Nimsdai Purja: els 14 vuit mils en set mesos o com traslladar les preses urbanes a la muntanya

Nimsdai Purja ha demostrat tres coses impressionants amb el Project Possible 14/7, del qual Netflix n’ha fet el documental: que té una fortalesa física i mental impressionat, que té un equip amb una capacitat de gestió logística pròpia d’empreses com Amazon i la tercera, i potser més important, que ha posat en valor la feina del sherpes i del poble nepalí. A part d’això res més. I compte, que pujar els catorze cims més alts del món en set mesos no és poca cosa ni està a l’abast de tothom, però al meu entendre, no a aportat a l’alpinisme cap novetat rellevant. De fet, la qüestió ha transcendit principalment pel factor velocitat, perquè ha completat els catorze vuit mils més ràpid que ningú. Però, potser, el que el món necessita és que comencem a relativitzar les preses.

Tot el mal que ha fet el culte a la velocitat a les àrees urbanes ho estem traslladant al món de la muntanya, que cada vegada més es veu envaïda per l’individualisme, el mercantilisme i les preses. Els grans cims de l’Himàlaia ja no són espais d’exploracions, aventures i incerteses. Són ara grans gimnasos on demostrar la velocitat i la força individual. I compte, que ara estic generalitzant, però el focus mediàtic sempre recau sobre els que fan proeses relacionades amb la velocitat. Aquest any la Silvia Vidal ha estat guardonada amb una menció als Piolets d’or. Zero presència als mitjans. El mateix Nimsdai Purja ha fet la primera ascensió hivernal al K2 sense oxigen, al meu entendre una activitat molt més rellevant que el projecte Possible 14/7, però segurament cap plataforma en faci un documental mediàtic. Només les preses atrauen el capital!

L’Alex Honnold deia fa poc que “l’escalada en solo integral és molt especial, però em resulta més important compartir aventures amb els meu amics”. I aquest esperit crec que és el que s’està perdent. Ho descriu perfectament Pablo Batalla a “La virtud en la montaña: Vindicación de un alpinisme lento, ilustrado y anticapitalista”. Lent perquè ara tothom corre, ja ningú camina pel plaer de contemplar una vall, una flor o un paisatge infinit. Ara és un repte només esportiu i el cronòmetre mana per damunt de tot. Il·lustrat perquè al ser un repte esportiu, deixem de banda tot el que implica viatjar, conèixer altres pobles o fins i tot cultures. La velocitat és incompatible amb qualsevol tipus d’aprenentatge. I per últim, anticapitalista, perquè la muntanya s’ha mercantilitzat. L’any 2004 l’Óscar Cadiach, Manel de la Matta, Jordi Tosas, Jordi Corominas i Valentín Giró, quan repeteixen per primera vegada la Magic Line del K2, al camp base hi posen una bandera pirata. Ara, les activitats organitzades per centres excursionistes s’han anat reduint en benefici de curses de muntanya patrocinades per begudes energètiques. I repeteixo, estic generalitzant, però la tendència és clara.

Per sort, la muntanya ens remou alguna cosa interna i cadascú ha de buscar la manera de relacionar-se amb ella. Potser, el que hem de fer és acceptar que cert documentals mediàtics mai estaran alineats a la nostra manera d’entendre la muntanya.