Intemperie, de Jesús Carrasco

Un nen fuig d’un poble sense nom de l’altiplà castellà. És època de sequeres i vagar per l’altiplà és dur, molt dur. La història tampoc té data, però podria ser la primera meitat del S.XX, en plena postguerra. Vagant per camps de blat segats fa mesos i per terres en guaret, patint insolacions un dia si l’altre també, el nen es troba amb un vell pastor de cabres, que com ell, també fuig. La parella protagonista comença aleshores una fugida endavant amb l’objectiu de sobreviure al medi hostil i a l’agutzil del poble que els va seguint el rastre.

El llibre traça perfectament la relació humana de dos personatges que al principi és tracten amb fredor, però la necessitat de treballar en equip acaba per teixir una relació íntima i estreta, encara que sempre amb les paraules justes. Els dies de fugida i les vivències al costat del pastor són per al nen una escola de maduresa a marxes forçades. En pocs dies el nen perd la poca innocència que li queda i s’enfronta a la més crua de les brutalitats humanes, per deixar enrere una infantesa que no ha pogut viure ni gaudir.

Escrit amb un vocabulari ric i a vegades complex (sóc home de ciutat i el vocabulari de l’altiplà castellà relacionat amb el camp i les cabres se m’escapa), en Jesús Carrasco (Badajoz 1972) escriu un llibre directe, de frases curtes i contundents. L’estil de la prosa de l’escriptor extremeny ajuda a descriure la situació crítica dels dos personatges, que moltes vegades s’entenen més amb els silencis que no pas amb els diàlegs. La descripció dura de l’ambient que envolta als protagonistes s’entrellaça amb la crueltat de la història d’una forma natural, creant una atmosfera del tot coherent. Una novel·la sòbria, dura i contundent.

Inremperie de Jesús Carrasco

Ed. Seix Barral. Barcelona, 2013