Bruce Springsteen & The E-Street Band, The River Tour. Barcelona 14 de maig 2016

El Bruce amb els guitarristes de la E-Street Band Nils Lofgren i Steven Van Zandt

La meva afició pel Bruce és tardana. El vaig descobrir l’any 1996 a Lleida, a la residència Sant Anastasi, compartint habitació amb un fanàtic del Boss del Vendrell. A mi evidentment el Bruce em sonava, havia escoltat els grans himnes però poca cosa més. Aquell any vaig absorbir els clàssics, del “Greetings from Asbury Park NJ” al “The River”, 7 anys de Rock&Roll (1973-1980) que forjaren el mite i la història de la música contemporània.

A les acaballes de l’any 1995 el Bruce va treure el “The Ghost of Tom Joad”, un disc inspirat en la novel·la de “El Raïm de la ira”, de John Steinbeck. Aquest disc és per mi un dels millors treballs que ha tret el Bruce les darreres dues dècades junt amb el d’homenatge a Pete Seeger de l’any 2006 (We Shall Overcome: The Seeger Sessions) i el corresponent directe (Live in Dublin, 2007). Per a presentar el “The Ghost of Tom Joad” el Bruce va decidir fer una gira de teatres. En aquell llunyà 1996 no hi havia internet i les entrades encara s’havien de comprar físicament. La bogeria pel Bruce ja era gran a Barcelona així que imagineu-vos l’expectativa que va crear l’anunci de dos concerts al Tivoli el divendres 6 i dissabte 7 de maig. 3.200 entrades per a dos concerts. La promotora va anunciar que les entrades es posarien a la venda el dimarts 2 de maig i que la botiga que les vendria s’anunciaria per la ràdio el mateix dia a les 10 del matí. La gent va començar a fer cues a la porta del Hard Rock cafè i de Discos Castelló dos dies abans de la data anunciada. Jo estava vivint a Lleida, una mica aliè a tot l’espectacle fins que el Rafael em va dir: Què? Anem a Barcelona a intentar aconseguir entrades? A mi em va fer gràcia la proposta més pel que tenia d’aventura que per les probabilitats d’aconseguir-ne una, però l’endemà a les 8 del matí enfilàvem la N-III cap a la capital. Conduïa el Rafael i com era del Vendrell tant sols coneixia un aparcament a l’eixample, entre la Diagonal i Enric Granados. Aparcàvem el cotxe poc abans de les 10 del matí i quan vam sortir al carrer amb la intenció d’anar baixant fins a plaça Catalunya, vam engegar la ràdio. A les 10 en punt van anunciar la botiga on vendrien les entrades i va resultar ser tot una desconeguda: Planet Music, al carrer Mallorca, cantonada amb Enric Granados. Quan van dir el nom i el carrer, no ens ho podíem creure. Estàvem just al davant. Érem els primers de la cua. El 6 de maig del 1996 vam veure al Bruce des de la segona fila del Teatre Tivoli.

Aquell concert del Tivoli va ser el meu primer concert del Bruce. Després el vaig veure l’any 1999 quan va reagrupar de nou a la E-Street band després de 10 anys de carrera en solitari i va començar la gira mundial amb un concert memorable al Palau SantJordi (9 d’abril 1999). La darrera vegada el vaig veure el 17 de maig del 2003 a l’estadi Olímpic presentant el The Rising, un concert que per a mi va passar sense pena ni glòria. Aquesta setmana, 13 anys després, el vaig tornar a veure en la gira commemorativa dels 30 anys del “The River”, al Camp Nou.

Aquesta vegada el concert va ser impressionat. El Bruce, amb 66 anys, va recórrer l’escenari amunt i avall durant les 3 hores i 40 minuts que va durar el concert. Té un repertori tant extens i ple d’himnes que es podria dir que tots els concerts són fàcils. Tot i això, remirant el set list del concert, sempre hi ha lloc per a regals, com la bonica “I'm Goin' Down” o els covers de “Purple rain” de Prince o el “Twist and Shout” final popularitzat pels The Beatles. El més impressionant dels concerts del Bruce no és que durin més de tres hores o que sigui capaç de cantar més de 35 himnes Inter generacionals (la gent canta igual el Born to Run del 74 que el The Rissing del 2002), sinó la comunió que aconsegueix amb el públic. La relació Bruce – públic és tant intensa i potent que es crea una atmosfera màgica que és molt difícil d’explicar i aconseguir en un estadi amb 70.000 persones. L’any 2003 a l’Estadi Olímpic em vaig desencantar perquè tot era molt gran i per la raó que fos no vaig percebre aquesta química entre el Bruce i el públic. Aquests darrers 13 anys m’he dedicat a gaudir de concerts en llocs més petits (tret d’algun Sant Jordi), però el cap de setmana passat, al Camp Nou, vaig vibrar de nou en un espai gran.

El Bruce, a Europa, ha canviat l’estructura dels concerts de la gira del The River en comparació al que venia fent als EEUU. A casa s’atrevia a tocar l’àlbum sencer i després hi afegia alguns clàssics més d’altres treballs. A Barcelona, primer concert de la gira europea, va tocar 12 peces del The River (de 20 que en té el disc) deixant-se alguns clàssics com “Cadillac Ranch”, “Independence Day” o “You Can Look (But You Better Not Touch)”. En aquest cas si que es pot dir que el Bruce ha optat per fer una gira europea més fàcil, donant un pes important al The River (excusa de la gira), però oferint un repertori molt més ampli. Hi haurà defensor i detractor de la proposta!

Sigui com sigui, el dissabte passat vam gaudir d’un show majúscul, d’un artista que controla els tempos i el ritme del concert com ningú. Un Bruce que empalmava les cançons, una darrera de l’altre, al crit de: One, Two, Three, four! La traca final (de 45 minuts), amb les llums del Camp Nou enceses com si fos de dia, va ser apoteòsic: Purple Rain, Born in the U.S.A., Born to Run, Dancing in the Dark, Tenth Avenue Freeze-Out, Shout, Bobby Jean i Twist and Shout. Llarga vida al Boss!!