Jo, que no sóc usuari habitual
del cotxe, no m’adono de certs canvis socials i de mobilitat que estan
provocant les noves tecnologies fins que vaig a una ciutat com Mèxic, on em
veig obligat a agafar Ubers durant tot el dia per poder anar de reunió en
reunió.
La primera vegada que vaig anar a
Mèxic (2011) agafava els taxis comuns o els “Arturos”, un servei de taxi privat
amb el qual la meva empresa tenia un conveni. Aquests taxistes, taxistes de
tota la vida, es coneixien la ciutat de pam a pam, l’havien conduit i patit
durant anys. Eren gats vells. Ara bé, per anar d’un lloc a un altre utilitzaven
les avingudes principals i potser alguna drecera que es coneixien, però sempre
poca cosa i ben a prop dels eixos principals.
Ara, 7 anys més tard, ha irromput
amb força Uber. Les noves generacions de joves mexicans són animals
tecnològics. Estan contínuament connectats i Uber és el taxi modern que els va
com anell al dit. El reserven via aplicatiu mòbil, no paguen en efectiu ni amb
targeta dins del taxi i el que ha estat fonamental a Mèxic per garantir-ne l’èxit:
estan constantment geolocalitzats.
Ara bé, els conductors d’Uber són
més joves que els taxistes comuns. Molts d’ells han vinguts d’altres parts de
la República atrets per les oportunitats d’una megalòpolis com Mèxic. I
evidentment no es coneixen la ciutat o no han fet l’esforç d’empapar-se dels
seus carrers, avingudes i dreceres. Però ells també són de la generació
tecnològica i per sort, existeix l’aplicació Waze.
Google va comprar Waze l’any 2013
per gairebé 1.000 milions de dòlars. Waze són els ulls dels taxistes d’Uber i
de les noves generacions de joves que es mouen en cotxe per la ciutat. Aquesta
generació abans es deixaria les sabates a casa i sortiria descalça al carrer que
el mòbil amb el Waze.
Això que pot semblar inofensiu és
una amenaça (o ja un problema real) per als barris de la Ciutat de Mèxic, i
segurament per als de les grans megalòpolis d’Amèrica llatina (a São Paulo o
Fortaleza, al Brasil, he tingut la mateixa sensació) i qui sap si de casa
nostra. Waze calcula les rutes amb una premissa ben senzilla: El menor temps de
recorregut entre A i B, sense tenir en compte el tipus de carrer o avinguda. A diferència
d’altres aplicacions de GPS, Waze s’alimenta en temps real de tots els usuaris
que estan connectats i circulant per la mateixa ciutat. Aquests informen de
retencions, accidents i donen senyals de rutes i velocitats. Aleshores, en
temps real, l’algoritme de Waze ofereix als usuaris les rutes de menor temps.
Gràcies als algoritmes de Waze,
aquesta setmana he pogut conèixer magnífics carrers de barri que possiblement
fa tres o quatre anys tenien només el trànsit dels propis veïns i ara, depenent
de les hores punta, registren intensitats del trànsit completament inadequades
per aquests tipus de carrers. Els veïns deuen estar que trinen!
El funcionament de Waze genera un
problema greu de gestió de la mobilitat que s’escapa del control públic.
L’administració es veu indefensa davant les decisions que pren l’algoritme de
Waze. Al Congrés de NACTO, celebrat a Chicago l’octubre passat, els gestors de
la mobilitat de Los Angeles comentaven que ja havien rebut queixes de veïns per
això i que després de parlar amb Waize per tal de que tinguessin en compte la
jerarquia viària en els seus algoritmes de càlculs de rutes i rebre com a
resposta una negativa (el nostre negoci és oferir el camí més ràpid
respongueren) l’administració va decidir reurbanitzar el barri amb importants
elements reductors de la velocitat.
A partir del que ja està passant
actualment amb Waize o del que pot passar en un futur amb el vehicle autònom,
hem d’analitzar i entendre com l’administració pública, que vetlla pel bé comú,
pot seguir gestionant la mobilitat urbana. I la solució és ben senzilla i es
pot exemplificar amb un element tant bàsic del disseny urbà com és el llindar
de la vorera. Waze i els algoritmes privats de les companyies que operin les
flotes de vehicles autònoms ens ompliran homogèniament els carrers de cotxes.
Per tant l’única solució que li queda a l’administració (i no és banal ni poca
cosa) és decidir, a partir del disseny urbà, on acabarà el carrer i on
començarà la vorera.
A mode d’epíleg d’aquests post
m’agradaria fer una petita reflexió sobre la fe cega que aquestes noves
generacions tenen en la tecnologia. Andreu Escrivà, en el seu magnífic “Encara
no és tard” diu: “El pensament màgic és
defineix com aquella forma de pensament que, basada en supòsits erronis o no justificats,
genera opinions o creences sense cap mena de fonament empíric. Els humans
tendim molt a pensar d’aquesta manera, més encara quan hi intervé la
tecnologia”. Tinc la percepció de que el temps de recorregut que actualment
faig amb Uber seguint la ruta proposada per Waze és semblant al que feia 7 anys
enrere amb el taxi tradicional. L’única diferència és que ara, enlloc d’estar aturat
en una retenció, Waze m’obliga a circular per carrerons de barri per tindre la
sensació de no estar aturat. Psicològicament les dos situacions no tenen res a
veure, però possiblement amb Waze recorrem més quilòmetres, contaminem més i
acabem arribant igual que abans. Però ningú ho posa en dubte perquè la
metodologia utilitzada per Waze és molt tecnològica.
I els meus dubtes es basen en
fonaments empírics. En els dos últims trajectes amb Uber, de més d’una hora, la
velocitat mitjana de circulació ha estat inferior als 15Km/h. Les reflexions
que em venen al cap sobre l’eficiència de moure’s amb una bèstia de més de
1.000 quilos per un àmbit urbà a 15Km/h, donen per a un altre post. Amb
bicicleta ens hagués costat el mateix i amb el BRT, haguéssim arribat abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada