Una llàgrima pels sirians

L’any 2006 vam estar de vacances recorrent Síria. Vaig endur-me un molt bon record de les seves ciutats (de la suggerent Damasc a la fortificada Alep), paisatges i gents. Des d’aleshores, veig amb frustració i molta pena totes les noticies que m’arriben de l’orient mitjà.

Que Bashar al-Asad és un dictador i amb ell al capdavant Síria mai serà un país lliure crec que hi estem tots d’acord. Fa dos anys, amb l’empenta de les primaveres àrabs d’Egipte, Tunísia i Líbia, el poble sirià es va revoltar per demanar la implantació d’una democràcia i la dimissió del dictador al-Asad. Occident, que va respondre ràpidament i amb entusiasme a les revoltes d’Egipte, Tunísia i Líbia, va callar davant la primavera síria, que a poc a poc s’ha convertit en un hivern gris i fred.

Per què occident ha actuat diferent a Síria? Jo crec que per tres motius principals. El primer és que Síria ostenta un pes moral i cultural dins d’orient mitjà molt important. Síria és una peça bàsica d’un trencaclosques que és manté en precari equilibri. Iran i Síria són dos peces, en principi, intocables. Un atac aliat podria fer trontollar tot el tauler i convertir-se en la xispa que encén la metxa per fer esclatar un gran polvorí (amb el centre d’atenció a Israel).

El segon motiu per no haver actuat a Síria en favor dels rebels, i vist el que ha passat a Tunísia o Egipte, és la incògnita del futur. Què és millor per als interessos occidentals, el dictador al-Asad o un govern legítimament escollit, però que pot estar encapçalat per Hezbolà?

Un tercer motiu ha estat el ferm suport de Rússia (i Xina) al govern de Bashar al-Asad, que ha fet impossible qualsevol resolució seriosa a les Nacions Unides.

I mentre Europa i EEUU dubtaven què era millor per als seus interessos, la població Síria ha patit ja dos anys de guerra civil, amb més de 100.000 morts, dels quals 40.000 són civils. Una taca més per a la diplomàcia europea... i ja en són moltes.

Ara un atac químic ha causat 400 morts (segons metges Sense Fronteres). Una barbaritat. I sembla ser que ara sí, EEUU, Anglaterra i França han decidit, com gairebé sempre, actuar al marge de qualsevol resolució de les Nacions Unides i atacar Síria. Després de dos anys de guerra civil, crec que no hi ha una bona solució per al conflicte. L’únic que em pregunto és: Per què han tardat tant? Són més importants aquests 400 morts que els 100.000 que ja han caigut? Quants morts més costarà aquest atac? La raça humana és menys humana del que ens pensem, doncs ens vanagloriem de tenir coneixement i acabem solucionant els conflictes pitjor que els animals, amb guerres.