La meva "A la carretera": Les Highlands. Segona part

Us deixo a continuació la segona part del viatge que vaig fer l'estiu del 2000 i que em va venir de gust escriure després d'haver llegit "A la carretera" de Kerouac. La primera part la podeu trobar aqui.

A mitja tarda vam aconseguir aparcar el Cívic a prop de l’estació de metro de Bayswater, a tocar del Hyde Park. El Joan ens havia dit que l’alberg on vivia estava per allà i que ens esperaria tota la tarda per veure si aconseguíem algun llit per dormir. El vam trobar sense dificultats i els quatre o cinc dies que vaig passar allà dins van ser, probablement, els més esperpèntics de la meva vida. L’alberg era una torre de Babel de motxillers d’arreu del món i d’Europeus que venien a passar l’estiu a Londres amb la idea de guanyar-se uns diners i millorar l’idioma. Allò era un batiborrull de nacionalitats, idiomes i pintes vàries, una torre de babel dins d’una Arca de Noé que convertia aquell edifici de quatre plantes en un espai màgic on respirar llibertat. Ràpidament en Joan ens va posar en antecedents i ens va dir que fóssim sincers amb la propietària i que li diguéssim el que realment necessitàvem. Com anàvem escurats, vam establir  ràpidament una estratègia i vam decidir demanar un sol llit: -Good afternoon, we are Joan’s friends. We are four and we need one bed. Es va fer el silenci. La dona ens va mirar atentament, va mirar al Joan, que reia (sempre reia) i va dir:

-Ok, do you have any problema with Squat room? Algun problema? Li acabàvem de dir a la cara que érem quatre i que només volíem pagar un llit i ens diu que si tenim algun problema amb l’Squat Room? Senyora, vostè és una santa! L’Squat room era una habitació petita amb tres lliteres i espai suficient per a que tres o quatre persones més poguessin dormi a terra, damunt de la higiènica moqueta. El pla per a distribuir-nos era el següent: En Joan estava liat amb una japonesa (mai vam saber-ne el nom, i entre nosaltres sempre va ser la japo), així que ens deixava el seu llit. Un altre dormiria al llit que pagàvem i els altres dos a terra amb les màrfegues. Home sweet home! Vam passar la primera tarda tranquil·lament a la cuina de l’alberg, bevent cerveses que havíem comprat en un supermercat proper i xerrant amb el Joan, que ens explicava les seves vivències per Londres. Segons ell, el que feia la majoria de gent que estava a Londres per millorar l’anglès era treballar com un esclau en algun bar rentat plats i petar-se els diners en festes, alcohol i drogues el dia que lliuraven. Ens va explicar que cada divendres es muntaven “raves” i que tot l’alberg hi anava. La del proper divendres seria especial perquè era l’aniversari d’un company de l’alberg i la festassa s’anunciava grossa. Ens ho vam apuntar a l’agenda. Aquell dia vam anar a sopar d’hora i vam ficar-nos dins de l’Squat a una hora raonable, després d’una entretinguda tertúlia a la cuina de l’alberg. Allà vam conèixer a l’Amparo, una valenciana que com el Joan, estava passant l’estiu a Londres per millorar el seu anglès. Era una noia morena de cabells rinxolats, alegre i prima. Tenia uns ulls vius i ganes de festa, així que va ser una més de la colla durant els dies que vam estar per Londres. Crec que tots quatre ens hi vam enamorar. La sang ens bullia aquell estiu i les feromones s’escampaven pel cel de Londres fent escampar la boira i deixant al descobert un cel blau que convidava a l’alegria.

