Vallesonora. Al pot petit hi ha la bona confitura

Gairebé sense voler, com qui no vol la cosa, el dissabte després d’esmorzar vam comprar les entrades per al festival Vallesonora. El cartell era d’allò més atractiu (Badlands, Kiko Veneno i Santero y los Muchachos entre d’altres) així que vam fer un pensat i fet. Vam trucar al càmping per assegurar-nos que hi havia lloc i cap a Montanejos hi falta gent! 

Anàvem amb la mentalitat d’un festival tirant a gran. La nostra idea era col·locar-nos cap al final i gaudir dels concerts tranquil·lament. Però després de dinar, muntar la tenda i donar una volta pel poble per fer el cafè, vam encaminar-nos cap a la zona del concert amb l’objectiu de conèixer els horaris exactes de les actuacions. I en arribar-hi, quina gran sorpresa! El concert es feia al poliesportiu municipal, a l’aire lliure, a la pista de futbol sala. La imatge era idíl·lica, més pareguda a un concert de festa major d’un poble que a un festival de música. Per cert, resulta que els horaris estaven publicats a l’Instagram i jo que ja tinc certa edat, no me’n havia assabentat. 

Com els concerts començaven a les 18:00 vam anar a remullar els peus al riu i a fer-nos una cervesa. A les sis i poc ens encaminarem cap al concert. En Ricardo Lezón, sense The New Raemon, va fer el que va poder. No li ho tindrem en compte. I a les 19:15, ben puntual, en Kiko Veneno acompanyat a la guitarra per José Torres pujava a l’escenari i ens regalava 75 minuts de pura glòria. Clàssics com Memphis Blues again, Mercedes blanco o Lobo López es barrejaven amb cançons del darrer treball com Hambre o Dias raros. I enmig, temps per bromejar amb una versió de Hound Dog de l’Elvis o la preciosa Dice la gente. Van acabar amb Volando voy. Ovació per al gran Kiko Veneno, que dona igual que vagi amb un guitarra o amb la banda. No ho dubteu mai. Si teniu l’oportunitat de veure’l en directe no us ho penseu. És un grande! 

Quan va acabar el concert de Kiko Veneno ja era fosc. Les llums de la pista recordaven encara més una festa major i la gent volava en un núvol de bon rotllo. L’ambient era més que propici per a que Santero y los Muchachos ho rebentessin. Va ser espectacular, com tornar a un concert de festa major, que tanta falta ens feia. Quin directe que tenen aquesta gent! El públic es va aixecar a ballar (amb prudència), a cantar i, després de molts mesos, fins i tot a deixar-se anar una mica. Quan van tancar amb Déjame ser, la lluna gairebé plena ja havia creuat la negra nit de Montanejos. 

La felicitat s’assembla molt al que vam viure aquella nit al Vallesonora. Al pot petit hi ha la bona confitura. El Vallesonora va ser aquell festival al qual volíem tornar després de tot aquest malson de la COVID. Bona música, bon ambient, petit, un entorn immillorable... Què més és pot demanar? Què no es faci gran? Què no mori d’èxit en properes edicions?

L’endemà, per acabar d’aprofitar el cap de setmana, ens en vam anar a escalar tot el matí. No havia fet mai esportiva a Montanejos així que gran cap de setmana! Music&RockClimbing! L’any vinent més!