Argentina

Aquestes vacances de Nadal hem estat de viatge per terres Argentines. Un país de paisatges immensos i una capital, Buenos Aires, d’esperit jove i vitalista.

 

La primera parada del viatge va ser a Buenos Aires. El Tango, el futbol, Evita Perón són alguns dels tòpics massa utilitzats per descriure una ciutat  que a mi m’ha agradat, especialment, per no tenir cap barri, monument o indret icònic, ans al contrari, la grandesa de Buenos Aires resideix en la vida pròpia de cada un dels seus barris: Palermo, San Telmo, Retiro, Recoleta, Microcentro, La Boca o fins i tot el nou i modern Puerto Madero. Cada dia el pots dedicar a conèixer i passejar un barri i cada dia tindràs la sensació d’estar en un indret nou: arquitectures, usos, paisatges i habitants diferents. Buenos Aires és tantes ciutats com barris hi ha. A Buenos Aires cal fer això, passejar amb ulls oberts i parar de tant en tant en algun cafè a fer-se una bona cervesa fresca. I si vas amb nens, gaudir dels parcs de la ciutat, que n’hi ha a milers.Per moure’s per la ciutat, el millor es fer-se ràpidament amb la Sube, una targeta sense contacte que es pot recarregar en quioscs i estacions i que et permet, per molt poc (1,7 pesos) moure’t amb bus i metro per la ciutat. Si no disposes de la Sube, el bus s’ha de pagar amb monedes i a Buenos Aires estan sol·licitadíssimes! Un altre tema important i sempre present a Buenos Aires (sobretot des del “Corralito” del 2001) és l’econòmic. Si a Europa (o al mediterrani) estem farts i enfadats amb els bancs, els argentins simplement intenten passar d’ells. Tenen una desconfiança infinita amb el sistema bancari, raó per la qual, qui pot, estalvia amb dòlars. Com la inflació és brutal (al 2012 la baixada de bandera del taxi estava a 5,5 pesos, actualment està a 11) i el govern la nega, s’han generat dos sistemes econòmics, l’oficial i el “blue”. Oficialment un euro es canvia per 8,9 pesos. A “Las Cuevas” te’n poden arribar a donar 12,9. Un 30% més!!! Així doncs a Buenos Aires s’ha d’arribar carregat d’euros, canviar-los (al carrer Florida és fàcil) i utilitzar poc els caixers automàtics i les targetes de crèdit o dèbit. Un sistema que tard o d’hora petarà de nou.

 

Del calorós estiu bonaerense vam dirigir-nos cap al sud, a la província de Chubut, concretament a la reserva de Península Valdès. Vam allotjar-nos a Puerto Pirámides (500 habitants) l’únic poble existent dins de la reserva, que antigament vivia de l’extracció de sal però que cap a mitjans dels anys 80 va caure en l’oblit degut a que les salines van deixar d’explotar-se. Aleshores, algú va decidir mirar cap a la mar i va veure, amb uns altres ulls, tots aquells lleons i elefants marins, dofins, pingüins, orques i Balenes. Així van començar a descobrir que l’espectacular fauna que tenien podia ser un bon recurs per tirar endavant. Descobrien i naixia, a mitjans dels 80, el turisme, encara avui en dia incipient. Per la Península vam moure’ns amb cotxe, a través de paisatges infinits d’estepa i quilòmetres de carreteres de “ripio” on de tant en tant veiem, ben d’aprop, grups de guanacs o choiques, fins que de sobte, s’obria davant nostre un mar blau ple de vida (la península de nord a sud te més de 90 quilòmetres). Tot un xoc passar de l’activitat i bullici de Buenos Aires a la pau i tranquil·litat de la Península Valdès.

