Xesco Arechavala: Palmira. Patrimoni cultural de la humanitat en perill de mort

Fa temps que fullejo amb por les noticies que vénen de Síria. Espero, trist, la crònica d’una mort anunciada. Farà un parell de mesos el grup terrorista EI va conquerir la ciutat de Palmira i vist el currículum d’aquests bàrbars, el jaciment arqueològic de la reina Zenobia està greument amenaçat. De fet, ahir, es van fer públiques les primeres imatges de la destrucció d’alguns dels mausoleus que hi ha a les afores del jaciment.

Cada vegada que sento a les noticies que els terroristes han dinamitat el seu propi patrimoni arqueològic em poso molt trist. I dins meu es genera una gran contradicció, doncs sóc molt més sensible a aquestes notícies que a les matances que cada dia es perpetuen arreu del món. Suposo que el martelleig diari d’assassinats arreu del món fa que ens insensibilitzem davant la més gran de les barbaries. En canvi, no estem acostumats a veure la destrucció d’un patrimoni històric únic al món. En fi, o com a mínim així justifico jo les meves contradiccions.

L’any 2006 vam estar de vacances a Síria, un país encantador ple de gent oberta, acollidora i amb un patrimoni històric immens. Síria ha estat històricament una cruïlla de cultures i això es veia reflectit en el seu ric patrimoni històric. La guerra s’ho ha endut tot per davant i ha aconseguit fer bo al dictador Bashar al-Asad. Massa interessos han coincidit a Síria els darrers anys i la incapacitat de gestionar-los o arribar a acords internacionals ha abocat al país cap a un desastre humà i cultural sense precedents, una llosa que tardarà dècades en aixecar.

Quan vam viatjar per Síria de la mà de Hala, vam estar un parell de dies a la ciutat de Palmira. Ens va rebre el director del museu arqueològic (Hala el coneixia perquè ella es arqueòloga). Ens va convidar a un cafè curt i dens i ens va explicar una mica la història de la ciutat. Vam recorre el museu i després ens va deixar el seu xofer i unes claus gegantines per tal de poder anar a visitar els mausoleus que hi ha a les afores de la ciutat. Allunyar-se de Palmira era espectacular. Ràpidament el cotxe s’endinsava al desert de sorra ataronjada i deixava enrere l’oasi de palmeres verdes on estava assentada la Palmira antiga i nova. Els mausoleus eren estructures de dues plantes fetes de pedres grosses. Eren senzills però impressionant de veure en el seu conjunt, doncs motejaven de color negre un desert de sorra i pedres. De tornada a la ciutat de Palmira, el xofer ens va deixar davant de la porta del temple de Bel. El director del museu ens va deixar dormir en la caseta que acollia als arqueòlegs que treballaven al jaciment. Era una petita construcció de dues plantes construïda dins del temple de Bel. Crec que ha estat un dels llocs més impressionants on he pogut dormir mai. Quan el sol va caure, vam poder gaudir del cel estrellat del desert des de l’interior del temple romà més oriental del món. L’endemà vam passejar el jaciment de Palmira: El passeig de columnes empedrat (decumanus) amb l’arc característic donant-nos la benvinguda, el teatre, el Tetrapylon, els banys, els temples funeraris... sempre vigilats pel castell que s’alça en el turó proper al jaciment. Un plaer! Síria era un país amb poc turisme i vam gaudir de la passejada amb tranquil·litat.

En aquests moments el jaciment, declarat patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO, està farcit de mines i en qualsevol moment pot desaparèixer. L’altre dia hi havia un article interessant a El País (Mutilar el pasado de un país para destruir su futuro) explicant els motius d’EI per dinamitar el patrimoni. Un d’ells era amagar el saqueig i contraban de peces d’art com a font important de finançament. I aquestes peces, majoritàriament, acaben en mans privades americanes. L’avarícia d’uns rics occidentals finança la barbàrie de l’Estat Islàmic. Les autoritats haurien de ser implacables contra els compradors de peces d’art d’origen il·lícit per mantenir el patrimoni públic i per eliminar una font de finançament important dels grups terroristes.