El Caire a través de la finestra del taxi

El paper del consultor internacional està mitificat, principalment per la desconeixença que té la societat del què realment fem. Es podria pensar que viatgem sempre en classe bussines, dinem i sopem en els millors restaurants i coneixem les ciutats més espectaculars del món. Doncs bé, jo viatjo en turista, algunes nits per no sopar sol i de tant cansat que estic, em quedo en dejú a l’habitació fins que em desmaio damunt del llit i moltes vegades, de les ciutats que visito, tant sols veig l’aeroport i l’edifici on tinc la reunió.

Aquests darrers quatre anys he viatjat principalment per Brasil i Mèxic, però la setmana passada vaig fer una incursió a El Caire, Egipte, i definitivament és un altre món. Teníem una reunió al Ministeri de Transport i una altra amb el soci local. Doncs bé, després de quatre dies, no vam aconseguir reunir-nos amb ningú del ministeri per poder començar el projecte que tenim adjudicat. Vam aconseguir reunir-nos amb el soci a l’edifici del Ministeri, un gran bloc gris, brut i buit. Allà no hi havia ningú treballant i s’assemblava més a un edifici fantasma que no pas a un Ministeri, que deuria estar ple de funcionaris. No sé si l’edifici estava buit perquè després de la primavera àrab hi ha hagut molts canvis o perquè com el ministre estava de viatge a la Xina, els funcionaris han aprofitat per agafar-se la setmana lliure. Sigui quina sigui la raó, a nosaltres ens van fer viatjar a El Caire per perdre quatre dies.

Vaig estar a Egipte l’estiu de l’any 2000 (fa ja 15 anys!). Recordo una ciutat bulliciosa, amb un centre actiu i viu. Ara, m’han reservat un hotel a Heliòpolis, un barri benestant al costat de l’aeroport i no he pogut recorre de nou els carrerons de Khan el Khalili ni gaudir de la majestuositat i tranquil·litat de la Mesquita de Muhammad Alí, allà dalt de la Ciutadella. He sigut un observador de la ciutat a través de les finestres del taxi i un turista exprés a les Piràmides de Gizeh.

Viatjar en taxi amb ulls de turista és una tortura. Un veu un munt de llocs on li agradaria parar, passejar i remenar, però l’agenda és l’agenda i el taxi accelera tot el que pot enmig del caos circulatori del Caire. Mirant per la finestra, m’adono que el Caire segueix sent caòtic des del punt de vista del trànsit. Els conductors circulen per vies de tres i quatre carrils fent sonar els clàxons i canviant de carril contínuament, com si el carril del costat fos sempre el més ràpid. I és mentida i precisament aquests canvis bruscos de carril són una de les causes del caos circulatori. Però ni ha més. Com em va fer veure el David, a les grans avingudes es circula relativament bé, però els problemes arriben a les interseccions. Al Caire no hi ha semàfors i els pocs que hi ha, o estan apagats o els conductors els ignoren. No és pot gestionar una àrea metropolitana de gairebé 20 milions de persones sense semàfors. I menys amb les prioritats de mobilitat que tenen, que només fan que afavorir al cotxe.

Però encara hi ha més disbarats. Als anys 60 -70 les ciutats espanyoles van eliminar els tramvies que circulaven des de feia dècades per les nostres ciutats. Es per tots reconegut que va ser un error històric, però la situació econòmica i política del moment ens va empènyer a fer-ho. A El Caire, coneixedors de la problemàtica de mobilitat que tenen i coneixedors de que la solució no és més cotxes sinó més transport públic, estan asfaltant alguns trams de la decrèpita xarxa de tramvies per a poder ampliar un carril de circulació.

Observant ràpidament tot el que passa a gran velocitat davant de la finestra, veig una ciutat que a mesura que t’allunyes del centre està més inacabada. És tradició aquí que els fills, quan es casen, es facin la casa damunt de la dels pares i per tant, les estructures de les edificacions semblen indicar que tot està per fer. A més a més, el Caire és una ciutat gris i polsosa. El riu Nil omple de vida una franja de terra de no més de 15 o 20 quilòmetres... una franja de verd que connecta el mediterrani amb el llac Victòria... però més enllà d’aquesta franja de vida, no hi ha res, només sorra, el desert. El Nil està lleugerament deprimit i per tant, quan el vent bufa, la sorra del desert cau lenta però insistentment sobre la ciutat i la pinta d’aquest color gris-groc trist.

Des de la finestra del taxi també es poden observar els carrers. Alguns son realment ostentosos enmig de la grisor de la ciutat. Tant ostentosos que semblen irreals. Darrera de l’hotel hi ha una casa de dues plantes que lluita constantment contra la pols per mantenir-se blanca. Els dos Rolls Royce que hi ha aparcats a la porta també guanyen la batalla a la sorra del desert i brillen immaculats. Pocs minuts de taxi més cap a l’oest, camí de Gizeh i una vegada creuat el Nil, les cases baixes han perdut la batalla a la pols. Ningú intenta pintar-les de blanc i enlloc de Rolls Royce hi ha mules que carreguen fruites, verdures o escombraries, que llençaran sense cap remordiment al petit canal que hi ha davant de les cases, a pocs metres de la única Meravella antiga que es manté dempeus: Les piràmides de Gizeh.