Emergència sanitària vs emergència climàtica.

Aquest dies he pensat bastant en com hem afrontat l’emergència sanitària en comparació amb l’emergència climàtica decretada per totes les administracions a mitjans de l’any passat. La principal conclusió que he tret és que la declaració d’emergència climàtica queda en paper mullat, en un clar exemple de “Greenwhasing” per part de les administracions. Deurien retirar-la immediatament. Per coherència.

I si una cosa ha quedat clara davant l’avanç del COVID-19 és que una emergència cala en la societat quan t’hi va la vida. I no la vida dels teus nets o besnets o la possibilitat de que tu mateix moris prematurament d’aquí 20 o 30 anys. Una emergència cala en la societat quan veus que si t’infectes, pots estar mort en qüestió de dies.

Un altra cosa que m’ha quedat clara és que quan es decreta una emergència, aquesta ha d’anar lligada a una sèrie d’actuacions urgents per fer front a l’amenaça. Amb l’emergència sanitària s’ha declarat un estat d’alarma que ha tancat fronteres, botigues, negocis i ha confinat a tota la població a casa. El país (Europa i el món) s’ha parat en qüestió de dies. Quines actuacions urgents van anar acompanyades de les declaracions d’emergència climàtica? Cap. I no només això, sinó que s’han seguit fent actuacions que en un vertader escenari de emergència climàtica, ningú gosaria plantejar. Alguns exemples? Ampliació de la V-21, desdoblament de la CV-35, ampliació del Bypass, ampliació del port, desdoblament de la N-332, eliminació dels peatges a l’AP-7...

Més coses. Ara tenim un problema de comunicació important. Si comparem la qualitat de l’aire de les nostres ciutats aquests dies de quarantena amb la situació d’un dia normal, la millorar és evident. La contaminació per NO2 ha baixat més d’un 50% en molts carrers de la nostra ciutat. És aquest l’escenari que necessitem? Probablement si. L’hem d’aconseguir així? Segur que no. El missatge no pot ser que per millorar la qualitat de l’aire necessitem un tancament com el que em patit per l’estat d’alarma. La gent ni l’entendria ni l’acceptaria. Evidentment l’escenari ideal seria una ciutat amb aquest baix nivell de trànsit, però sent realistes (i necessitem ser-ho), sabem que no és viable fer-ho amb un tancament com el que estem patint actualment.

La quarantena que estem patint ens pot servir per moltes coses: per analitzar les intensitats de trànsit màximes que poden suportar els nostres carrers per quedar-nos per sota de les 40 ug/m3 que recomana l’OMS. L’aïllament a casa també ens ha de servir per veure que el teletreball és viable i que pot ser una realitat. Si l’estem practicant en unes condicions que no són les adequades, imagineu-vos en condicions optimes!

El repte que tenim és el mateix que teníem abans del COVID-19, però res tornarà a ser igual. Sabem el que hem de reduir i el que hem de potenciar. I hem vist que aplicant mesures dràstiques, és possible aconseguir-ho en qüestió de dies. Però també em vist que l’emergència climàtica només ha estat un greenwashing de l’administració que no ha servit ni servirà per a res. Hem de buscar un missatge que doni esperança i optimisme al repte climàtic que tenim entre mans, que sigui realista i aplicable, rigorós i sobretot coherent. I compte amb l’economia. No ja la macro, sinó la de les famílies. Aquesta aturada pel COVID-19 serà una drama per a autònoms i pimes. No els podem demanar el mateix sacrifici en nom del canvi climàtic. El combat contra la crisi climàtica s’ha de planificar. I com diu l’Andreu Escrivà, encara no és tard... però afegeixo: no ens adormim!

Així doncs, després del COVID-19, haurem d’anar molt en compte en declarar emergències de qualsevol tipus si no tenim preparades una sèrie d’actuacions que li donin contingut i coherència. I hem de repensar com comuniquem la crisi climàtica que segueix aquí. I una declaració d’emergència ja no ens serveix.