Després de 5 dies perseguint animals i gaudint del paisatge marí, vam encaminar-nos cap al cor de la Patagonia, al Parque Nacional de los Glaciares. La primera parada la vam fer a El Calafate un poble que naixia als inicis del SXX com a punt de transport d’animals i que avui, gràcies a la presència del archifamòs glaciar Perito Moreno compta ja amb més de 20.000 ànimes. La ciutat és un pel estranya. Vista des de la carretera que t’hi porta, sembla un campament de cases aïllades posades cada una a la seva sort. Però quan entres al poble veus que tot s’estructura a través d’un carrer principal on hi ha totes les botigues, agències de viatges i restaurants. Tot passa a l’avinguda Libertador General San Martín. Ara bé, quan demanes informació de què fer per aquelles contrades la resposta és una mica decepcionant. Tot està encaminat a fer-se amb agències i nosaltres com fugíem una mica d’elles i disposàvem de vehicle, vam fer el que vam poder. Un dia visita obligada a l’espectacular glacera del Perito Moreno. Impressionant. Un mar de gel que baixa de la vall i que abruptament s’acaba a pocs metres del mirador on estàs tu (i els altres centenars de turistes) bocabadat, escoltant el soroll terrible dels blocs de gel trencant-se i caient 50 metres cap al llac Argentí. Un segon dia el vam dedicar a relaxar-nos a la vora del lago Roca. Entrepà al bosc, passejada pels prats de flors... idil·lic! A El Calafate hi ha tres visites culturals més o menys interessants. La que jo més recomanaria és la visita al Glaciarium (Museo del hielo). Una bona explicació (científica i didàctica) del funcionament de les glaceres. També hi ha un bar de gel, lamentable, que es paga a part. Després, hi ha un museu conegut com el dels dinosaures, on t’expliquen l’evolució dels animals que al llarg de les diferents èpoques han campat per aquelles terres (d’aquí el nom de Dinosaures), però que el que més em va agradar va ser la part final, on en un parell de sales s’explica breument la vida dels pobladors tehuelches i com, de manera salvatge, els estancieros van acabar amb ells a principis del SXX. Si amics, la població indígena de la patagonia (nòmades) va ser brutalment aniquilada a partir de caceres organitzades pels estancieros i amb el vist i plau del govern argentí i els pocs que van sobreviure van acabar esclavitzats i borratxos malvivint en les estàncies o fins i tot, exposats en zoològics. I d’això fa relativament poc. Anys 1920-1930. Colpidor! La darrera visita interessant és el jaciment de Punta Walichu, on es poden veure algunes pintures rupestres originals i algunes còpies. A part de l’interès que es pugui tenir per l’art rupestre, la vista paga la pena pel paisatge. El jaciment està situat en unes petites coves a la vora de la costa del llac Argentí.

 

El dia 1 de gener vam enfilar la Ruta 40 per recórrer els 230 quilòmetres que separen El Calafate de el Chaltén, la capital Federal del Trekking. Entre els anys 50 i 70, quan els cims dels Alps havien estat conquerits i començaven a ser vençuts els primers 8.000 del Himàlaia, els Italians van posar la seva vista sobre unes espectaculars punxes de granit que sortien del no res i s’enfilaven elegantment cap al cel. Eren el Fitz Roy (o Chaltén) i el Cerro Torre. Els noms d’alpinistes llegendàris com Cesare Maestri, Casimiro Ferrari o Lionel Terray (aquest francès) estan estretament lligats a aquestes parets. El Chaltén és un poble de poc més de 500 habitants que va ser creat pel govern Argentí l’any 1.985 per afermar, davant de Xile, que aquelles terres eren argentines. A partir d’aquí i gràcies a l’espectacularitat dels seus paisatges, l’afluència d’excursionistes ha anat en augment i per tant, el poble també ha anat creixent, encara que és tant jove que no tenen cementeri (aquí no nos morimos, em va dir Leo, l’home de la casa on ens allotjàvem). A El Chaltén el que cal fer és caminar i gaudir del paisatge i per les tardes o els dies que fa mal temps (viento, mucho viento), asseure’s en algun bar i dedicar-se a prendre cerveses. Nosaltres, al anar amb nens vam fer excursions curtes, però recomanables: visita al Lago Capri (mirador excepcional del Fitz Roy), la vall i la glacera de Piedras Blancas (també es veu perfectamet el Fitz Roy) i visita al Lago del Desierto i excursió al llac i glaceres del Huemul. Tres excursions molt xules per poder fer-les amb nens. Caminades entre boscos, llacs, glaceres i unes vistes del Fitz Roy impressionants. I el dia de descans el vam dedicar a contractar la visita amb vaixell a la glacera de Viedma. Després de navegar una hora pel llac del mateix nom, el vaixell s’atura a pocs metres de la glacera Viedma. També recomanable. El Chaltén és un indret per quedar-s’hi mesos!