Ascensió a la Malinche, Puebla (Mèxic)

El volcà la Malinche forma part de l’eix neovolcànic transversal de Mèxic. Està situat entre l’Estat de Puebla i el de Tlaxcala i amb els seus 4.461 metres és la 5 muntanya més alta de Mèxic, després dels volcans Orizaba (5.610), Popocateptl (5.500), Iztaccíhuatl (5.286) i Nevado de Toluca (4.680).

Els antics tlaxcaltecas anomenaven a aquesta muntanya Matlacuéitl, que era la muller de Tláloc (Deu de la pluja i de la Terra) i deessa de la vegetació, però durant la colonització espanyola va passar a anomenar-se Malintzin en referència a la Malinalli, la dona que va ser donada com a esclava, junt amb 19 dones més, a Hernán Cortés l’any 1.519. Avui en dia la figura històrica de la Malinche és controvertida a Mèxic, doncs és considerada per alguns com una víctima però per alguns altres és una traïdora, doncs va fer de intèrpret entre espanyols i indígenes i li va donar un fill a Cortés, en Martín, considerat un dels primers mestissos de la història.

Fa més de tres anys que viatjo regularment a Mèxic i feia temps que tenia entre cella i cella un intent exprés d’ascensió a algun volcà. La meva idea primigènia era ascendir al Itza, però després d’estudiar detalladament l’ascensió, vaig descartar-la per dos motius: El primer i crec que més important, és que per ascendir una muntanya de més de 5.200 metres cal fer un procés, encara que sigui mínim, d’aclimatació i jo no tenia temps per fer-lo. El segon motiu i no menys important, és que físicament no crec que estigui en el meu millor moment. Així que vaig fixar el meu objectiu en la Malinche.

El dimecres, a dos quarts de cinc estava ja dins del cotxe sortint de la ciutat de Puebla en direcció al Centro Vacacional de la Malinche, punt d’inici de l’ascensió (3.052 metres). A les 6 del matí, guiat per la llum del frontal, començo l’ascensió al volcà. Fa bastant de fred i el sender que va creuant la pista (tancada al trànsit), puja suau durant els primers 30 minuts. Després, la pista acaba i el sender s’enfila, encara entre mig d’un bonic bosc, directe amunt. La pujada és forta i constant i només quan el bosc comença a clarejar i ja s’entreveu el cim de la Malinche, el sender ens dona un petit descans serpentejant en suau pujada. És un bon moment per aturar-se a fer un mos.

A les 8 del matí, després de dues hores de caminada, el bosc s’acaba i comença el paisatge de pastura. Estic aproximadament a 3.900 – 4.000 metres i ja em toca el sol, que agraeixo perquè pujant he passat una mica de fred. El camí que em queda fins al cim es veu clarament i estic content perquè es veu a tocar. Mentida! Després d’uns minuts de pujada suau, el sender s’enfila directe cap a la carena per una tartera de pedres i sorra d’allò més incòmode. La pujada és fa penosa i vaig parant sovint. Fins al límit del bosc havia pujat a bon ritme, però ara camino lent i vaig cansat. Estic per damunt dels 4.000 metres, però de cap vaig bé. El que em falta és una mica d’aire. Quan paro, tant sols sento el bombeig del meu cor a mil, rebotant-me al cap. Faig una parada a mitja tartera per beure, prendre’m un plàtan i un ibuprofeno preventiu.

A les 9:45 arribo a la carena i s’obre davant meu tot l’Estat de Puebla, amb el Popocatepl fumejant i el Itza nevat. He assolit la segona fita de l’ascensió (la fi del bosc és la primera i la carena la segona) i ara tant sols hem queda carenejar i grimpar una mica fins arribar al cim. Després d’un tram curt de carena, arribo a un gran pedregal de blocs, que es puja fàcilment per arribar a l’avantcim. Des d’aquí ja es veu l’Orizaba, majestuós i solitari en direcció a Veracruz. Faig un altre petit tram de carena i per arribar al cim, una grimpada curta. Són les 10:15 d’un matí de dimecres assolellat i sóc al cim del volcà la Malinche (4.461 metres). La vista és espectacular. Els volcans, al ser formacions geològiques relativament aïllades, et permeten contemplar un paisatge infinit i tenir la sensació de que estàs realment alt. Els pobles i ciutats que veig estan per sota dels 2.500 metres, entre 2.000 i 2.500 metres per sota dels meus peus. Reconec les ciutat de Puebla i Huamantla i els volcans Popocatepl, Itza i Orizaba.

Al cim em trobo amb dos americans que estan pujant a la Malinche per aclimatar i intentar pujar a l’Orizaba divendres. També m’han acompanyat, al llarg de tot el recorregut, els tres gossos del Centro Vacacional. Ens fem unes fotos, menjo i bec una mica i em quedo sol al cim prenent el sol i contemplant el paisatge. A les 11, després de gairebé una hora al cim, començo la baixada.

El que m’ha costat de pujar quatre hores i quart ho baixo amb 1 hora 45 minuts. La baixada és ràpida però bastant dura, doncs les pendents són fortes. La tartera la baixo esquiant i quan arribo al bosc, he de parar per treure’m els quilos de sorra que porto dins de les botes. El tram de bosc fins a la pista és el més dur, però xino xano es fa bé. Per acabar, l’últim tram de bosc, ja amb una pendent més suau, es fa agradable. En aquest tram em trobo un grup de quatre nois preguntant-me quan queda per al cim. Porten un reproductor de CD de la mà i poca cosa més. Quan els dic que com a mínim quatre hores, no fan molt bona cara.

Com he arribat al centre vacacional abans de la una, decideixo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha. Estiro una mica, dino i poc després de les dues de la tarda enfilo la carretera direcció al DF. 

La Malinche vista després de deixar el bosc

La tartera

Vista des del pedregal

Arribant a l'avantcim

L'últim tram de carena abans de la grimpada al cim

Al cim de la Malinche, amb l'Orizaba retallat al fons

Jo i un dels gossos al cim, amb el Popo i l'Itza al fons 

Un tram de carena vista des del cim

El sender del bosc, amb una gran pendent