De vianants a ciutadans: Un camí per recuperar la vitalitat urbana als nostres barris

 

Fa uns dies, una de les persones sàvies de València en matèria d’urbanisme i mobilitat em deia que havíem assumit, dòcilment, passar de ciutadans a vianants. L’ús generalitzat del cotxe ens ha domesticat i encaixonat a la vorera i allà on abans hi havia ciutadans, ara hi ha vianants. Així que, ara, hem de revertir aquesta situació per recuperar de nou la condició plena de ciutadans.

Aquest procés de recuperació de la condició de ciutadans no l’aconseguirem només ampliant voreres i fent places. És un procés més complex on el disseny urbà tant sols és una petita part d’un tot. Possiblement, el concepte que millor resumeix l’horitzó que busquem és el de vitalitat urbana. Recuperar l’ús del carrer més enllà del concepte de vianant, ja que aquest no deixa de definir-nos com un ent en moviment que transita per una vorera, per un espai delimitat. La vitalitat urbana la podem entendre, com diu en Màrius Navazo, com “allò que ens agrada fer a les persones en aquest invent que ens hem donat per viure col·lectivament (ciutats i pobles) per a satisfer les nostres necessitats i desitjos de criança, sociabilitat, oci, protesta, etcètera.”

Col·lectivament. Aquest és el mot que crec que ha de definir la vitalitat urbana. Ara, el carrer, està ocupat en un 80% pels cotxes. S’ha encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un miserable 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre diversitat i oportunitats. Cal trencar amb la tendència a l’individualisme i recuperar tot allò que es pot fer col·lectivament fora de l’esfera del treball, apropiant-se de l’espai públic.

I per això, les actuacions no sols han de ser urbanes. No n’hi ha prou en ampliar voreres i fer places. Cal convidar a les associacions a apropiar-se del carrer. Cal incentivar que, de nou, la ciutadania abandoni l’individualisme i s’associï de forma activa i presencial a allò que més li agradi: un club de lectura, un centre excursionista, l’associació de veïns del barri, un col·lectiu de gent gran... i que s’apropiïn de l’espai públic com a tauler de joc. I que l’administració ho facilite. Moltes vegades no és qüestió de fer més coses sinó, simplement, de deixar fer, d’eliminar barreres burocràtiques que dificulten l’ús de l’espai públic per part d’associacions i col·lectius. Això també és treballar per la vitalitat urbana dels nostres barris.

Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? No haurien de ser les ciutat i els seus espais públics llocs d’interrelació? La vitalitat urbana implica retornar al veritable significat de ciutat (poble o barri) com a lloc de trobada. Les ciutats han tingut èxit perquè han permès a la gent trobar-se, coincidir, conviure, enamorar-se, enfadar-se, transgredir, iniciar projectes plegats. Aquesta ciutat activa, diversa, plural, heterogènia és la que hem de recuperar. És el dret a la ciutat que ja reclama Lefebvre a final dels anys 60. Com gairebé sempre, no reivindiquem res nou, tant sols recuperar allò que hem perdut.

Article de Màrius Navazo:  La deificación del silencio en las calles (que mata)  

Lefebvre. Henri. El derecho a la ciudad. Ed. Capitán Swing. Madrid. 2017. (Le droit à ville, 1968)