El derecho a la ciudad, d'Henri Lefebvre

Henri Lefebvre (1901 – 1991) va ser un filòsof i sociòleg francès que va dedicar gran part de la seva vida a analitzar el pensament marxista i els problemes del món contemporani, en especial la vida quotidiana i l’urbanisme. Primer traductor dels textos de Karl Marx al francès, ingressà al Partit Comunista l’any 1928, del qual va ser expulsat 30 anys després. És a partir d’aleshores que centra el seu temps en l’estudi de les ciutats, de la quotidianitat, de la producció de l’espai públic i de l’urbanisme.

Crític amb l’urbanisme modern i amb la conseqüent deshumanització de les ciutats que aquest moviment provoca, defensa aferrissadament unes ciutats vives i la participació activa de les societats diverses que les configuren. L’any 1967 “inventa” el concepte de “el dret a la ciutat”, activament reivindicat durant el maig del 68 a Paris i des d’aleshores utilitzat per tot tipus de moviments (15M, sense anar més lluny), institucions (carta del Dret mundial a la ciutat – 2004; o Conferència de Nacions Unides Habitat III – 2016) i fins i tot constitucions (República de Equador 2008).

Ara, 50 anys després de la seva primera publicació (Le droit à la ville, 1968), és interessant rellegir-ne el text per veure si les reivindicacions actuals del dret a la ciutat tenen algun lligam amb les tesis exposades per Lefebvre l’any 1968. David Harvey diu que resulta difícil pensar que les reivindicacions i experiències vinculades al dret a la ciutat durant les dues últimes dècades (de Porto Alegre a  Nova York o el nostre 15M) tinguin algun lligam de fons amb el llegat intel·lectual de Lefebvre. Els moviments socials que els darrers anys han reivindicat el dret a la ciutat han nascut fruit dels conflictes actuals que, si s’analitzen, poc tenen a veure amb els del 68. Ara bé, el que si que pot passar es que una vegada generat el conflicte i reivindicat novament el dret a la ciutat, la població busqui referents intel·lectuals per construir un discurs. Si no, per què estem tornant a Lefebvre? Per què la Jane Jacobs torna a estar de moda? Els problemes no són els mateixos, però la base intel·lectual, la teoria que sustenta els clàssics ens serveix avui en dia per reivindicar el nostre Dret a la ciutat.

Lefebvre parteix d’un discurs de clara base marxista. Els finals dels anys 50 són anys de post-guerra, de reconstrucció urbana, el que afavoreix el naixement de l’urbanisme modern. Avui en dia el discurs marxista ha estat sepultat pel capitalisme, no hem patit una guerra però estem sortint d’una gran crisi econòmica i l’urbanisme modern ha evolucionat cap a un urbanisme dispers i de baixa densitat del tot descontrolat, que ha seguit segregant socialment (i funcionalment) el territori. No és el mateix, però en certa manera tenim herències.

Lefebvre deia que la vida urbana (que defineix el dret a la ciutat) ha de suposar punts de trobada, confrontació de diferències, coneixement i reconeixement recíprocs (inclús ideològics i polítics), maneres de viure, models que coexisteixen en la ciutat. I això és el que seguim destruint actualment i hem de recuperar i reivindicar per tenir ciutats amb vida urbana. Aquestes ciutats diverses socialment s’aconsegueixen amb polítiques urbanes i educatives inclusives, barrejant usos, evitant segregacions, coneixent al veí... així reivindiquem el nostre dret a la ciutat. El pensament únic, la homogeneïtat, la indiferència, el negar el debat o el conflicte és el que està matant, des de ja fa anys, la vida de les ciutats i per tant, el dret a la ciutat.

Però tanmateix, les ciutats, persisteixen.

El derecho a la Ciudad (2017) Henri Lefebvre. Edita Capitán Swing. Traducció de Ion Martínez Lorea. Introducció de Manuel Delgado