Les baixes econòmiques dels concursos públics. Un meló que cal obrir

Estic completament a favor de la pujada del SMI. L’any 2019 era de 735 euros i ara, 6 anys després arriba ja als 1.185 euros. I qui no estigui a favor que intenti viure, avui en dia, amb 1.200 euros. Segueix sent pràcticament impossible. I compte, perquè al Regne Unit, el 14% de les persones sense llar treballen a jornada completa. L’escenari que albirem és aquest? Treballar 8 hores i haver de dormir al carrer?

També estic a favor de la reducció de la jornada laboral. Fa dècades que estem estancats en la jornada laboral de 40 hores i, a més a més, i en Joan Sanchis ho explica molt be al seu “Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor” les millores de la productivitat d’aquestes darreres dècades han servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores de treball).

Així doncs, sí a la pujada del SMI i sí a la redistribució més horitzontal de les millores de la productivitat. Ara bé, com ho paguem això? Sembla que tot ha de recaure en l’empresa privada. Ha de ser així? Quin paper tenen els altres actors? I aquí és on volia arribar.

Una línia de treball que les administracions públiques podrien implantar demà mateix per deixar de precaritzar el món laboral seria acabar amb les baixes econòmiques dels concursos públics. Si un funcionari públic ha valorat que un servei val 100, com pot l’administració acceptar l’execució d’aquest treball per 60? Les baixes econòmiques del 35%, 40% o més son cada vegada més comuns en els concursos públics i, tot i que la llei de contractes del servei públic alerta sobre les baixes temeràries o desproporcionades, aquestes s’acaben justificant i acceptant per part de l’administració. Només compta adjudicar a la baixa. La qualitat del servei, la dedicació, el compliment del propi contracte... tot queda en un segon pla. I així, és molt difícil que les empreses puguin pujar sous o, simplement, contractar a més professionals.

Així, les baixes econòmiques dels concursos públics és un meló que l’administració ha d’obrir.

El camí a seguir és aquest però, o rema tothom, o la barca no avança.