El primer cap de
setmana de juny, el mateix que el Barça va aconseguir la cinquena orelluda
davant la Vecchia signora a Berlin, també es van alinear els astres. Les
agendes, miraculosament, havien deixat en blanc aquell cap de setmana i ho vam
aprofitar, gairebé improvisadament, per organitzar una trobada com les d’abans:
una trobada excursionista solopitxes!
 |
| L'Oriol, el Xesco, el Fra i el Ferran |
El divendres, el
Ferran, l’Oriol, el Fra i jo mateix ens vam trobar a Roquetes per sopar i
fer-nos unes cerveses i ja amb la panxa plena i fosca nit, enfilar les corbes
del Caragol fins al Mascar, al cor del Parc natural del Port. La idea era
dormir a casa i l’endemà fer una excursió de tot el dia amb la única premissa
d’arribar a casa abans de les 20:45. Quan vam arribar a casa vam repartir-nos
per les habitacions, vam ordenar el menjar que havíem pujat i ens vam fer una
mistela tot estudiant el mapa i les opcions per l’endemà. Jo tenia la idea
d’arribar al Regatxol a remullar el cul, però evitant la pista del Tall Nou.
Després de descartar una volta excessivament llarga, vam acordar que pujaríem a
la Mola de Catí, la travessaríem fins al Mas de Lino i pel PR baixaríem fins al
Regatxol. Remuntaríem el riu Ulldemò i tornaríem a pujar a la Mola per la Canal
del Rito. Una bona volta circular amb el regal, a mig camí, del bany a les
aigües clares del Regatxol.
Dissabte vam
matinar i a un quart de nou ja estàvem enfilant el sender que, passant per la
casa de Panxampla, ens pujaria fins a la Mola. Un cop a la mola, vam
endinsar-nos al bosc de pins i boixos a través d’un simpàtic i agradable sender
que serpenteja còmodament. Creuar la Mola (un altiplà boscós a 1.200 metres) és
agradable. Caminàvem i xerràvem a bon ritme. Vam parlar, com gairebé sempre de
política, del paper emergent de Podemos, de com afrontarà la Colau la gestió de
Barcelona, del canvi polític a València, de com recaptar impostos i què fer amb
ells, de les start –ups ... i companys, ens estem fent grans, perquè aquesta
vegada la conversa no va acabar com ho feia normalment, que era a base de
dinamita. No vam dinamitar res ni ningú.
Xerrant xerrant vam
creuar la Mola sense adonar-nos. Després d’un revolt de la pista forestal
s’obre davant nostre les vistes feréstegues de la Terra Alta. Barrancs
escarpats de roca calcària tacats de pins i alzines cauen abruptament cap al
nord. Nosaltres seguim una pista forestal tancada al trànsit cap al Mas de Lino,
un mas ben arreglat situat en un coll privilegiat. Abans d’arribar-hi fem una
parada en una punta rocosa. Grimpem una mica i gaudim de les vistes bevent una
mica d’aigua. Veiem perfectament el Penyagalera, les Foies i el Barranc de les
Valls...
 |
| El Penyagalera vist des de les proximitats del mas de Lino |
Abans d’arribar al
Mas de Lino trenquem a la dreta per un sender que ens hauria de connectar amb
el PR. Ens perdem una mica i seguim un petit barranc fins arribar a un
precipici on és impossible seguir endavant. Això ens permet situar-nos al mapa.
El Ferran triangula i corrobora la nostra posició. Des del llindar del
precipici gaudíem de les vistes del barranc del Regatxol, 500 o 600 metres sota
els nostres peus. Uns voltors ens fan un espectacle aeri i gaudim del seu vol
durant uns minuts. A mi les botes noves em comencen a fer mal i ja m’han fet
unes petites llagues. Em poso betadine, uns compeeds i tirem enrere per buscar
el PR, que el Fra troba demostrant que retè olfacte muntanyenc!
El PR cau cap al
Regatxol esquivant punxes de roca calcària. El sender serpenteja verticalment a
la recerca de l’aigua. Portem tres hores caminant i no ens hem trobat a ningú.
Jo dic que per aquests camins hi camina molt poca gent, que ara tothom fa el
GR-7 i els Estels del Sud. Dit això ens creuem amb un parell de grups que estan
pujant cap al mas de Lino. Més de 20 persones. Callo per sempre més i les
sensacions de soledat i aïllament que em transmet el Port me les guardo per a
mi.A mesura que perdem alçada i que el rellotge s’aproxima al migdia, la temperatura augmenta. Quan arribem al fons del barranc (a prop del Mas d’en Rogeli, a uns 600 metres d’alçada) la calor és sufocant. Comencem a remuntar el riu i als pocs minuts de caminar saltant de pedra en pedra trobem unes gúbies idíl·liques. No ens ho pensem gaire. Ens despullem i de cap a l’aigua freda i transparent del riu Ulldemò. De fet el Fra no s’ho pensa gens i gairebé és tira a l’aigua abans de treure’s els calçotets. El Ferran tampoc s’ho pensa molt. Jo em mullo clatell i mans i també m’hi tiro. El xoc amb l’aigua freda és important. Esbufego, crido una mica i una vegada superat l’ensurt el cos és relaxa i puc gaudir del bany. Això és pau i desconnexió, això és sentir-se viu! L’oriol, després de torturar-se una mica sucant les cames, també s’uneix al grup. Passem una bona estona remullant-nos de gúbia en gúbia, fent-nos hidromassatges en una petita cascada i prenent el sol estirats en unes pedres llises. Semblem quatre paleolítics passant el dia al riu. Tot plegat molt paleo! A l’hora de dinar decidim buscar un lloc amb ombra. Caminem uns minuts remuntant el riu fins a trobar l’ullal de la Figuerassa, a la vora d’una platja de pedres. Aigua freda a la vora del riu, un tros de pa, embotits i formatges. Allà ens estirem a dinar i a descansar. Algú fins i tot arriba a roncar...
 |
| Remullada al Regatxol (riu Ulldemó) |
Davant de casa estirem una mica, ens fem una cervesa i anem al bar a buscar gel. És l’avantmatx de la final de Champions. El partit, les cerveses, el sopar regat de vi, els gin-tonics i els riures ja no formen part d’una ressenya excursionista així que es quedarà en la intimitat de quatre bons amics que de tant en tant, quan s’alineen els astres, es trobem per caminar, xerrar i gaudir de l’amistat.
Mapa recomanat: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports. Editorial Piolet. 2007 Escala 1:25.000
Wikiloc. Track de l'excursió. 27 kilómetres i 1.750 metres de desnivell positiu. 8 hores 30 minuts de caminada real (12 amb descansos)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada