Elecció modal: A la recerca d’un nou punt d’equilibri

Imatge quotidiana en un polígon qualsevol...

Fa uns dies, en una xarrada sobre qualitat de l’aire, un ponent posava en dubte les polítiques de peatges urbans perquè deia que tant sols penalitzaven a les classes socials més baixes. Aquesta setmana la xarxa també bull demanant que el transport públic sigui gratuït, com ha fet Luxemburg. Tant sols uns pocs irreductibles posen seny a l’assumpte, els mateixos que demanen que s’ha de pagar per l’ús de les vies d’alta capacitat. Tot apunta a una pregunta: Què hem de fer per a reduir l’ús del cotxe i passar la demanda al transport públic?

Per a millorar la mobilitat de les nostres ciutats dins d’un escenari de crisi climàtica és fonamental reduir el número de desplaçaments en vehicles privats motoritzats i fomentar els modes no motoritzats i el transport públic. L’elecció modal per a un desplaçament de treball sol basar-se en tres factors: Temps de recorregut, comoditat i cost, amb aquest ordre de prioritat.

Portem tants anys millorant la infraestructura viària, que hem aconseguit uns temps de recorregut amb cotxe que difícilment podrem igualar amb transport públic. D’Ontinyent a València, per exemple, es tarda 50 minuts per l’autovia, que ha costat 300 milions d’euros. Quan hem d’invertir en la línia Xàtiva – Alcoi per a tenir uns temps de recorregut semblants als del cotxe? Els polígons industrials són un altre drama. Anar de València a alguns dels polígons industrials de la Pista de Silla amb Rodalies Renfe costa de mitjana 45 minuts (porta a porta). En cotxe menys de 20 minuts. Arribar al Parc Tecnològic en transport públic costa pràcticament 60 minuts. En cotxe 20-25 minuts. I calculeu el que tardeu de qualsevol municipi de l’Horta nord o sud a la Universitat Politècnica en Transport públic? I en cotxe? Hem de millorar els temps de recorregut del transport públic (i la comoditat), però no podrem arribar als temps de recorregut dels cotxes si no fem que aquests vagin més lents. I recordeu que el temps de recorregut és el factor fonamental!

Què podem fer amb el cost dels desplaçaments? Aquí ja entra en joc la percepció de la gent. Normalment els usuaris infravaloren el cost real del desplaçament en cotxe. Només tenen en compte el combustible, deixant d’incloure altres despeses com l’impost de circulació, l’assegurança, l’amortització, el manteniment... La percepció és que el cost en cotxe a una zona industrial de l’Àrea Metropolitana de València és de 60 euros/mes aproximadament, quan el cost real pot arribar fàcilment als 120 euros. L’abonament mensual de Renfe costa 49 euros/mes (integrat), el que suposa un estalvi de tant sols 11 euros al mes respecte al cost percebut pels usuaris del cotxe. Pagaries 50 cèntims més al dia per arribar al teu lloc de treball en 20 minuts en comptes de fer-ho en 45? Tothom ho paga!

Què podem fer aleshores? Com canviem aquesta tendència? Canviant el punt d’equilibri actual entre cost i temps. El cost del desplaçament en cotxe s’ha de pujar gravant l’estacionament i a l’àrea metropolitana de València està tot per fer. Actualment 80.000 cotxes diaris provinents de municipis de l’àrea metropolitana estacionen gratuïtament en superfície a la ciutat de València. Acabar amb aquesta barra lliure és urgent. Als polígons industrials passa el mateix, inclús pitjor, doncs està acceptada la il·legalitat i pots tenir la certesa absoluta que si estaciones damunt de la vorera no seràs sancionat. Gestionar l’estacionament és fonamental i ha des ser el primer pas a donar a l’àrea metropolitana. Un cop gestionat l’estacionament podrem parlar de peatges urbans. Per l’altre costat, una integració tarifaria dels sistemes de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de València faria disminuir el cost dels desplaçaments en transport públic. Hem d’aconseguir que la diferència (percebuda) sigui molt més gran que aquests 50 cèntims actuals!! Què tal si la diferència diaria ens donés per pagar el menú al bar del polígon?

Però aquests increments de cost per als desplaçaments en cotxe, seran suficients per a transvasar usuaris cap al transport públic? Què fem amb els temps de recorregut? Si incrementem el cost del vehicle privat sense millorar el servei del transport públic (temps de recorregut i comoditat) no anem enlloc. En aquest sentit seguim potenciant actuacions encaminades a reduir els temps de recorregut en vehicle privat motoritzat. I això ho hem de parar urgentment. Hem fet grans autovies d’accés a la ciutat i encara ara, estem ampliant l’oferta per als cotxes, construint el tercer carril de la V-21 o a la CV-35 o ampliant el by-pass de l’A-7. Si seguim amb aquestes dinàmiques no hi haurà manera d’equilibrar els temps de recorregut entre el cotxe i el transport públic en un àmbit metropolità, on a més a més, la dispersió urbana afavoreix l’ús del cotxe i penalitza el transport públic. L’únic camí conegut és reduir la capacitat viària actual (o com a mínim no incrementar-la) i aprofitar la infraestructura per a potenciar corredors de transport públic (carrils BUS-VAO o inclús sistemes BRT Metropolitans). Això faria més lents els recorreguts en cotxe i més ràpids els de transport públic, reduint el gap actual.

I en aquest punt hem de fer una reflexió col·lectiva entorn a la velocitat. Ho hem planificat tot per a que cada vegada puguem anar més ràpid i per tant més lluny amb el mateix temps de viatge. Sempre més ràpid. Tot és bo si és més ràpid. Seria bo per al territori (i per a la nostra salut), pensar ja no en com podem fer el transport públic igual de ràpid que el cotxe, sinó en com podem fer que el cotxe tardi el mateix que el transport públic.

El següent debat és com fer-ho. Coordinació entre administracions, finançament i sobretot, visió i decisió política. Però això ho deixem per a un altre dia....