Brasília: Del Plano Piloto a la dispersió urbana

Les casualitats a les que ens sotmet la vida de tant en tant són interessants. La setmana passada em vaig acabar de re-llegir el clàssic de Jan Gehl “La Humanización del espacio urbano” mentre escrivia una oferta per a fer el pla de mobilitat de vianants de Brasília, la ciutat icònica del urbanisme modern que tant criticava Gehl en el seu llibre.

Un llibre esdevé clàssic quan anys després de la seva publicació encara manté la vigència argumental i l’interès social. La humanización del espacio urbano d’en Jan Gehl, publicat per primera vegada l’any 1971, ha esdevingut per mèrits propis un clàssic de la literatura urbanística. Possiblement no ha transcendit tant com el Muertey vida de la grandes ciudades (1961), de la Jane Jacobs, però ha deixat una base metodològica per treballar l’espai públic molt més potent.

Els treballs de la Jane Jacobs i d’en Jan Gehl publicats ara fa més de 40 anys tenen un punt de partida comú: la critica al moviment modern i al funcionalisme que durant la primera meitat del S.XX va oblidar per complet el paper que jugaven les persones en l’espai urbà i les relacions socials que allà es generaven. “La humanización del espacio urbano” presenta una metodologia de treball per planificar i dissenyar espais urbans entre edificis que siguin vius, atractius i segurs i que donin resposta a les tres activitats principals que es poden donar en el carrer: Necessàries, opcionals i socials. Després en Gehl analitza com la qualitat del disseny urbà impacta en aquests tres tipus d’activitats.

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de passejar-me per Brasília i mirar-la amb ulls crítics. Com es pot humanitzar una ciutat que s’ha construït de cero a partir d’un pla (Plano Piloto, 1957) de marcat caràcter “modern”? En Lúcio Costa va dissenyar una ciutat d’avingudes amples i edificis alts relativament aïllats, amb molta llum i ben orientats, com gira-sols buscant el sol. Ara bé, des del punt de vista del vianant, l’escala de la ciutat i de les seves avingudes és del tot desproporcionat.

La gran avinguda Eixo Monumental, que estructura la part central de la ciutat de nord-oest a sud-est, té 8,5Km. de llarg i 250 metres d’ample entre façanes (a València la distància entre la ronda nord y la ronda sud és de 6Km.) En aquesta avinguda estan tots els edificis icònics d’Oscar Niemeyer (Catedral, Biblioteca, Museu Nacional, Palau Itamaraty...) el que passa es que per anar de l’un a l’altre gairebé resulta impossible anar-hi a peu. Els itineraris de vianants són inexistents o sense continuïtat. Els carrers no tenen passos de vianants i tant sols alguns tenen semàfors. Anar a peu des del Palau de Buriti fins al Congrés Nacional (5Km.), passant per tots els elements arquitectònics que han forjat la identitat de Brasília és gairebé una aventura de risc. I no només això, sinó que resulta avorrit perquè entre icona i icona arquitectònica no hi ha res, no passa res. Només parcs buits, aparcaments, vials i de tant en tant algun edifici alt sense uns baixos comercials que generi una mica de vida de barri. Els carrers, clarament, són només lloc per passar i si es passa en cotxe millor que a peu.

Eixo Monumental vist des de la Torre de TV. 

Amb aquests condicionants de partida la ciutat ha passat del pla al procés. Eixo Monumental ha quedat com un museu obert a l’aire lliure i com a centre administratiu (estan tots els ministeris del país) i l’activitat s’ha centrat al voltant dels eixos viaris Nord i sud, que creuen perpendicularment Eixo Monumental. I després ha passat el que ha passat a tot el Brasil, que els processos de periferització han sigut molt importants. El Plano Piloto original estructurava la ciutat a través de l’Eixo Monumental i els vials Nord i sud, en una àrea de 9 per 12 quilòmetres. Actualment la ciutat de Brasília creix fins als límits de l’estat de Goiânia, a més de 25 quilòmetres de l’Eixo Monumental.

Així doncs si el repte d’inici era humanitzar una zona urbana planificada a finals dels anys 50 sota un prisma de marcat caràcter modern, la realitat actual ens empeny a planificar la mobilitat d’una ciutat de més de 2,4 milions d’habitants amb els mateixos problemes de dispersió urbana que a la resta de ciutats del Brasil, amb la única diferencia que en aquest cas, el centre, és un gran museu a l’aire lliure on els desplaçaments a peu brillen per la seva absència, molt al contrari del que passa als centres vius i actius de Rio de Janeiro o São Paulo.

Plano Piloto. Lúcio Costa, 1957

Voreres a Eixo Monumental, a prop del Palau Buriti

Edificis al llarg de l'Eixo Monumental

La nova Brasília, lluny del centre i dels paràmetres establerts pel Plano Piloto

Museu Nacional (Niemeyer). Places de formigó al voltant dels edificis icònics