Xesco Arechavala: La vall del riu Carbo, a Villahermosa del Río

Els caps de setmana són per aprofitar-los, per desconnectar i conèixer racons amagats del país. Fa uns dies vam encaminar-nos cap a Villahermosa del Río, un petit municipi amagat als peus de la majestuosa cara sud del Penyagolosa, el Gegant de Pedra. El divendres al vespre, mentre l’Unai Simón parava no sé quants penals als Suïssos, nosaltres arribàvem a Villahermosa i ens instal·làvem a l’Hostal Ruta de Aragón. Habitacions netes i bon sopar. Què més es pot demanar?

L’endemà vam intentar matinar, però el pa no arribava fins a les 9 del matí, així que vam haver d’esperar una estona després d’haver fet el cafè amb llet. Als pobles no cal córrer ni posar-se nerviós. Això de matinar per a intentar que no et caigui la calorada del migdia a mitja pujada és cosa dels de ciutat. Així que una mica més tard del previst, creuem el poble i ens encaminem cap al GR-7, que si el seguirem tot el dia ens duria a Sant Joan de Penyagolosa... i després a Morella, Fredes, el Port....

La idea és recórrer el tram de GR-7 fins a la cascada del Riu Carbo, un bonic itinerari que transcorre paral·lel al riu i que et permet, de tant en tant, aturar-te a fer un bany refrescant. El sender, ben marcat, és relativament suau, doncs segueix la traça del riu, a vegades ben al costat i altres guanyant alçada. Passem per una font que no raja i per antics molins abandonats. És impressionant la quantitat de masos que hi havia en aquesta vall. Quan passem el molí del Carbo i comencem a guanyar alçada, la vall s’obre una mica i et permet descobrir petits grups de masos repartits per tota la vall. Anys enrere, una vall amb aigua tot l’any era un tresor. Hi podien haver molins, horts...ara tant sols queden senders i masos abandonats. I el riu, que segueix fluint igual, com si la despoblació rural o els canvis no anéssim amb ell.

Poc després de dues hores de passejada, arribem a la cascada del riu Carbo, amagada sota un cingle sobre el qual hi queden les restes d’uns masos i el Moli la Roca. Un indret preciós. Grimpem una mica fins arribar a la cascada i a la bassa, d’un blau turquesa intens. Allà no hi deu tocar mai el sol, i per això l’aigua està ben freda. Tot i això, després de la passejada i la suada (ha fet calor), ens despullem i ens hi capbussem. El xoc tèrmic no ens deixa ni cridar. Fantàstic... Ens quedem allà contemplant com cau l’aigua per la cascada i menjant alguns fruits secs. Al cap d’una hora, arriba un altre grup de gent i decidim començar la tornada.

Per tornar cap a Villahermosa agafem un sender que aquesta vegada ens porta per la vessant sud del riu. Això ens permet fer una petita volta i contemplar la cascada petita (aquesta té sol i també permet fer un bon bany) i un mas amb unes vistes d’escàndol. Després, aquest sender es troba amb el GR a l’alçada de la font de la Higuera i ja tant sols ens queda desfer el camí que hem fet pel matí. Ara bé, fem dues parades més. La primera al Pozo Negro a fer el darrer bany i la segona a la Masia de Roncales a fer una cervesa ben freda.

La vall del riu Carbo, un racó màgic per perdre’s un bon cap de setmana. I no ho digueu molt alt, a veure si s’omple de gent (jo ho escric al bloc perquè sé que em llegiu quatre gats fidels).