Diumenge de Rams

Hi havia una vegada un petit llogarret a la vora d’un riu d’aigües clares, envoltat de camps d’arrossos i d’horta. Els habitants del poble vivien principalment de l’agricultura, cultivant arròs, fent planter d’arròs i cultivant a l’horta tot tipus de verdures, sobretot enciams. Quan l’hivern acabava i ja havien estrenat la primavera, amb els camps d’arrossos ja ben inundats, es dedicaven de manera intensa a cuidar l’horta. Els llauradors, abans de que sortís el sol, marxaven, aixada en mà, cap als camps. Ho feien a peu, en bicicleta, en mula o qui s’ho podia permetre, en motocicleta. Enmig de tanta feina i dedicació al camp arribava, sense adonar-se’n, diumenge de Rams. Diumenge de Rams significava l’inici no escrit del bon temps. A partir de diumenge de Rams, el temps canviava, el sol començava a apretar, es guardaven els jerseis de llana a l’armari, es trien les camises de cotó i els més petits començaven a menjar-se els primers gelats. Però diumenge de Rams era molt més que tot això. Al poble, es celebrava la fira agrícola i això volia dir que tota la comarca vindria al poble. Els carrers s’omplirien de gent mudada, famílies senceres que venien d’altres pobles en carros a vendre o a comprar tot el que la fira els podia oferir. Era moment de gresca, de xerrades, de prendre cassalla al bar i de retrobar-se amb vells amics. També era el moment d’enamorar i enamorar-se, de trobar aquella noia que al poble no existia. Però per què tanta gent en una fira d’un poble tant petit com aquest? El motiu de tant rebombori no era la fira en si, sinó el concurs que s’hi celebrava. Una vegada a l’any, el diumenge de Rams pel matí, al poble es celebrava el concurs d’enciams. Llauradors de tota la comarca venien amb els seus millors enciams, grans, verds, plens de vida…. A la muntanyeta, al camí que puja cap a Santa Bàrbara, tots els participants posaven, damunt d’uns taulons de fusta, les seves peces més boniques. Tots els llauradors cuidaven els enciams com si fossin peces delicades de vidre. Els netejaven la terra, els treien els cargols que hi havien entre les fulles, els humitejaven per a que brillessin com ho fan de matinada degut a la rosada… Abans de missa de dos, el jurat llegia el veredicte, un veredicte difícil, ajustat i a vegades criticat, però sempre celebrat per tothom. Ja hi havia guanyador del concurs d’enciams, un llaurador que aquell mateix dia marxaria a casa amb el carro buit i les butxaques plenes. Li prendrien els enciams de les mans, doncs aquella setmana, tothom voldria les amanides amb l’enciam del llaurador guanyador. I així passaven els anys. Arribava l’estiu i tornava la feina als arrossars, a la tardor el camp d’arròs estava sec fins que es tornava a omplir d’aigua a finals de l’hivern. I quan l’arròs deixava una mica de temps, tocava encarregar-se de l’horta. El camp és un no parar, faci fred o calor, sigui estiu o primavera, sigui dimarts o diumenge. I de sobte, una altre vegada Diumenge de Rams. Però amb el pas del temps les coses van canviar. Els tarongers van substituir l’arròs i d’horta en va quedar ben poca. Entre taronges i finques, l’arròs va desaparèixer i l’horta va reduir-se a la mínima expressió. Però la festa de diumenge de rams seguia vivia. Era l’excusa per trobar-se, per sortir a passejar, per celebrar que arribava el bon temps, per fer el canvi d’armari…. Així que ara, molts anys després de que els llauradors de la comarca vinguessin al poble en carros a ensenyar-nos els seus enciams, les entitats del poble segueixen la tradició i el camí que puja cap a Santa Bàrbara, encara ara, cada matí de diumenge de Rams, s’omple d’enciams.