Als pocs minuts de ficar-nos dins dels sacs de dormir, l’Squat room es va anar omplint de gent i en un tres i no res es va muntar allà una gresca important. Sonava música, es fumàvem porros i la gent xerrava alegrement. Ens vam unir al grup i a poc a poc la tertúlia va anar pujant de to. La gent s’explicava les anècdotes del dia i sobretot, es planificava la logística per a la rave del divendres: Que si primer muntem un sopar, que si demanem ja les pastilles, que si jo vaig tranqui aquesta vegada, que això és impossible, que és l’aniversari d’en James i ho hem de donar tot.... No sé d’on, però van començar a aparèixer cerveses a l’habitació. En pocs minuts ens vam ajuntar en el petit replà on teníem estirades les dues màrfegues més de 10 persones. La llum era suau, la música tranquil·la i un fum espès embolcallava les veus que a poc a poc anaven pujant de to. Començàvem a entendre que volia dir ser a l’Squat room. Era el punt de trobada nocturn de l’alberg, el centre d’operacions. I així vam anar passant els minuts i possiblement les hores, fins que de cop i volta, de la penombra d’un dels llits baixos d’una llitera, una veu femenina va cridar:-Silence! I just arrived today from America and I need to rest. Primer es va fer el silenci a l’Squat, perquè ningú s’havia adonat que hi havia una persona dormint i ens vam emportant un gran ensurt al sentir el crit de súplica, però pocs minuts després, la festa va tornar al lloc on l’havíem deixat i ens vam tornar a oblidar de la noia americana. Allò era l’Squat i si volies descansar, haver escollit una altra habitació o un altre alberg. La noia americana no va tornar a obrir la boca. Va donar la batalla per perduda i al cap de poc menys de 30 minuts s’alçava del llit en silenci, agafava la motxilla i després de pronunciar un imperceptible “Thank you” marxava de l’habitació i no la vam tornar a veure mai més. Havia estat aplicada la llei de l’Squat. La nostra activitat diürna per Londres va consistir, principalment, en passejar i visitar monuments i museus. Vam caminar pels voltants de Buckinham Palace i vam riure una estona veient el canvi de guàrdia. Deu ser un càstig per als soldats fer el pallasso d’aquella manera. Vam veure el Big Ben, la Torre de Londres i vam passejar per la riba del Thamessis fins a la Tate Modern Art. Quin tros de museu! Passejàvem per les sales intentant endevinar els títols dels quadres. Cadascú s’inventava un nom i després ens acostàvem al petit cartellet i guanyava qui més s’hi acostava. La sala d’en Kandisky va ser la més divertida, doncs els nostres títols no s’acostaven, ni de bon tros, al que l’artista rus volia expressar. Després era molt interessant comparar la nostra interpretació del quadre amb la que ens venia a la ment una vegada conegut el títol vertader. També vam entrar al British, però la visita va ser molt més pragmàtica. Ens vam dirigir directament a veure les peces robades més famoses, és a dir, la part d’Egipte i la part del Partenó i les Cariàtides de l’Acròpolis d’Atenes. Si el British no s’hagués fet famós per les peces que té robades i que els diferents països reclamen infructuosament tindria, segurament, la meitat de visitants. Com a mínim tenen la decència de no cobrar entrada. És gratuït. Aquell matí passejant per la riba del Thamessis vam veure el recent inaugurat i ràpidament clausurat Millennium Bridge, la flamant passarel·la de vianants del molt venerat arquitecte Norman Foster. L’Amparo ens va explicar que estava tancat perquè la gent tenia la sensació de que el pont es movia quan hi caminaven per damunt. Es veu que oscil·lava de tal manera que la gent ho percebia i es marejava. Tot un calculista el senyor Foster! La segona nit a Londres, després de sortir a fer-nos unes pintes al pub vam encaminar-nos cap a la riba del Thamessis. Quan vam ser conscients d’on érem, crec que tots cinc teníem prou clar el que anàvem a fer. Be, tots cinc no. No crec que l’Amparo s’imaginés el que anàvem a fer, però el Ferra, l’Oriol i jo ho teníem ben clar sense haver dit una sola paraula. D’això se’n diu complicitat. En moments com aquests és quan ets conscient de que la gent que t’està envoltant són amics. El catalitzador, la guspira que fa fer saltar pels aires el silenci còmplice va ser una pregunta retòrica de l’Oriol: -Què xavals, creuem el pont o què?

En aquella època una pregunta així no era una pregunta. Era un repte. Recordo algunes vegades caminat pel Pirineu, preguntes de l’estil: -Baixem corrents o què? I ja ens teniu a tots els nois, tal com galls dins d’un galliner, corrent cap avall com si el món s’acabés aquella mateixa tarda, despenyant-nos mil metres muntanya avall en pocs minuts. Aquella nit, abans de que l’Oriol acabés d’enunciar la pregunta, el Ferran i jo ja estàvem enfilant-nos a la tanca per saltar damunt de la passarel·la. El Marc tampoc s’ho va pensar gaire i l’Amparo, després de dubtar un parell de segons i mirar a banda i banda, va acceptar la mà del Ferran per enfilar-se a la tanca i saltar àgilment a l’altre costat. Era negra nit i només les llums dels edificis il·luminaven la riba. A mesura que caminàvem per la passarel·la, l’ambient era més fosc i el silenci més profund. Anàvem tots cinc caminant a poc a poc, abraçats intentant percebre l’oscil·lació del pont. Després d’un inici palpitant, el batec del cor s’anava normalitzant. Era com si l’acte il·legal fora saltar la tanca, no passejar-se per la passarel·la. Ens vam anar relaxant i vam començar a gaudir de la passejada i del paisatge. Quan vam arribar al capdamunt de la passarel·la, ens vam apropar a la barana i ens vam quedar en silenci mirant les llums, la foscor de l’aigua i les barques que hi navegaven. Seguíem abraçats gaudint d’aquest gran moment de complicitat. Pel Thamessis no paraven de passar barques, algunes amb grans festes a bord. Sentíem la música i veiem a la gent ballar. El silenci es va trencar quan l’Oriol es va posar a cridar a unes noies que ballaven damunt la coberta d’una barca. Aquestes van alçar el cap i en veure’ns damunt del pont ens van tornar la salutació. A partir d’aleshores ens vam posar a saludar a tot aquell que passés per sota nostre, fent un xivarri escandalós enmig de la negror del Thamessis. Era qüestió de temps que passés, però nosaltres ni ens ho havíem plantejat. Al cap d’uns minuts de salutacions, va passar una barca petita i fosca per sota nostre. També els vam cridar per saludar: -Hello, good night!!! De sobte la barca va encendre unes llums blaves i vermelles i una sirena va trencar el silenci. Era la policia, que ràpidament dirigia la barca cap a la riba. Instintivament els cinc ens vam posar a corre com a desesperats cap a la riba oposada. Vam corre com si ens anés la vida. No miràvem enrere, només teníem fixada la mirada a la tanca que ens separa de Queen Victoria Street. La vam saltar amb una agilitat sorprenent i quan vam ser al carrer, vam seguir corrents. Haguéssim pogut corre fins a l’alberg, però de sobte vam sentir a l’Amparo cridar: -Al bus!!! Ens vam aturar, vam mirar enrere i vam veure que no hi havia bobis a la vista i esbufegant vam entrar a l’autobús que ens va allunyar de l’escena del crim. Quan vam recuperar l’alè, asseguts a la planta baixa de l’autobús, ens vam mirar en silenci i vam somriure. Vam tornar a l’Squat amb ganes d’explicar les nostres aventures al companys, però l’ambient que hi vam trobar va ser decebedor. L’Alberg estava ben mort, així que ens vam cuinar un sopar lleuger i vam fer una mica de tertúlia a la cuina tot fent-nos unes cerveses. Després vam pujar a l’habitació i vam caure rendits, després d’un dia ple d’activitat. No sé quanta estona vam aconseguir dormir, però a mitja nit, l’Squat tornava a bullir. Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser una noia asseguda en una cadira al llindar de la porta que li estaven tallant els cabells. L’Squat també era la perruqueria de l’alberg i què millor que tallar-se els cabells de matinada! Segurament havia lluna plena o nova o jo que collons sé, però segur que l’alineació astral deia que aquell era el moment idoni per tallar-se els cabells. Ens vam despertar del tot i ens vam afegir a la tertúlia, que com cada nit, va anar pujant de to a mesura que l’habitació s’anava omplint de gent, beguda i fum. El dia següent el vam dedicar a passejar Candem i el seu arxiconegut mercat. Hi havia gent per tot arreu. El dia acompanyava, feia bon temps i això convidava a passejar tranquil·lament pels carrerons del barri. Vam entrar a la botiga de Cyberdog i vaig pensar que mai en la vida tindria els pebrots necessaris per posar-me una samarreta dos talles més petita i amb piles i llums incorporades. Aquell tipus de roba estava a anys llum del que jo estava acostumat a veure al carrer Santa Maria del meu poble. Em sentia com en Peter Camenzind, construint la meva pròpia identitat entre dos contextos completament oposats. Londres era així, intens, modern, vivencial i vibrant. I per fi va arribar el divendres i amb ell el gran dia.  Jo no havia anat mai a una rave i l’únic que en sabia era que eren festes que s’organitzaven en llocs abandonats i per tant, prohibits. Bé, doncs no era una novetat per a mi. Un 31 de desembre, després de no aconseguir llogar un local per a muntar la festa de cap d’any, vam ocupar un antic hotel abandonat a Valldoreix (La Reserva), on en les seves bones èpoques s’hi va allotjar fins i tot el FC. Barcelona. Vam connectar-nos a la llum pública a través d’una farola del carrer, van tocar en directe els Black Coffe i vam aconseguir reunir prop de 400 persones, que van ballar com mai damunt de la moqueta roja de La Reserva. La policia va fer acte de presència, va saludar i veient el merder que hi havia, va decidir marxar tal i com havia vingut. Era cap d’any. La festa va acabar quan les faroles del carrer es van apagar per anunciar que el primer dia de l’any ja havia arribat. Així doncs, jo m’imaginava la rave com la festa que havíem fet al meu poble per cap d’any. A l’hora de sopar vam anar a una hamburgueseria i quan les campanades van anunciar l’hora establerta, el Joan va treure un paperet de la butxaca i des d’una cabina vermella va marcar el número assenyalat. Un contestador automàtic li va donar una direcció i va penjar. Era tot tant surrealista que tots, un a un, vam entrar i trucar al número de telèfon per sentir al contestador anunciar-nos el lloc on es celebraria la rave. Ens vam fer una cervesa en algun pub del barri i cap allà les 11 vam decidir encaminar-nos cap a la festa. Per arribar-hi vam pujar a un dels molts taxis il·legals que funcionaven per Londres, vam pactar un preu per arribar a les afores de la ciutat i ens vam encaminar cap a la gran festa. El taxi va parar al costat d’un gran mur de totxos vermells. En un extrem del carrer es veia una petita porta de ferro pintada de verd militar. Era minúscula comparada amb l’alçada del mur. Vam acostar-nos a la porta i vam picar amb el puny sobre el fred metall. La porta es va obrir i un noi ens va fer passar. Vam pagar i aleshores es va obrir davant nostre un pati gran tot abandonat. Era de terra, però pels racons hi havia males herbes que s’enfilaven pel costat de les màquines abandonades. A l’extrem oposat del pati hi havia una gran nau industrial d’on venia un soroll tronador. La sala era immensa i fosca. A la part esquerra hi havia una tarima amb els dj i unes torres d’altaveus altíssimes que escopien un soroll terrible, repetitiu i industrial. Ens vam acostumar i ens capbussarem enmig de la gent. Allò era espectacular. En cap festa, en cap concert, en cap festival he vist gent tant estranya com la que vaig veure aquella nit. El primer que ens va sorprendre veure va ser un noi abraçat als altaveus. Estava fortament agafat a la torre i movia cul i cames. O era sord o s’hi quedaria ben aviat, però això no sembla importar-li gaire, perquè gràcies a les pastilles que devia portar al damunt, va aconseguir passar-se tota la nit així. No es va moure d’allà en hores. La gent ballava en petits grups i molts escoltaven individualment la música. Les drogues col·loquen a la gent en una altra dimensió i en molts casos això s’ha de viure i percebre individualment. Vam trobar-nos ballant al costat d’un noi alt, vestit amb uns pantalons i una jaqueta feta amb paper de plata. Em sembla que també portava un cas platejat. Tenia els peus ancorats a terra, el tronc rígid i tant sols movia els braços per fer anar uns “nuntxacos”. Espectacular. Aquest tampoc es va moure en tota la nit. 12 hores plantat movent tant sols els braços i l’arma blanca. Ballant, xerrant, observant a la gent i bevent alguna cervesa vam passar la nit. Una gran nit. Quan el sol estava a punt de sortir vam decidir plegar. Vam agafar un taxi i li vam demanar que ens portés cap al Hyde Park, a prop de l’alberg. Com sabíem que la rave s’allargaria fins a la matinada i a l’endemà volíem agafar de nou la carretera per seguir cap al nostre objectiu final, vam decidir deixar l’alberg el dia abans. Vam pensar que la gespa del Hyde Park sería un bon lloc per descansar. La sorpresa va ser gran quan vam veure que el parc tancava per la nit. Però, be, res que no es pugui solucionar escalant una mica. Vam acomodar-nos en un racó de gespa tova protegit per uns matolls i vam dormir algunes hores fins que la llum de l’agost i el xivarri de la canalla jugant pel parc ens va despertar. Vam anar a esmorzar a l’alberg per acomiadar-nos del Joan, de l’Amparo i de la colla i ja que estàvem allà vam aprofitar per dutxar-nos. Vam carregar les motxilles al Civic i a primera hora de la tarda sortíem de Londres camí de Oxford.