Venècia, vint anys

Des de que vaig fer l’Erasmus a Venècia ara fa 20 anys, he llegit uns quants llibres que parlen d’aquesta ciutat tant singular i, la gran majoria, o m’avorreixen o no m’agraden perquè tant sols parlen del passat gloriós de la ciutat, sense explicar com es viu a la Venècia del S.XXI: Una Venècia que lluita per seguir sent una ciutat i no tant sols un parc temàtic, una Venècia dual, la de la llacuna i la de terraferma, la Venècia dels estudiants de Ca’Foscari i de la IUAV... La Venècia que viu el present, mira el futur i sobreviu a l’herència d’un temps ja passat i molt llunyà. Si tant sols la recordem pel que va ser, parlarem d’un territori mort. Venècia seguirà viva si seguim somiant-la en futur.

L’últim llibre que ha caigut a les meves mans, La marca de l’aigua de Joseph Brodsky té, com a mínim, reflexions autobiogràfiques interessants i unes descripcions hivernals de Venècia que us encisaran. Si alguna vegada heu passejat a la vora de l’Arsenale o per la Fondamenta Nove un vespre de gener entendreu el que diu el poeta. L’hivern és, sense cap mena de dubte, la millor temporada per viure i passejar la ciutat, per escoltar el silencia que ens regala. El silenci, la llum tènue i el fred humit. Aquesta és una imatge recurrent que em ve al cap quan penso en Venècia.

De fet vaig ser conscient del silenci venecià quan al cap d’un mes de viure a la llacuna vaig fer una primera visita a l’exterior. Amb la nova colla d’amics vam pujar-nos a un tren a l’estació de Santa Lucia i vam anar a passar el dia a Pàdua. Al baixar del tren un brunzit no deixava de molestar-me i vaig tardar una estona en reconèixer que era el soroll d’una ciutat motoritzada. Un soroll que tenim interioritzat, que forma part del nostre dia a dia i que a Venècia no hi és. Venècia no només és morfològicament diferent, sinó que sona diferent. Si mai hi torneu, a més a més de mirar-la, escolteu-la!

L’última vegada que vaig estar a Venècia va ser per celebrar els deu anys de l’Erasmus. Una bona colla vam decidir viure de nou quinze dies en aquella ciutat que tantes alegries ens va donar. “Dieci anni dopo” i, ja amb fills, vam perseguir les petjades d’aquell any memorable a través de fondamentes, campos i una visita obligada a Rivolta. Vaig escriure quatre línies en el bloc i vaig acabar l’entrada assegurant que hi tornaria segur i, ves per on, sense adonar-me’n, han passat uns altres deu anys i no hi he tornat a posar els peus. “Tempus fugit”.

Amb la família de tant en tant parlem de quin viatge farem quan la pandèmia s’acabi. Londres o Paris tenien tots els números, però crec que deu anys sense posar els peus a Venècia és massa temps. Ho necessito.... No us passa a vosaltres que de tant en tant heu de tornar on tot va començar?