, de Jon Krakauer

L’abril de 1992 en Chris McCandless, que portava dos anys viatjant sol per l’Oest americà, s’endinsà pels boscos d’Alaska amb la intenció de viure com un caça – recol·lector. A la motxilla tant sols hi portava un sac de dormir, cinc quilos d’arròs, una escopeta i llibres de Thoreau, Tolstoi i Paul Shepard entre d’altres. L’aventura li sortí malament i morí de fam i intoxicat l’agost d’aquell mateix any, després de sobreviure quatre mesos tot sol al bosc. La conclusió fàcil de l’aventura podria ser que el noi era un guillat, un antisocial que no en tenia ni idea d’on es ficava i que va morí per subestimar la força de la natura. El típic urbanita que es pensa que la vida al bosc és fàcil i idíl·lica. En Jon Krakauer, periodista i alpinista, descriu l’aventura amb certa complicitat. Admet els errors greus que al cap i a la fi li costaren la vida a en Chris, però nega que fos un antisocial. Ens descriu a en Chris com un noi amb ganes de canviar el món, crític i intel·ligent, i amb una forta necessitat de contacte amb la natura. De fet, l’únic que diferencia a en Chris de molts personatges cèlebres que avui en dia tothom reconeix, és que ell va tenir la mala sort de morir en l’intent. Com hagués tractat la història a en Reinold Messner si s’hagués matat en el primer intent en solitari d’escalar una muntanya de més de 8.000 metres? Potser, el problema que hi ha, és que una història només és fa pública i es mitifica quan el final és tràgic. Sigui com sigui, us recomano la lectura de "Cap a terres salvatges" (Into the wild) per la descripció dels paisatges i per descobrir la personalitat d’un noi que va ser valent i coherent amb el que pensava fins als extrems.
(Símbol Editors ha publicat Cap a terres salvatges en català i l'any 2007, Sean Penn va dirigir la películ·la del mateix títol)

1 comentari:

  1. A mi també m'ha agradat molt el llibre. No només per com està de ben lligada la història d'en Chris, sinó també per com la relaciona amb d'altres vivències -unes seves i d'altres d'altri-. A més fa evolucionar la narració m'una manera molt intel·ligent, ja que es fa molt interessant tot i saber-ne el final des del principi.

    Carme

    ResponElimina