Llegir novel·les generacionals serveix, entre d’altres coses, per autoflagelar-se. Quan érem adolescents i llegíem les “Histories del Kronen” o “Transpotting” no hi havia molt que pensar. Era qüestió de veure qui la feina més grossa i qui de debò s’havia de preocupar eren els nostres progenitors. Però ara, camí dels 40, les novel·les que escriuen els de la nostra generació tenen un rerefons reflexiu molt més potent. I de fons, la gran pregunta: Estem contents amb el camí recorregut? Si la resposta és afirmativa, endavant, però si no tenim clara la resposta, la següent pregunta és: Som a temps per canviar el rumb de la nostra vida o ja fem tard?
Suposo que aquestes reflexions se les han fet totes les generacions des de l’època de la Grècia antiga. Ara bé, cada generació ha tingut el seu “entorn” que al cap i a la fi és el que diferencia cada una de les generacions. I la meva generació ha tingut un entorn idoni per escriure novel·les: La pitjor crisis econòmica des del crack del 22.
La novel·la que m’acabo de llegir porta per títol “Primavera, estiu, etcètera” i el signa la Marta Rojals. L’Elisenda, una jove arquitecta en crisi de 34 anys que viu a Barcelona, retorna uns dies al seu poble, als peus del Montsant, a la Ribera Alta. Fa poc temps que l’ha deixat la seva parella i al poble retroba una gent i un espai que l’ajuda a reflexionar sobre la seva vida personal i professional. Aquest fet serveix d’excusa per teixir una novel·la generacional clàssica, que enganxa perquè l’entorn està molt ben treballat. Els personatges, la vida de poble i la relació d’amor-odi amb la ciutat de Barcelona i tot el que representa per a la protagonista acompanyen i omplen un llibre on el més important són les reflexions que es fan sobre el fet de fer-se gran i el què farem demà.
Les llargues hores collint olives amb el pare, però sobretot les xerrades i la tensió sexual que es crea amb l’amic retrobat Bernat, serveixen per a plantejar converses sobre el camí que hem recorregut i com, a poc a poc, hem anat canviant.
Una bona novel·la, que enganxa i que molt probablement, els de la meva generació s'hi trobaran reflectits en més d'una ocasió (i els que tinguin arrels de poble i hagin emigrat a una gran ciutat per estudiar i treballar, molt més).
(Una altra novel·la generacional molt recomanable és la que ha escrit en Xavier Aliaga: Vides desafinades. Menys reflexiva i amb més acció, també parla dels dubtes personals i professionals a les portes dels 40)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada