Gran de Sènior i el Cor Brutal i l'Àrea petita de Els Pets

Aquest mes de setembre m’he fet amb dos discs realment bons, de títols antagònics però enllaçats per subtils fils conductors. Us estic parlant Gran, el segon disc d’estudi de Sènior i el Cor Brutal i de l’Àrea petita, el darrer treball de Els Pets. Dos dics ben treballats que han estat produïts per Raul Fernández (Refree). I com anècdota dir-vos que en el disc de versions que han fet de cançons de Els Pets (Perversions), Sènior i el Cor Brutal versionen molt rokerament la peça Fàcil, del disc Agost.

Anem per parts. Sènior i el Cor Brutal ha estat, per a mi, la gran troballa del 2013. Ja us vaig explicar les bondats del disc de debut (l’Experiència gratificant) i en aquesta feina pausada que estic fent d’assimilar la seva curta discografia (3 discs i el quart al forn) ara m’ha tocat submergir-me en el disc Gran. I quina capbussada més gran, bona i refrescant! Aquest segon treball està, instrumentalment, més treballat. Hi ha més instruments i més arranjaments i en algunes peces es nota la mà d’en Refree (La sort adormida). No és tant contundent com l’Experiència gratificant però guanya en sonoritat i poètica, sense perdre però, aquells moments de tensió que tant bé construeix Sènior. Les cançons Gran i A tremolar són dues peces magnífiques que barregen la poètica i la ràbia amb encert. Així, les lletres de Sènior són capaces de transmetre una tendresa immensa (Tots els ianquis que vull i Lluna de mandarina són  dos cançons precioses), però sense oblidar la lluita o la reivindicació no explícita. De tant en tant, alguna guitarra estripada ens fa alçar la veu i cridar: Fills de la gran puta! (en qui estaria pensant quan escrivia Gran?).

De Els Pets se n’ha parlat bé durant molts anys, a vegades massa bé pel que realment feien, però bé, això també li passa a en Morrissey que faci el que faci estarà ben vist. Potser els Pets són els nostres Morrissey i ningú s’atrevirà mai a escriure’ls una mala crítica. De l’espectacular Sol (1999) i del molt bo Respira (2001) han passat uns quants anys i tres bons discs amb un grapat de bones cançons, però ja està. Ara, acaben de publicar l’Àrea petita i de nou, 14 anys després del Sol, els Pets s’han superat. Hem trec el barret. L’àrea petita és de nou un salt endavant, un salt atrevit i guanyador. Han escollit Bombolles com a primer single, però l’àrea petita té ben bé 5 o 6 cançons que podrien haver-ho estat. Hi ha cançons dolces i ben escrites (Ja no ploro, No n’hi ha prou amb estimar-se molt, Romanço o l’espectacular Blue tack) i cançons que haurien d’obrir les portes dels de Constantí al FIB (l’Àrea petita, Bombolles, Fa un minut, A Preu fet o Reprenc el vol). Per quan els Pets als festivals pop d’Europa? Per quan els Pets a València omplint com omplen els Manel o els Antònia Font?. Us recomano, ara que entrem a la tardor, que escolteu amb atenció l’Àrea petita. Us sorprendrà. 

Reportatge a TV3 sobre Sènior i el Cor Brutal