Vaig començar a
llegir-me el “Càtar imperfecte” de Víctor Amela perquè després de llegir, ja fa
anys, la trilogia de Peter Berling sobre els Fills del Grial (la historia sobre
la fugida de dos infants de la crema de Càtars al Castell de Montsegur), l’heretgia
càtara és un tema que m’atreu, doncs ben barrejats, compta amb tots els
ingredients per construir novel·les interessants: Religió, heretgia,
inquisició, historia, política, repressió, amor... A més a més de tots aquests
sugerents ingredients, el Càtar Imperfecte em va atreure perquè m’acostava
l’heretgia càtara cap aquelles terres que tant conec i tant he caminat: Els
Ports. I aquest fet històric era per a mi del tot desconegut.
El llibre narra la
història d’en Guillem Belibasta, un jove que ha de fugir d’Occitània (Vila-roja
del Termenés) acusat d’assassinat, però també per heretge. Els fets ocorren el
1306, 62 anys després de l’holocaust càtar, escenificat amb la crema dels 215
heretges que resistien al castell de Montsegur. L’heretgia es donava per
acabada, però a poc a poc ressorgeix per les valls del Pirineu i s’escampa de
poble en poble de la mà dels “Perfectes”. L’inquisidor Geoffroy d’Ablis pren
nota del que està succeint i reemprèn la persecució i crema d’heretges, però és
el bisbe Jaques Fournier qui aplica el poder de la inquisició amb una
implacable eficàcia, doncs entén que és el camí més ràpid per accedir al tron
de Sant Pere. El temps i el currículum li donarien la raó i el 1334 es
convertiria en el Papa Benet XII.
En Belibaste emprèn
doncs, el 1306, una fugida cap al sud que el durà a creuar els Pirineus, a
travessar Catalunya i assentar-se a Morella, unes terres pròsperes que han
estar conquerides als moriscs fa pocs anys pel Rei Jaume I. L’activitat
econòmica que viu la zona de Morella i Sant Mateu, amb gent vinguda de tot
arreu, és un bon indret per a que en Belibasta passi desapercebut i a poc a poc
vagi reunint al seu voltant, a la plaça dels Tarrascons de Morella, a tots
aquells “bons homes” que com ell estan fugint de la inquisició. De dia, la
comunitat càtara de Morella fa vida normal, treballa i fins i tot en públic
acudeix a l’església, però de nit, al voltant d’una taula, combrega la seva
religió.
Tot sembla rutllar
prou bé, però els tentacles de l’inquisidor Geoffroy són llargs i arriben, a
través d’un caça recompenses que és fa passar per un “bon home”, fins a Morella
i Sant Mateu. Comença així el compte enrere del últim perfecte càtar.
Escrit en un format
de best-seller (molts capítols curts), el llibre va guanyant força a mesura que
passem les pàgines. Els personatges van guanyant pes (en Belibasta i el pastor
Mauri sobretot) i la història, tot i saber el final des de la primera pàgina,
ens acaba atrapant. No importa el final, importa com es recorre el camí i amb
qui es recorre. I això ens explica el Càtar imperfecte.
La propera vegada
que passegi pels carrers de Morella, m’aturaré amb atenció a la plaça dels
Tarrascons i rendiré un petit i silenciós homenatge als càtars que van haver de
fugir dels seus pobles pirinencs per fer-se un lloc en unes terres joves i pròsperes,
però no suficientment llunyanes com per fugir dels tentacles d’un papa
inquisidor.
Víctor Amela, El
Càtar imperfecte. 2013. Edicions B. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada