Per què hem tardat tant a parlar de qualitat de l'aire?

EEUU, anys 60. Imatge del documental Citizen Jane, de Matt Tyrnauer

Quan els efectes de la contaminació atmosfèrica impacten en l’entorn més proper del focus emissor podem parlar de qualitat de l’aire. Un bon exemple són els gasos que emeten els vehicles pels carrers de la nostra ciutat o en l’entorn d’una escola. Aquestes emissions tenen un impacte directe en l’aire que respiren les persones que caminen per aquests carrers o en els infants que juguen al patí de l’escola i per tant, en la seva salut.

La qualitat de l’aire en general, i la de les ciutats en particular, es degrada si la concentració de determinats contaminants atmosfèrics supera els valors límits establerts per les diferents administracions o organismes mundials, com per exemple l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Respirar aquest aire insà perjudica la salut dels ciutadans. Fa anys que sabem que la contaminació atmosfèrica perjudica la qualitat de l’aire de les nostres ciutats però, no ha estat fins fa ben poc que el debat ha entrat en escena. I ho ha fet en posar-se de manifest que una mala qualitat de l’aire perjudica la salut de les persones. Com és possible que aquest debat hagi tardat tant en encetar-se de manera ferma si estàvem assabentats d’aquesta problemàtica des de fa anys?

L’any 1952 es va registrar allò que es coneix com la “Gran boira” de Londres (The Great Smog). Una onada de fred va provocar que a principi de desembre la combustió de carbó per escalfar les cases augmentés de forma considerable. Els londinencs estaven acostumats a la boira, però aquell dia cinc de desembre es va arribar a extrems mai vistos fins aleshores. Un periodista escrivia:

“Aquestes boires espesses, casi sòlides, que es mengen els autobusos, que apaguen el soroll, que obliguen als cinemes a anunciar al públic que la visibilitat de la pantalla no passa de la quarta filera, que obliguen a suspendre una representació de la Traviata per laringitis sobtada del tenor i de les dues sopranos i perquè les coristes no arriben a veure la batuta del director, que entren també dins de les cases i dels pulmons, que embruten mobles i ennegreixen la roba i la saliva, que s’enganxen als vidres, a les cortines i als quadres, és l’assot dels cardíacs, dels asmàtics i dels que tenen els bronquis en la misèria i moren”.

S’estima que la “Gran Boira” de final de l’any 1952 va provocar entre 4.000 i 12.000 morts en poc menys de quatre dies. La conseqüència d’aquest tràgic episodi va ser la publicació, l’any 1956, de la llei d’Aire net (Clean Air Act, 1956). La llei restringia la crema de carbó en àrees urbanes i establia subvencions per substituir els sistemes convencionals de calefacció cap a sistemes més moderns de gas, petroli o electricitat. També fomentava zones lliures de fum dins de les ciutats.

L’any 1963, set anys després de la publicació de la Clean Air Act, es publicà l’influent Traffic in Towns, conegut com Informe Buchanan. Aquest estudi, encarregat pel Ministeri de transport anglès, analitzava l’impacte que tindria a llarg termini l’augment del trànsit en les àrees urbanes. A part de diagnosticar que el trànsit seria un problema per a les ciutats angleses, ja demanava la implantació d’àrees ambientals. Els motius semblen més extrets d’un text actual que no pas d’un de principi dels anys 60 del segle passat:

“La penetració dels vehicles a motor en totes les àrees urbanes està generant problemes d’accidents, ansietat, intimidació per part dels vehicles grans i ràpids, completament fora d’escala, soroll, fum, vibracions, brutícia i intrusió a gran escala”.

Així doncs, la relació entre emissions i qualitat de l’aire fa pràcticament 70 anys que la tenim clara, però el debat no ha entrat a escena fins que hem estat capaços de demostrar científicament que aquesta mala qualitat de l’aire afecta negativament a la salut de les persones i que degut a l’abast del problema, podem estar parlant d’un problema de salut pública.

Text extret de: Mobilitat urbana i qualitat de l’aire a l’àrea metropolitana de València. Francesc Arechavala-Roé (2021). Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Núm. 91-92: desembre 2021