Processos de gentrificació: Expulsats, autoexpulsats i el paper del turisme global

Antigua Guatemala, Guatemala

Forma part del mateix procés de gentrificació qui marxa del seu barri perquè el llogater l’expulsa que qui marxa perquè venent o llogant el seu pis obtindrà una renta major que li permetrà viure còmodament en un altre lloc? El resultat és el mateix però els processos són comparables? Es poden analitzar separadament? Són conseqüències d’un mateix problema? Les solucions serveixen per als dos processos?

Aquesta setmana he estat a Antigua Guatemala dins d’un projecte de planejament urbà del Departament de Sacatepéquez i de la pròpia ciutat d’Antigua Guatemala, una ciutat completament turística que es debat entre el creixement turístic o el manteniment de les finques cafeteres. Molts guatemalencs estan venent o llogant les seves cases colonials d’Antigua a estrangers a canvi de preus desorbitats (1 milió de dòlars, per exemple). Agafen els diners i marxen a viure a Ciudad Vieja o Jocatenango, a 5-20 minuts del centre d’Antigua. La gent està parlant d’un procés de gentrificació, però aquí no hi ha expulsats, sinó autoexpulsats per tal de guanyar molts diners. Els únics perjudicats són els joves, que quan s’independitzen es veuen obligats a marxar als municipis del voltant al no poder pagar el preu de compra o lloguer d’un habitatge a Antigua. Com passa a molts altres llocs del món.

La descripció teòrica del procés de gentrificació és ben clar: Es millora un barri, es restauren els edificis o se’n construeixen de nous, augmenta el preu dels habitatges i els antics residents de classe mitjana o baixes són expulsats pels nous residents de classe mitjana o alta.

Actualment sembla que tot procés de millora d’un barri s’associa a un procés de gentrificació i ara que ha entrat en joc el turisme, molt més. Però els processos que es donen són els mateixos? Es pot parlar, en tots els casos, de gentrificació? El concepte gentrificació és anglosaxó (prové de l’anglès gentry "alta burgesia”) i per tant, naix en una societat on el 63% dels habitatges són propietat de qui els habita (UK i Estats Units). Alemanya és el país de la UE on aquests percentatge és més baix (51%), sent la mitjana de la UE un 69%. A espanya aquests percentatge és del 78%.

Aquests percentatges són importants per entendre el fenomen d’expulsió dels residents de classe baixa per nous residents de classes socials més pudents. La clau del que vull comentar és el concepte d’expulsió. En barris on la propietat dels habitatges per residents és més baixa, el lloguer guanya pes i per tant, és més fàcil que es generi el procés d’expulsió dels llogaters degut a un augment del preus dels habitatges. En canvi, en barris on la propietat està en mans dels propis residents, és més difícil parlar d’expulsió. El procés de gentrificació clàssic es donava en barris on la propietat del resident era baixa. Crec que el fenomen global del turisme ha accentuant i diversificat els processos de gentrificació, accelerant els processos de transformació urbana i creant la figura de l’autoexpulsat. I això ha estat possible degut als alts i ràpids rendiments econòmics generats pel turisme.

Un procés de gentrificació que abans es podia allargar anys, (i per tant tenia un impacte menor en la població autòctona) ara amb el turisme s’accelera. En el procés de gentrificació clàssic el canvi era resident per resident, de diferents classes socials, però eren residents i per tant, els negocis i comerços també canviaven però seguien tenint un ús de servei al ciutadà. Ara amb el turisme, el canvi és de residents per turistes i els comerços, que òbviament també canvien, ja no són per a donar servei a residents, sinó a turistes: Restaurants, botigues d’artesania, bars, discoteques.... On queda el comerç local? A Antigua ja és difícil trobar un supermercat, una fleca o una fruiteria.

Així doncs, crec que el turisme ha estat un catalitzador per transformar els usos i funcions dels barris. I això sense control, sense protegir als residents, és un error. En ciutats turístiques com Antigua Guatemala o Venècia el fenomen és extrem. Als tallers que hem tingut aquesta setmana a Antigua Guatemala, la població es preguntava per a qui serien els creixements urbans? Anem a créixer per a que els turistes comprin o per als guatemalencs? I no ho veien malament, perquè una gran part de la població ja viu del turisme...

És fonamental que en les nostres ciutats, on la diversificació d’usos és més gran, planifiquem el turisme controlant-lo i fent-li pagar les externalitats que genera. Tot un repte per mantenir en vida els nostres barris.