Què respiren els polítics?

El passat dimarts dia 26 de febrer el col·lectiu València per l’Aire va organitzar la jornada “Què respiren els polítics?”, amb l’objectiu de conèixer les propostes que els diferents partits amb representació a l’Ajuntament de València tenen per millorar la qualitat de l’aire de la ciutat. Van participar de la jornada Giuseppe Grezzi de Compromís, María Ángeles Ramón del Partit Popular, María Oliver de València en Comú, Maite Girau del PSPV i José Maria Bravo de Ciutadans.

La jornada estava estructurada a partir de dos blocs de preguntes que prèviament havíem enviat als diferents partits polítics. El primer bloc contenia 4 preguntes obertes, mentre que el segon bloc constava de 13 preguntes tancades (accés a les preguntes). Es van fer dos torns de paraules de 5 minuts per a cada representant polític. Posteriorment, la fila zero, integrada per diferents col·lectius de la ciutat, va tancar la sessió exposant les seves reivindicacions.

Si analitzem el quadre resum de les 13 preguntes tancades, hom podria pensar que hi ha cert consens en matèria de qualitat de l’aire. Tret del PP que està en contra de cinc propostes (Carrils VAO, proximitat als centres educatius, protocol de contaminació més restrictiu, Ecotaxa i prohibició d’estacionament gratuït en centres públics), de les quals el grup de Ciutadans coincideix amb els populars en tres, la resta de la taula es veu verda. Ara bé, després de la jornada crec que el consens només existeix per afirmar que la ciutat té un problema amb la qualitat de l’aire. En el com actuar per millorar-la, és on es troben les diferències. Inclús en propostes d’actuació que sembla existir consens, com la de gestionar l’estacionament, hi ha certes divergències en com implantar les propostes.

Científicament ja no hi ha dubte sobre l’existència del canvi climàtic i del paper fonamental que juga en tot això el transport. Les emissions d’efecte hivernacle produïdes pels vehicles són les principals causants de la mala qualitat de l’aire i junt amb les partícules, les generadores dels principals problemes de salut que patim degut a les elevades intensitats de trànsit registrades als nostres barris. Crec que en això hi ha consens polític. Ara bé, com trencar la dinàmica i aconseguir els objectius Europeus de disminució deles emissions? Recordeu que hem de reduir les emissions un 40% al 2030!

L’única manera de reduir emissions és reduint el trànsit. I no n’hi ha prou en substituir la flota de vehicles dièsel o gasolina per vehicles elèctrics. Un elèctric també emet (PM) i per tant, per millorar la qualitat de l’aire i la salut de la ciutadania, l’únic camí passa per reduir el número de vehicles. Sabem per tant, que hem de reduir el numero de vehicles, però el debat està en com fer-ho de tal manera que la reducció d’emissions sigui real, que ens permeti arribar als objectius de la UE per al 2030. Els casos d’èxit ens parlen de la necessitat de gestionar l’estacionament (zona de residents en totes les ciutats i prohibició de grans bosses d’estacionament lliure, com la de la UPV, per exemple), de crear zones de baixes emissions (280 ciutats de la UE ja en tenen) i de implantar peatges urbans. I per a poder fer això necessitem un increment important del transport públic d’àmbit metropolità. I jo encara afegiria una actuació més: la gobernança metropolitana, bàsica per estructurar propostes que traspassen els límits municipals.

En la jornada “Què respiren els polítics?” tant sols el Grup de Compromís va parlar obertament de reduir el trànsit. Tots van parlar de gestionar l’estacionament encara que des d’òptiques molt diferents. Mentre Compromís parlava de zones verdes per a residents, el PSPV encara parlava de construir estacionaments en alçada per a quan ja no hi haguera cotxes es pogués canviar l´ús d’aquests estacionaments. Ciutadans i PP parlaven de gestionar l’estacionament però sempre buscant consens i el bé de tots, el que a la pràctica vol dir tocar ben poca cosa o res.

Vaig tenir l’oportunitat de tancar la jornada i ho vaig fer amb una anècdota i un desig. L’anècdota la vaig viure el divendres passat al festival de carnestoltes, a l’escola dels meus fills. Mentre esperàvem al pati l’eixida dels xiquets, una mare es va encendre una cigarreta. Crec que tant sols va poder fer una calada. Ràpidament, dos o tres mares, se li van tirar al damunt recordant-li que estava en un espai escolar i que allà no es podia fumar. Jo em vaig alegrar pensant quant hem guanyat en matèria de tabaquisme, però per un altre costat vaig pensar en quants anys haurien de passar encara per a que les mateixes persones percebin que els 60.000 cotxes diaris que circulen per l’entorn de l’escola ens estan matant igual que el tabac.

I de l’anècdota agredolça al desig. La setmana passada al congres SUM BIO 2019, l’alcalde de Bilbao Juan Mari Aburto, deia que els polítics moltes vegades han de remar a contracorrent. Que cal fer-ho pel bé comú. I jo penso, que hi ha per damunt de la salut pública? Per tant, demanem als polítics de la ciutat de València valentia per millorar la qualitat de l’aire de la ciutat i la salut dels valencians. València per l’aire estarem per ajudar a remar a contracorrent!