Wikileaks

Aquests darrers mesos segueixo amb atenció el fenomen de Wikileaks i les reaccions que les publicacions de documents secrets estan provocant en totes les esferes polítiques.

Finalment em decideixo a escriure aquest post perquè el senyor Assange ja està detingut. Diuen que per un delicte de violació sexual, però molts pensem que el veritable motiu és que els governs d’EEUU i Europa veuen en ell un personatge incòmode que cal apartar de la vida pública. Aquesta setmana s’ha detingut al senyor Assange però fa setmanes que el setge cap a Wikileaks, per part dels mitjans de comunicació afins a l’establishment, és ferotge. Es pregunten fins i tot, si el senyor Assange i la seva organització són terroristes!

Aquesta pregunta enceta el debat sobre on està la frontera entre seguretat nacional i democràcia i transparència política.

Actualment molta gent posa en dubte la salut de la democràcia. Cada vegada la participació de la societat civil en la vida política (i social) és menor. Hi ha una gran desafecció cap a la política. Aquest fet ha provocat que molts polítics entenguin la victòria a les urnes com un xec en blanc per als propers quatre anys. No hi ha massa social al carrer per a demanar explicacions, no es fomenta la participació ciutadana activa i organitzada. Estem adormits. I això facilita que la diplomàcia actuï, com ha deixat al descobert Wikileaks, al marge de la llei.

En aquests sentit, l’acció portada a terme per Wikeleaks ha de servir, no per a millorar la seguretat dels canals de comunicació de la diplomàcia (com estan demanant tots els governs) sinó per a que aquests siguin més transparents, democràtics i sobretot legals. I que aquestes siguin més transparents no vol dir que es posi en perill la seguretat dels països. Una cosa no ha d’anar en contra de l’altra.

A mi, que el govern americà vulgui gastar hores, informes i papers en descriure com són els representats polítics de la resta dels països del món, no em preocupa. Fins i tot em diverteix i ben escrit, seria un llibre interessant (i prou còmic). Ara bé, trobo molt greu que la diplomàcia interfereixi en processos judicials. On està la separació de poders? Com un polític estranger pot subornar o presionar un jutge espanyol? Si barregem els tres poders en un de sol, amb connexions fora de la llei entre cada un d’ells, no vivim en democràcia. Ens diran que vivim en un país democràtic, però el món global, aquell que governa el món (EEUU, NU, OTAN, FMI, BM, OMC...) no ho és.

Per tant, no és de rebut preguntar-se si Wikileaks és un grup terrorista. Els EEUU o els països europeus no poden acusar-los perquè s’ha demostrat que ells són els primers en estar bruts. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

Tot aquest enrenou ens ha de servir per demanar transparència als nostres governs en totes les esferes d’actuació, per a exigir una separació real dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i per a democratizar o eliminar els organismes de govern mundial.

Si seguim com fins ara, el pas del temps esborrarà l’acció de Wikileaks i seguirem vivim en una democràcia global de pandereta. Wikileaks ha posat al descobert tot el el que intuïem. Ara és real i cal actuar. La gran pregunta ara és: Com canviar unes regles de joc que als governants actuals (nacionals i globals) ja els estan bé? Possiblement la democràcia que tenim avui en dia tant sols sigui una quimera. La solució potser està en el govern local i en noves formes de governança.