I un dia em moriré. Pau Riba (1948-2022)

Pau Riba. Foto: J.M. Morales

Crec que la primera vegada que vaig veure en directe al Pau Riba va ser a la casa de cultura de Sant Cugat, amb els meus pares. Anava ell sol, guitarra en mà i devien ser els inicis dels 90. Recordo veure’l també a l’homenatge a l’Ovidi Montllor que es va fer a l’Auditori de Sant Cugat. Aquell dia va sortir a cantar un munt de gent (a l’Ovidi se l’estimava i se l’estima encara), però jo tant sols recordo clarament al Pau Riba, que va contar descalç i ens va enlluernar a tots.

A finals dels 90, crec que l’any 98, el vaig veure de nou al Festival de Teatre de Tàrrega. Presentava Cosmossona, junt als Pastora (els seus fills Caïm i Pauet). El que va passar dins d’aquella carpa és de les coses més surrealistes que he vist mai. La gran majoria d’espectadors es pensava que anaven a veure el Pau Riba del Diòptria i després de 30 minuts d’experimentació musical, dins de la carpa vam quedar quatre gats, que flipàvem amb el que estava passant: La gent enfadada marxant del recinte i en Pau, Caïm i Pauet, a la seva. Pura psicodèlia.

La darrera vegada que el vaig veure va ser al Siglo, al Mercantic de Sant Cugat, el dia de Sant Esteve del 2019 junt als De Mortimers (són religió a Sant Cugat), interpretant Jisàs de Netzerit, un espectacle delirant, divertit, a mig camí entre el teatre i la música. Un clàssic dels nadals que trobarem a faltar.

No serè jo qui expliqui el que ha aportat en Pau Riba a la cultura catalana (diuen que el Diòptria és el millor disc en català del S.XX). Això ho deixo per als estudiosos que segur publicaran, ara, desenes d’articles lloant un personatge cabdal però, alhora, poc reivindicat en vida més enllà del Diòptria. Se’n va un transgressor, una persona que sempre ha anat a contracorrent, un il·luminat com en neixen ben pocs i tant necessaris són per a sacsar, de tant en tant, la cultura d’un país.

Recordo un estiu a Cap de Creus. Vam entrar a dinar al restaurant que hi havia a la base del Far i feia una calor de mil dimonis. Crec recordar que estava tot obert, portes i finestres, per tal de que l’aire que corria refresqués mínimament l’ambient. Tot i que tothom venia de remullar-se a la mar, dins del restaurant tots anàvem vestits, amb pantalons curts i samarretes de cotó. Enmig d’aquell paisatge estiuenc, van entrar al restaurant en Ventura Pons i en Pau Riba i es van asseure en una taula a dinar. En Pau Riba anava sense samarreta i tot i que va cridar l’atenció per aquest fet, no sé si molts dels presents (molts turistes) sabien qui era aquest home gran i hippie amb el que compartien menjador. Vaig pensar en anar a saludar-lo, però finalment em vaig dir a mi mateix: què collons, deixa’l dinar en pau.

Nota que ha publicat avui la revista Enderrock: Ha mort Pau Riba. 

"I un dia em moriré" és com acaba el Manifest que va publicar amb el single de Taxista, l'any 1967.