Tracker, d'en Mark Knopfler

La meva afició per la música crec que naix a partir dels inicis dels anys 90, amb 13 o 14 anys. A setè o vuitè d’EGB traficàvem amb cassets gravats que ens passàvem entre els companys de classe i fèiem recopilatoris del que sentíem a la ràdio. No hi havia molt de criteri, escoltàvem de tot, però a poc a poc i a base d’empassar-nos qualsevol cosa, cadascú va anar modelant els seus gustos musicals.

Jo vaig tenir la sort de tenir per veïns uns grans melòmans i posteriors professionals del món de la música (els Germans Saltor). Recordo els caps de setmana intercanviar cassets i dics entre la colla que formàvem el veïnat del carrer Sant Salvador. Hi havia discs de Transvision Vamp, d’Heroes del Silencio, de Europe, de Pink Floyd, de Joe Cocker la discografia dels pares (Dylan, Elvis, Llach, Raimon, Serrat, Moustaky...) i alguns d’altres que no m’atreveixo a citar. Entre aquells intercanvis musicals es va colar una banda anglesa anomenada Dire Straits. Em vaig enganxar. Vaig gravar-me tots els cassets possibles, vaig comprar-me llibres per poder llegir les lletres, vaig comprar-me CD pirates a la Fira del disc i al rebost de Revòlver al carrer Tallers i em vaig penjar algun pòster d’en Knopfler, amb la cinta vermella al cap i la Fender roja a les mans, a la paret de l’habitació. El 1991 els Dire Straits publicaven el seu darrer treball (On every street) i a l’octubre del 1992 tocaven al Palau Sant Jordi de Barcelona. Aquest va ser el meu primer concert d’una banda internacional! Tenia 15 anys.

Des d’aleshores he seguit la trajectòria irregular d’en Knopfler i he escoltat sovint els discs dels Dire Straits, sobretot el Dire Straits (78), el Communiqué (79) i el Making Movies (80). Aquest mes de març el músic de Glasgow ha tret el seu darrer àlbum en solitari, el vuitè, que porta per nom Tracker i al meu parer, després d’un bon Privateering, ha punxat de nou.

En Knopfler es deixa portar més pel folk que pel blues i al mi m’agrada més el so proper al blues. El folk escocès d’en Knopfler em cansa, se’m fa repetitiu i avorrit i la veu ja cascada del de Glasgow crec que té més joc acostant-se al blues que no pas al folk. De fet la cançó que tanca el disc, Wherever I go, és de les poques que sona bastant bé perquè l’acompanya a les veus la Ruth Moody.

Així el disc, de 11 peces (15 en l’edició Deluxe) passa lentament, sense cap guitarra enèrgica i amb una secció de vents protagonista que a mi em sobra. Tant sols Beryl, el single del disc, aguanta prou bé el tipus. Ritme i guitarres. Per això ha estat el single, no hi havia moltes més opcions.