Ese príncipe que fui. Jordi Soler

Hi ha esdeveniments històrics que de tant estrambòtics semblen pura ficció. Quina ment podria inventar-se una història tant surrealista com la descrita per Jordi Soler en el magnífic Ese príncipe que fui?

Si ja és surrealista i cruel que el Baró de Toloriu s’emportés a principi del 1.520 a la filla de l’emperador Moctezuma a un poble perdut del Pirineu, potser encara ho és més que als anys 60 un burgés de Barcelona (descendent del baró de Toloriu) esdevingués “Su Alteza Imperial Federico de Grau Moctezuma, Príncipe de la Soberana Orden de la Corona Azteca” i comptés durant més d’una dècada dels favors del dictador Franco i per tant, de tota la burgesia espanyola.

A partir d’aquests dos fets històrics l’escriptor Jordi Soler escriu un assaig periodístic on a través de les converses que manté amb “Su Alteza Imperial” i de les investigacions en arxius municipals, teixeix una història que comença amb la conquesta de Tenochtitlan i acaba, de nou, a Mèxic en una casa destartalada de Motzorongo, Veracruz.

Joan de Grau i Ribó va ser un noble baró de Toloriu conegut per ser un dels primers conquistadors que va arribar a Tenochtitlán al costat d'Hernán Cortés. Fruit d’aquesta conquesta es va casar amb Xipaguazin, una de les filles de l’emperador Moctezuma. No se sap si el matrimoni va ser pactat amb l’emperador o si la noia va ser raptada, però el que si que està documentat és que el Baró se la va endur de Tenochtitlán cap a Toloriu, als peus de la serra del Cadí. Allà va viure aproximadament 17 anys, fins el 1.537, acompanyada del seu seguici de 150 mexicans i sota la mirada atònita dels poc més de 50 habitants que vivien aleshores a Toloriu. Evidentment la noia, que no podia entendre ni al Baró ni als habitants de la comarca, diuen que es va tornar boja. Els mexicans que l’acompanyaven vetllaven per la seva seguretat, conscients de que la mort d’ella no els depararia res de bo. La història de la princesa Xipaguazin a Toloriu acaba quan dona llum a un nen. Poc després mor i el seguici es desfà. Uns pocs, els vells, es queden a Toloriu, mentre que la resta emprenen un exili cap al sud, establint-se al Sacromonte de Granada.

La nissaga dels Moctezuma al Pirineu queda en l’oblit i només llegendes com la que parla del tresor de la princesa Xipaguazin, amagat a les faldes del Cadí, passen de generació a generació, sense que ningú hagi trobat res de res. I no és fins als anys 60 del segle XX (400 anys més tard) que el cognom Moctezuma ressorgeix a Catalunya. Kiko Grau rep en herència una fàbrica de conserves del seu pare que està de cap a caiguda. Mentre rumia com mantenir el nivell de vida que porta al palauet de Pedralbes on viu, descobreix que el seu pare li ha amagat que un dels seus cognoms és Moctezuma i que descendeix de la princesa Xipaguazin. A partir d’aquí aguditza l’ingeni per a posar en valor el seu llinatge i aprofitar-se d’una classe política i burguesa del tot mediocre. Aconsegueix entrar en contacte amb el Dictador Franco, que el beneeix com a descendent de Moctezuma. Això fa que tothom se li acosti, que tothom vulgui ser a prop de la “Alteza Imperial Federico de Grau Moctezuma, Príncipe de la Soberana Orden de la Corona Azteca”. Ja té via lliure per fer caixa. Ven títols nobiliaris a tothom qui pagui i en aquella època això era essencial per a pujar socialment. I així viu, a tot drap, durant 10 anys. Però quan la mort de Franco s’acosta i perd la seva cobertura, li comencen els problemes judicials i fiscals. L’acusen d’estafador i es veu obligat a exiliar-se a Mèxic, on mor a principi del Segle XXI (sense descendència).

El llibre, a més a més de mostrar uns esdeveniments històrics impressionants, és una critica a l’absurditat dels títols nobiliaris. Qui és més estafador, el que dóna el títol o el que paga per ell? En fi, un assaig periodístic que és llegeix com si fos una novel·la i que no pots deixar de llegir-lo perquè cada una de les coses que s’expliquen semblen extretes de la més brillant de les ments i en realitat, són fets històrics que demostren que la realitat sempre supera la millor de les ficcions.

Ese príncipe que fui. Jordi Soler. Alfaguara. Madrid, 2015.