Las guerras de nuestros antepasados, amb Carmelo Gómez

D’un temps ençà i degut, probablement, a que moltes de les bandes que m’agradaria veure només van a festivals, estem anant més sovint al teatre. Ens va agradar molt “Germans” (de Pasqual Alapont) i vam sortir trasbalsats després del final de “El Plan” (d’Ignasi Vidal). Recuperar el teatre després d’uns anys on només anàvem a veure representacions infantils ha estat un plaer. Un gran plaer.

Al 2004 vam anar a Madrid un cap de setmana i ens vam deixar caure pel teatro de Bellas Artes. S’hi representava “La Cena” un text de Jean-Claude Brisville que en Josep Maria Flotats dirigia i representava junt a Carmelo Gómez. Va ser una nit magnífica, un text sublim i unes interpretacions que ens han marcat profundament. Tant que ara, gairebé vint anys després, seguim sense deixar passar les poques oportunitats que tenim de veure en Carmelo Gómez damunt d’un escenari. I aquesta setmana està al teatre Olympia de València amb l’obra “Las guerras de nuestros antepasados”, un text de Miguel Delibes.

“Las guerras de nuestros antepsados” va ser publicada per Miguel Delibes l’any 1975 i narra la violència latent amb la que Pacífico, el personatge principal de la història, ha de conviure quan és petit. El seu besavi, el seu avi i el seu pare han participat en diferents guerres i des de ben petit només fan que dir-li que cada home té la seva guerra, i que ja li arribarà el seu torn. Ell per contra, és un nen sensible, que adora els animals i plora quan veu que poden els arbres. Només el recolzament del seu oncle Paco, enemistat amb la família, el manté dempeus.

Així, l’obra es desenvolupa en tres blocs. El primer en que se’ns explica la relació de Pacífico amb el seu entorn familiar, on la guerra ho és tot. Després, el segon bloc, narra la relació sentimental amb una noia del poble i com aquesta, per una circumstància del tot contraria al tarannà del personatge, l’acabarà portant a la presó. El tercer bloc és l’estada a la presó de Pacífico.

L’obra transcorre en un escenari auster, que representa la sala d’un hospital de presó on, Pacífico, conversa amb un doctor que pretén entendre com aquest pobre home de poble ha acabat tancat i pendent d’una pena capital. L’obra és, per tant, una conversa entre Pacífico (Carmelo Gómez) i el doctor (Miguel Hermoso) que ens permet entendre la violència latent amb la que vivíem (i vivim?) i és també una reivindicació de la incomprensió amb la que viuen, en un món violent, les persones sensibles. Però el text també serveix per posar damunt de la taula altres assumptes universals, com per exemple com els pobres carreguen moltes vegades amb les culpes dels rics. L’oblit dels pobres. Ha coincidit que m’estic llegint “El primer home” de Camus i en aquest sentit les dos obres tenen moltes coses en comú. Posen de manifest l’absurditat de les guerres i intenten posar en valor el paper dels pobres, aquelles persones que més pateixen les guerres i les seves conseqüències però que, després, la història oblida ràpidament. Només els rics sobreviuen (vius o amb honors) a les guerres. En el fons, les dues obres son un magnífic manifest pacifista.

Aquesta vegada vam comprar les entrades una mica tard i estàvem asseguts a la part del darrera de platea. Va ser una pena perquè en Carmelo Gómez interpreta de nou un paperàs i veure’l de més a prop hagués estat magnífic per poder  gaudir millor de la caracterització que fa de Pacífico, un home dolç, trencat, que no saps ben be si està foll o no. Un incomprès, innocent, pobre i condemnat a mort per uns actes completament contraris a la seva manera de ser i fer i que, per tant, no saps ben be si realment és culpable d’alguna cosa.

Fitxa tècnica:

Repartiment: Carmelo Gómez i Miguel hermoso

Adaptació teatral: Eduardo Galán

Direcció: Claudio Tolcachir

Producció: Pentación i Secuencia 3