L'origen dels dies festius

Fullejant les primeres pàgines de l’agenda (aquelles que cada 1 de gener penses en arrencar perquè mai fas servir) he descobert una cosa que m’ha semblat molt interessant. En una pàgina surten escrits els dies festius d’un munt de països europeus, americans i asiàtics i he vist com en tots, l’origen de les festes nacionals és de caràcter religiós. I en certa manera no ho trobo malament. Nadal, per molt religiós que sigui, és Nadal i està molt bé trobar-se amb tothom. De fet, tenim tant interioritzades les festes que no ens plantegem ni l’origen ni el per què. Simplement fem festa, viatgem, descansem, ens trobem amb la família i els amics i trenquem amb la rutina del dia a dia. Però entre tots els països que hi ha a l’agenda, n’he descobert un que trenca amb aquesta tendència. Els dies festius al Japó no tenen origen religiós. Celebren el dia dels adults, dels nens, dels grans, de la gent, de l’esport, de la cultura, de l’equinocci i de la verdura. No està malament oi? Als països de tradició cristiana, l’origen de la festa també era per un acte social (excepte Nadal i Setmana Santa), però el nom de la festa requeia, i recau encara, en el nom del Sant del dia, no en l’acte o motiu originari de la festa (la verema, la sega de blat, la collita de l’arròs o de les fruites, el solstici d’estiu). Potser en el fons no som tant diferents del japonesos, però la tradició cristiana ens ha maquillat el vertader sentit de la festa.