La meva "A la carretera". Les Highlands

Aquest passat mes de març m'he llegit el llibre "A la carretera" de Jack Kerouac, en la nova edició que ha publicat Edicions 62 i que presenta el text tal i com va ser escrit per l'escriptor de Massachusetts entre els anys 1948-49 i publicat per primera vegada, amb nombroses modificacions, l'any 1957. El text narra, en primera persona, els viatges que en Kerouac i els seus amics fan pels Estats Units i Mèxic a finals dels anys 40. Viatges esborrajats en companyia de dones, drogues i alcohol, però sobretot viatges iniciàtics per a una colla de joves que finalment esdevingueren referents per a una nova generació d'americans.

Després de llegir el llibre, vaig pensar que tothom ha tingut la seva pròpia "A la carretera", viatges amb amics que ens han servit per a formar-nos, per a conèixer món i per a entrellaçar unes amistats sòlides malgrat la distància i el pas dels anys. Jo n'he viscut unes quantes de "carreteres": Viatges als Alps, Itàlia en furgoneta, un viatge express per Aústria... però potser el viatge més vivencial que vaig fer amb els amics va ser el que ens va portar a recòrrer el Regne Unit de Londres a les Highlands:

"La primera setmana d’agost de l’any 2000 vam carregar l’Honda Civic amb les motxilles, alguna cosa de menjar, els fogons per cuinar, 10 cartrons de Marlboro i ens vam llençar a la carretera amb l’objectiu d’arribar a remullar el cul al Nord de les Highlands i tornar a Barcelona la primera setmana de setembre. Jo acabava d’arribar d’un viatge familiar per Egipte i vaig tenir un matí per fer dues rentadores, una tarda de sol d’agost per eixugar la roba i un matí per fer la maleta. Menys de 24 hores després d’haver aterrat a El Prat tornava estar de viatge. El pla del viatge que teníem per davant era prou obert. La idea era parar uns dies a Londres aprofitant que l’Oriol hi tenia un bon amic i després pujar cap a Edimburg tot parant en algun parc Nacional per estirar les cames. A Edimburg hi teníem a l’Elena, que estava fent un postdoctorat en alguna universitat d’allà i aprofitaríem per trobar-nos amb ella i amb el Fra, el seu company. La idea primogènita era passar uns dies per Edimburg gaudint del Fringe Festival i després continuar cap al nord, cap a les Highlands, passant pel cim del Ben Nevis. L´única premissa fixa era ser de tornada a Barcelona la primera setmana de setembre, doncs jo, a finals de mes començava un Erasmus a la universitat de Ca Foscari, a Venècia, i havia de fer encara alguns papers. Vam acabar sortint més tard del que teníem plantejat, entre altres motius perquè a última hora vam decidir parar en un estanc a comprar cartrons de Tabac. I no és que fuméssim com a descosits, sinó que aquesta compra formava part d’un pla deliberat per a subvencionar-nos part del viatge i conèixer noies. Cap de nosaltres fumava, però ens havíem dit que el tabac a Anglaterra estava pels núvols i que venent-lo als pubs podríem treure’ns fàcilment un dineral. El càlcul era ràpid: Un paquet en un estanc ens costava 350 pessetes i allà on anàvem el venien a 3,80 lliures (unes 800 pessetes). I nosaltres anàvem carregats amb 100 caixetes. El pla era infal·lible! A mig matí estàvem creuant la Jonquera. Anàvem a poc a poc per no gastar gaire benzina. El Cívic tenia un sistema de control del consum que ens va acabar posant nerviosos a tots doncs si es conduïa de forma suau i sense córrer molt, s’encenia una llum verda amb les lletres ECO. S’havia d’evitar accelerades brusques i no sobrepassar els 100 quilòmetres hora. Ens vam proposar arribar a Londres amb la llum verda d’ECO encesa en tot moment. Arribar-hi ens va costar dos dies. La primera nit no recordo on la vam fer. Devia ser alguna d’aquestes espectaculars àrees de servei franceses, on tenies a la teva disposició banys decents, dutxes, zones enjardinades... era la primera evidència de que havíem creuat els Pirineus i ens trobàvem realment a Europa. Vam sopar uns entrepans que portàvem de casa i vam estirar els sacs de dormir en la perfecta gespa francesa. L’endemà vam llençar-nos d’hora i vam llançar-nos de nou a la carretera i a mitja tarda arribàvem al Port de Calais. Vam esperar el primer ferry, carregarem el cotxe i pujàrem a coberta a veure com a poc a poc ens allunyàvem de l’Europa continental per acostar-nos al nostre objectiu. El sol començava a caure i una brisa fresca ens anunciava que l’estiu a les Highlands seria fresc. Vam baixar del ferry a Dover i ens va donar la benvinguda una boira espessa. Semblava fet expressament, tal com si a Lloret sempre ens hagués de donar la benvinguda el sol i a Dover la boira, el puto fog, una marca de identitat turística! Vam arrancar el cotxe i el primer que vam veure en sortir del port va ser una rotonda amb uns cartells grocs fluorescents que es deurien veure a milers de metres de distància si no fos que allà viuen sempre dins la boira. Anunciaven, de forma alarmant, que en entrar a la rotonda havies de girar cap a l’esquerra. Suposo que després de desenes d’accidents per culpa d’Europeus que no entenen que els anglesos circulen al revés, algú va decidir anunciar-ho de forma clara. Després d’entendre què havíem de fer vam endinsar-nos en la boira i vam buscar, infructuosament, un lloc per dormir. Vam donar voltes i voltes per carreteres i carrers, buscant algun indret on poder deixar el cotxe i estirar els sacs, però no hi va haver manera. Tot eren carrers amb tanques de cases enganxades a la calçada, ni un parc, ni un bosc, ni una àrea de servei francesa amb totes les comoditats d’un gran hotel. Finalment i com ja era negra nit, vam decidir parar el cotxe en un voral, davant d’una tanca blanca de fusta. El voral devia tenir un parell de metres, però era d’herba. Suficient per estirar-hi les màrfegues, els sacs i descansar unes hores. L’endemà al matí, en despertar-nos, vam veure que havíem acampat en una urbanització benestant, davant d’una casa immensa i en un barri on no devien estar acostumats a que quatre dropos estiressin, damunt de la seva herba ben cuidada, els sacs de dormir. Vam decidir marxar d’allà el més ràpidament possible i encaminar-nos, definitivament, cap a la city. L’entrada a Londres no va ser gaire glamurosa. Se’ns va fer l’hora de dinar abans d’arribar al centre i com no teníem cap pressa i si molta gana, vam decidir parar a dinar. L’estacionament d’un gran magatzem de bricolatge va ser el lloc escollit. Vam aparcar el cotxe i entre la porta del Cívic i les màrfegues vam construir un paravent perfecte per encendre els fogonets i cuinar-nos uns macarrons amb tomàquet espectaculars. Cuina mediterrània a les portes de Londres!"