El paper transformador de la futura avinguda Garcia Lorca

El canal ferroviari d’accés a València, amb la futura estació central i el túnel passant és, possiblement, una de les actuacions que més impacte tindrà en la millora de la mobilitat metropolitana. Però no tant sols és un projecte de mobilitat. És un projecte de reordenació i regeneració urbana. El soterrament de les vies ferroviàries permetrà, per fi, eliminar la barrera històrica que han suposat les vies, i apropar barris que han viscut d’esquena uns dels altres tot i estar a tocar.  En un futur proper, anar de La Creu Coberta o l’Hort de Senabre a Malilla serà un agradable passeig.

El flux sud – nord, que actualment es fa exclusivament a través del servei ferroviari en superfície (Rodalies, mitja i llarga distància, inclosa l’alta velocitat), passarà a fer-se pel canal d’accés. Jo veig el potencial d’aquesta actuació en la millora de la permeabilitat transversal a les actuals vies però, en canvi, el debat que s’ha generat a la ciutat gira sobre què fer damunt d’aquest eix, la futura Avinguda Garcia Lorca.

Al meu entendre, tal i com va proposar el Govern del  Rialto amb la regidoria de mobilitat al capdavant, el més obvi és crear un eix verd al llarg de l’avinguda Garcia Lorca. La lògica és prou senzilla. Si actualment no circulen vehicles de nord a sud i les directrius actuals de mobilitat ens empenyen a reduir l’accés de vehicles privats motoritzats a les ciutats, quin sentit té crear un eix viari nou d’entre 4 i 6 carrils de circulació? Funcionalment, cap. Si el trànsit de la ciutat funciona sense que entrin cotxes per aquest eix, quin sentit té, al 2024, crear una altra avinguda potent d’entrada a la ciutat? La pregunta a fer és clara: Si ara no passen cotxes, perquè volem que en passin en un futur?

Crear una avinguda Garcia Lorca verda, que permeti una mobilitat no motoritzada, activa, tindria un potencial transformador immens. I l’accés als habitatges (actuals i futurs), la distribució urbana i les emergències, estan més que garantits a través del carrer Sant Vicent Màrtir a un costat i el carrer de Malilla a l’altre.

I el que a mi m’interessa o crec que té major potencial transformador és la permeabilitat transversal. Ara, per anar a peu o en bicicleta de la Creu Coberta a Malilla (o per extensió, del sud-oest de la ciutat al sud-est) o passes per la infernal passarel·la de vianants damunt de les vies a l’alçada del carrer Amparo Iturbi o has d’anar a buscar el pas inferior de la Gran Via. La futura avinguda Garcia Lorca eliminarà la barrera històrica entre barris i obrirà la porta a una transformació que, ben treballada, modificarà el mapa mental que tenim de la ciutat.

Del carrer Xàtiva a la Ronda Sud, per on circula el ferrocarril en superfície, hi ha pràcticament 2,5 Km. i tant sols dos punts entremitjos on poder creuar les vies. L’àmbit d’actuació de l’avinguda Garcia Lorca (entre el Parc Central i la Ronda Sud), té una longitud d’un kilòmetre i tant sols un pas possible (la passarel·la d’Amparo Iturbi).

Aquesta configuració no tant sols ha condicionat la mobilitat a peu. Si mireu el mapa de línies de l’EMT, no hi ha a la ciutat un espai amb tanta baixa cobertura com el que ens ocupa (bé, si, Turianova, que ni ix al mapa). La permeabilitat ha de ser també per al transport públic i caldrà analitzar quina o quines línies poden connectar Malilla amb la Creu Coberta o l’Hort de Senabre sense haver de passar per la Ronda Sud o per Giorgieta.

I amb la infraestructura ciclista igual. Caldrà aprofitar l’oportunitat que ens donarà l’avinguda Garcia Lorca per crear connexions transversals, tal i com apuntava el Pla Director de la Bicicletat aprovat l’any 2023 per l’Ajuntament de València.

En fi, crec les propostes transformadores haurien de girar entorn a com aprofitem la possibilitat que ens dona la futura avinguda Garcia Lorca per millorar les connexions transversal a peu, en bicicleta i transport públic més que en si deixem circular cotxes al llarg de l’avinguda, que és un debat del segle passat.

“Un día

los caballos vivirán en las tabernas

y las hormigas furiosas

atacarán los cielos amarillos que se refugian en los ojos de las vacas”.

Ciudad sin sueño, de Federico García Lorca