L’atracció dels urbanites cap al
món rural, i per extensió cap allò salvatge, lliure o desconegut, no és una
novetat post pandèmica. Al S. XIX Henry David Thoreau ja parlava de les virtuts
de mantenir un contacte amb la natura al seu celebrat “Walden” i
fins i tot el japonès Chomei, fa ja 900 anys, ho exposava a “Pensamientos
desde mi cabaña” (S.XII). La natura sempre ha exercit un cert magnetisme
cap a les persones que s’endinsaven en els boscos a la recerca de senzillesa,
silenci i connexió amb un mateix. I aquesta atracció, fascinació i duresa del
món rural ha passat fins i tot al camp de les novel·les amb èxits recents com Los
asquerosos (Santigo Lorenzo, 2018), Un amor (Sara Mesa, 2020) o Intemperie
(Jesús Carrasco, 2013).
En Sergi Durbà, a El Cant de les granotes (Editorial
Onada, 2022), també fa aquesta aproximació, però no des d’un punt de vista
filosòfic com ho feien segles enrere Thoreu o Chomei, ni tampoc utilitzant el
món rural per ambientar una novel·la. El que fa en Sergi és un homenatge a
aquelles persones que s’han mantingut fidels a un territori. Els vertaders i,
massa sovint, oblidats protagonistes de tot plegat. Aquest homenatge que pren
forma de dietari, naix fruit d’una estada d’un any en algun poble perdut de la
Lapònia espanyola, i li serveix a l’autor per fixar-se en el que més li agrada:
les vivències del dia a dia, l’entorn, les persones, la filologia, el fet
social... podríem dir que en Sergi Durbà és l’escriptor de les petites coses, dels
detalls del dia a dia que, si no ens hi fixem, ni veiem ni percebem.
El llibre s’estructura a través de relats curts on en Sergi
reflexiona sobre el que veu i viu, uns textos nascuts, segons diu el propi
autor, “a colp de reflexions espontànies i sinceres, o impressions captades
al vol, totes lligades a una visió molt personal del que significa l’oblit i la
marginació profundes per als qui resisteixen, sols i sense ajuda, els envits furibunds
de la modernitat”.
I en Sergi, que ve d’una terra malmesa com és el mediterrani valencià i escriu i parla una llengua oprimida com és el català, ha trobat un cert
paral·lelisme amb els habitants que encara queden a la Lapònia espanyola. Un
encontre de resistents, de persones nobles, d’habitants d’un tros de terra
oblidada (i on tot s’oblida) que tant sols demanen respecte. No demanem res
més... respecte.
El cant de les granotes Sergi Durbà (2022). Editorial Onada. Premi de narrativa XVII Certamen literari Vila d'Almassora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada