Bachimala

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb el Fra i l’Ori, fent muntanya, caminant, escalant una miqueta, banyant-nos als rius i convivint dos dies, que ens venia molt de gust. Divendres al vespre ens vam trobar a Ainsa i vam pujar en cotxe fins al refugi de Tabernes (1.700 m), a la Vall de Gistau. Allà muntarem la tenda i sopàrem en companyia d’una desvergonyida guineu que ens volia robar l’entrepà. L’endemà ens vam aixecar d’hora i a les 5.30 del matí ja estàvem caminant cap al Bachimala. La idea inicial era que tots tres féssim la cresta del Bachimala, que enllaça Los Picos de la Pez amb el Bachimala i la Punta del Sabre, però cap allà els 2.100 metres, vaig veure que anava prou més lent que els meus companys i vaig decidir pujar al Bachimala per la via normal, deixant que l’Ori i el Fra seguissin a bon ritme cap a la cresta. En una cresta s’ha de ser ràpid i àgil i jo no tenia el dia. Així que xino xano vaig enfilar-me cap al cim del Bachimala (3.174 metres), on vaig arribar a les 12 del migdia. Menjant festucs vaig estar observant com el Fra i l’Oriol avançaven a bon ritme per la cresta, fins que passats uns minuts de la una de la tarda, feien cim. Al cim, i per a que després diguin que el món no és petit, ens vam trobar amb el Jesús Gracia. Redéu, quina casualitat! Cap allà les dues vam emprendre el llarg camí de baixada. 1400 metres de forta pendent fins al refugi de Tabernes, on vam arribar a les 5.30 de la tarda, prèvia parada al riu per a remullar peus i cul. Per celebrar-ho, vam baixar al camping de la Virgen Blanca a fer-nos unes cervesa i per a sopar, un bon somontano per acompanyar l’entrepà, el vi amb essència de Pirineus. L’endemà el Fra ens va despertar a les 7.30 del matí, encara no sabem ben bé per què. Doncs així, de bon matí, com a bons muntanyencs que som, vam agafar el cotxe i ens encaminarem cap a Ligüerre de Cinca amb la intenció d’escalar unes hores. Ens vam perdre i vam descobrir carreteres, pobles i paisatges molt interessants i pintorescos, però vam acabar plantant-nos a peu de via a les 12 del migdia, sota un sol d’agost de justícia. Vam fer tres vies i abans de caure deshidratats i insolats, vam decidir baixar a remullar el cul al pantà de Grado. Quin bany! Per acomiadar el cap de setmana, dinar, clareta i gairebé sis hores de cotxe fins a València. Companys, quan tornem a coincidir els tres, hem de muntar una sortida plegats encara que sigui a Collserola! M’ho he passat molt be!